Bernini

[ir a la versión en castellano →]

Escena primera

Perpetuum ver est quo dum Proserpina luco

ludit et aut violas aut candida lilia carpit,

dumque puellari studio calathosque sinumque

inplet et aequales certat superare legendo,

paene simul visa est dilectaque raptaque Diti:

(Ovidi, Metamorfosis 5, 391-395)

És sempre primavera al bosc on Proserpina

juga i cull flors, ja siguin lliris blancs o violetes.

I mentre amb afició infantil n'omple la túnica

i els cistells, i s'afanya a collir-ne més que les companyes,

fou vista i, alhora, estimada i raptada per Dis.

Escena segona

Ergo age, care pater, cervici imponere nostrae;

ipse subibo umeris nec me labor iste gravabit;

quo res cumque cadent, unum et commune periclum,

una salus ambobus erit. mihi parvus Iulus

sit comes, et longe servet vestigia coniunx.

(Virgili, Eneida, 2, 707-711)

Vinga, pare estimat, puja a la meva esquena

jo et portaré a coll, i aquest esforç no em pesarà,

i allà on els fats ens portin, comú serà el perill,

comuna la salvació: que m'acompanyi

el petit Julus i al darrera vingui l'esposa.

Escena tercera

'fer, pater,' inquit 'opem! si flumina numen habetis,  

qua nimium placui, mutando perde figuram!'

vix prece finita torpor gravis occupat artus,

mollia cinguntur tenui praecordia libro,

in frondem crines, in ramos bracchia crescunt,              

pes modo tam velox pigris radicibus haeret,

ora cacumen habet: remanet nitor unus in illa.

(Ovidi, Metamorfosis, 1, 545-552)

"Ajuda'm pare, si els rius teniu poder diví,

fes malbé, transformant-lo, aquest cos amb què tant agrado".

Acaba el prec i una greu pesantor li atrapa els membres,

el cor tendre s'envolta d'una escorça finíssima,

els cabells esdevenen fulles, els braços, branques;

el peu, veloç fa poc, es clava en arrels lentes,

la cara és la capçada, queda en ella només la llum.

 

          

Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) tenia vint i pocs anys quan va convertir el marbre fred en carn palpitant: Els dits de Plutó clavats sobre la cuixa de Proserpina, la mirada trista i resignada d'Enees, les fulles transparents de Dafne...

I el moviment, l'increïble moviment que l'artista extreu del marbre rígid per fer-nos sentir la sensació que les figures es posaran caminar en qualsevol moment.

I l'instant, la tria de l'instant precís per a potenciar la nostra imaginació.
De les moltes lectures que dec al meu professor Salvador Oliva, en els cursos de Critica Literària que vam assaborir a la Universitat de Girona, em va marcar especialment l'obra de Lessing, Laocoonte o sobre los límites en la pintura y poesía (1766). En ella, l'autor feia una comparació magistral entre l'escultura de Laocoont (s. I pC) i els versos de Virgili (s. I aC) que descrivien la mateixa escena (Eneida, 2, 101-ss).

Lessing  fa una sèrie de reflexions molt encertades sobre les diferències entre la poesía i la pintura, entenent com a pintura qualsevol de les arts visuals, ja sigui pintura pròpiament dita, escultura, relleu, etc. El crític afirmava que la poesia, gràcies al seu discurs narratiu i temporal, podia descriure una escena de forma lineal i de principi a fi, mentre que la pintura (o escultura, és clar) només podia representar un sol moment de tota l'escena i que, per tant, la tria del moment a respresentar havia de ser el més productiu possible.

Bernini ha sabut escollir instants especialment dramàtics i productius per a la imaginació de l'espectador.

En la narració d'Ovidi, Proserpina collia flors amb les amigues, quan, de sobte, apareix Plutó. Bernini esculpeix l'instant precís en que el déu, decidit i vigorós, alça la noia enlaire. Els seus braços poderosos l'atenallen per la cintura i la cama amb un llaç indissoluble. Ella intenta resistir-se al seu raptor, li planta la mà contra la cara, però sap que està perduda, i ni tans sols és capaç de cridar, només una llàgrima que li llisca galta avall i un gemec d'impotència. El raptor olímpic camina amb pas ferm, els músculs en tensió, sense presa, sabedor de la seva força. Nosaltres, els espectadors, sabem que no podem fer-hi res, que ningú pot fer-hi res. Plutó se l'emportarà als inferns i la farà la seva esposa, Després vindrà l'enyor de Ceres per la filla raptada, les llàgrimes de tardor, la tristesa hivernal, i per fi, en recuperar la filla gràcies al pacte, l'esclat florit de la primavera i i l'or de les espigues a l'estiu.

Pel que fa a Eneas, Virgili descriu l'última nit de Troia en el llibre segon de l'Eneida: despreés de deu anys de guerra, els grecs ocupen la ciutat  que serà devorada per les flames. Els déus, mitjançant diversos senyals, fan veure a Eneas que cal fugir, salvar els déus de la pàtria i anar mar enllà del mar a fundar una nova Troia. Bernini ens mostra l'instant dramàtic i dolorós en què Eneas carrega amb el seu pare a l'esquena: la tristesa en els rostres, els músculs joves d'Eneas, el cos flàccid del pare Anquises, l'esperança de futur del petit Ascani. Després vindrà un llarg periple pel mediterrani fins arribar a les costes d'Itàlia per fundar Lavínium, d'on sortiran els seus descendents que un dia aixecaran Roma, la ciutat eterna.

 I què direm d'Apol·lo i Dafne? Ovidi  narra el mite en gairebé cent versos (Metamorfosis, 1, 452-567). Cupido, com a venjança per la supèrbia d'Apol·lo, ha fet que aquest s'enamori de la nimfa Dafne i que ella, en canvi, el rebutgi. El déu la persegueix sense treva i quan sembla que per fi està a punt d'atrapar-la, llavors el pare de la Nimfa, el riu Peneu, la transforma en llorer. Bernini, també ara, ha sabut trobar el moment més suggerent: Apol·lo està a un pam de la nimfa, allarga el braç, sembla que arribarà tocar-la, però hi fa tard. Dafne ja no és la noia que era i tot just comença a ser l'arbre que serà: li neixen les primeres arrels, li creixen les primeres fulles. A l'altra banda del mirall, nosaltres, els espectadors bocabadats, admirarem el virtuosisme tècnic de l'artista, i completarem la metamorfosi en la nostra imaginació.

Aquesta nota marmòria ha estat concebuda en les sales de la Galeria Borghese de Roma i ha reposat durant uns mesos, com el bon vi per veure la llum, 

Els textos originals són d'Ovidi i Virgili, la traducció mètrica és nostra. El tema musical és Sarabande de Handel (1703-1706).

 https://www.youtube.com/watch?v=klPZIGQcrHA