[ir a la versión en castellano →]
Empúries. La platja de sempre. Finals d’octubre. Després de les tempestes
dels últims dies brilla el sol.
No hi ha ningú a la platja ni a la terrassa de l’hotel. El sol és càlid i tot l’espai s’omple d’un
aire indecís de tardor. Un cafè amb llet i uns croissants ocupen la taula de
marbre blanc.
No he vingut sol. M’acompanyem els meus inseparables amics: el quadern de
notes i un llibre. Avui, l’Eneida de
Virgili. Vull traduir-ne uns versos i espero que la dolça cançó del mar besant
la platja em doni els ritmes precisos.
No se m’acut millor lloc que aquest per fer-ho. Virgili parla sovint del
mar (ell, que era de terra endins) i l’anomena de mil maneres, quina d’elles
més sonora i suggerent: pelagus (mar oberta), fluctus (corrent, oneig), undas
(onades), salo (salat), pontus (camí).
Precisament, en el passatge d’avui el mar té una presència molt destacada i
en un dels versos el Poeta ens regala una meravellosa onomatopeia. Escoltem-la:
Fít sonitús spumánte
saló
(“Es produeix un soroll sobre la mar escumosa”)
Si en la vostra recitació en veu alta us entreteniu en destacar les S, què
noteu? Sentiu el xiuleig de dues serps lliscant sobre les ones del mar? Donc
sí, aquí les teniu, ja s’acosten a la platja, ja busquen la seva presa…
