[ir a la versión en castellano →]
Nostalgiar-se. No
busqueu en cap diccionari l’ús reflexiu del verb perquè no el trobareu.
Trobareu les expressions “sentir nostàlgia” o “tenir nostàlgia”.
Del grec nóstos “retorn”
i álgos “dolor”, la nostàlgia és la pena per l’absència dels éssers
estimats.
La nostàlgia sovint, ai!
se’ns presenta sense avisar. En una cançó, en una platja, en una foto antiga.
En aquest primer dia de
tardor, després d’uns dies plujosos, es fàcil trobar-la en el racons més
impensats. Nostàlgia per moments viscuts que no tornaran, per moments somiats
que potser mai vindran.
La nostàlgia, com ja
sabeu, sol venir acompanyada dels seus amics el Record i l’Evocació.
S’instal·len dins nostre cor per un instant i de sobte, a traïció, sentim un
nus a la gola, un tel al ulls o un lleu somriure als llavis.
Però nostalgiar-se,
amics, nostalgiar-se és una altra cosa: és buscar conscientment la nostàlgia.
Com qui es prepara una tassa de te, cadascú de nosaltres sap on trobar la seva
tassa de nostàlgia: en aquella cançó, en aquella platja, en aquella foto.
Escriuria més amics,
però avui he decidit nostalgiar-me una estoneta i aquesta mar blava serà la
companya ideal.
Nota
creativa: Aquest breu post ja té uns anyets, però avui m'he trobat un article de Roció Carmona al diari la Vanguardia que
parla de la nostàlgia i l’he volgut recupera per a mi, i per a vosaltres si
voleu. El text es titulava i es titula "Nostalgiar-se". Hi he
fet un parell de modificacions (com ara canviar el mes de novembre de la
primera versió pel setembre d'aquesta, i la cançó d'Ennio Morricone por
una de Pavarotti):
https://www.youtube.com/watch?v=iJFI53qZ7xY&list=RDCMUCw9G45W_wVrg5ACB_Zp9BLw&start_radio=1
La
imatge és presa al passeig de l'Escala, en un moment de la tarda en què
s’abracen la mar blavíssima i el cel serè.
Si voleu llegir-vos l’article l'artice de la Vanguàrdia el trobareu aquí https://www.lavanguardia.com/vivo/psicologia/20210920/7726072/nostalgia-sentimiento-mas-positivo-parece.html
