Caminar

L'Escala. Les set del matí, després de tres dies de Tramuntana. No tinc més son, així que després de regirar-me un parell de vegades al llit, decideixo sortir a caminar una estona sota la frescor matinal.

No és aquell caminar ple de bones intencions que tots hem decidit fer alguna vegada.

-He de caminar. A partir de demà -sempre és a partir de demà- m'aixecaré de bon hora i caminaré una horeta cada dia, que és genial per a la salut i esvaeix les boires mentals.

Però avui no. Avui vull caminar per caminar, sense intenció de continuïtat, sense projecció de futur. Un mena de carpe diem caminatori.

Així que em vesteixo amb roba còmoda i  calçat oportú, trec el nas per la finestra i decideixo que una màniga llarga fina no em farà cap mal.

Surto de casa. Miro cap a la dreta i miro cap a l'esquerra. Montgó o Empúries? Empúries o Montgó? Avui serà Empúries. De fet, sempre és Empúries...

El primer mar que trobo és a la Platja de les Barques, la Platja, simplement,

que em regala una intensa olor de posidònies.

Pujo per les escales que porten al Gavià, travesso la Mar d'en Manasses -nom ben curiós perquè és terra ferma-, La Creu, l'Oberta. Constato que la decisió de prendre una camisa de màniga llarga ha estat més que encertada perquè La Tramuntana, encara que suau, encara no s'ha retirat del tot.

Tiro cap a la platja del Rec del Molí, El Portitxol, Les Muscleres...

En el meu caminar, m'acompanyen les petites cabòries quotidianes, res especialment inquietant o angoixant, simplement petites cabòries quotidianes. Què dinarem avui? Després aniré al super. He de revisar aquell text...

Em trobo amb alguns caminants matutins com jo, una senyora gran, una parella jove, un corredor esbufaire. No ens coneixem de res però la complicitat de l'espai i del moment provoca, quasi com un acte reflex, un Bon dia recíproc.

A l'alçada de les ruïnes d'Empúries, hi ha una explosió cromàtica que no per coneguda i esperable deixa de ser deliciosa. Al blau intensíssim del mar, amb espurnes de sal cavalcant sobre petites onades, i al blau subtil i delicat d'un cel sense núvols després d'uns dies de Tramuntana, - no descric res que no sabeu -, als blaus empordanesos, dic, s'hi afegeixen ara el grisos i els ocres de la pedres mil·lenàries, el marró clar de les dunes i els verds dels tamarius.

Malgrat l'espai idílic, continuo amb les meves cabòries. Sembla que avui estan tan arrapades a la meva pell que no serè capaç de desfer-me'n.

Arribo, per fi, al Moll hel·lenístic. Em deturo just al davant de la petita pujada que mena a Sant Martí. Un dubte fugaç: esquerra, dreta, amunt, mitjavolta?

Mitjavolta. ja n'hi ha prou per avui.

Començo el retorn i miro cap al moll.

Le màquines nocturnes de neteja han deixat la platja impecable i planera. Els banyistes vindran més tard. Ara, cap petjada humana sobre la sorra, tan sols el rastre minúscul que ha dibuixat alguna gavina.

Amb una aire irracional de satisfacció disfruto pensant que avui seré el primer en trepitjar la sorra (quina puerilitat, no?). Em descalço i vaig cap a l'espigó.

Un trosset de fusta, pulit pel mar, em crida l'atenció. El recullo. No és més gran que el meu dit. Me'l miro i me'l remiro amb un somriure encuriosit. Sempre m'han atret les fustes de tota mena que el mar retorna a la platja. No només per les formes capritxoses que el mar hi ha esculpit, sinó pel petit misteri que les acompanya? De quina platja venen? Quins mars han vist? Qui les ha tingut a les mans.

En aquestes petites cavilacions em trobo, quan, de sobte, me n'adono que s'ha produït el miracle: Les cabòries ja no hi són! Ara només sento el vent a la pell,  la fredor de la sorra sota els peus, el soroll acompasat del mar baten l'espigó...

Prenc consciència del petit miracle, i, d'un racó de les lectures que sempre m'acompanyen -són poques però escollides- em venen a la ment els versos de Baudelaire:

"Quel démon a doté la mer, roque chanteuse,

de cette fonction sublime de berceusse".*

M'acosto a l'espigó. En la solitud matinal de la platja resulta mes imponent encara. Quantes tramuntanades i llevantades ha resistit! I quantes resitirà encara! No puc evitar un somriure d'admiració cap als meus romans. Quins cracs!

He vist l'espigó, -n'estic segur que vosaltres també- centenars de vegades i mai em canso d'admirar-lo. Sempre igual, però sempre diferent, per la llum, pels colors, per la gent... Avui el contemplo de ben a prop, des d'abaix tocant els seus carreus indomables, sense ningú més a la platja. Només el soroll del mar i del vent.

Un pensament em ve al cap. Me n'adono que mai, mai, mai, he pujat dalt de l'espigó. I és ben estrany en mi perquè sempre m'ha agradat pujar a les torres, a les muralles, als arbres... "La cabra siempre tira al monte", como decía mi madre.

Com deu ser des de dalt? Aprofitant que no hi ha ningú a la vista, amb una certa consciència de nen trapella, m'hi enfilo. Un cop  dalt, increïble! És com illot dins del mar, que fa de muralla, de camí i de mirador: Sant Martí al Nord, L'Escala al Sud. El jaciment d'Empúries a l'Oest, i a l'Est... A l'Est el mediterrani, el mare nostrum, Roma, Grecia, Fenícia...

Tanco els ulls i obro tots els sentits: els pors de la pell, les orelles, el nas...

No m'hi estic gaire. No cal. Poc, però intens.

Baixo de l'espigó amb una dolça sensació de plenitud i desfaig el camí: Moll, Portitxol, Muscleres...  Pel cami de retorn, el text que ara escric comença a insinuar-se. Platja del Rec, L'Oberta, La Creu...

Arribo a les Barques. Olor de posidònia.

Cabòries? Quines cabòries?

La mer, la vaste mer, console nos labeurs.

La imtage que encapçala aquesta nota és la foto que actualment tinc com a portada del perfil del Facebook. És una vista des del cim de l'espigó, presa aquell matí d'estiu migtramuntanat.

La música que avui acompanya és un fragment de l'album Sons of the sea, de Dimitris Vangelis (2013).

https://www.youtube.com/watch?v=7oJzzYVVT0w

-Nota de sinceritat:

Només me'n recordava d'aquest fragment del poema, així que he buscat al google l'estrofa sencera que diu així:

La mer, la vaste mer, console nos labeurs!

Quel démon a doté la mer, rauque chanteuse

Qu'accompagne l'immense orgue des vents grondeurs,

De cette fonction sublime de berceuse?

La mer, la vaste mer, console nos labeurs!

Estiraments II

Continuo els estiraments amb Plini (crec que amb aquesta sessió ja hauré escalfat prou...). La carta d'avui (Epistulae, 1, 3) és molt adient per a aquest temps d'estiu. En ella Plini li preguta a un amic com li van les coses per la vila que té prop del llac Como, un dels llocs d'estiueig preferit dels romans (l'altre era Baies, a la badia de Nàpols). A banda de la bonica descripció que ens transporta a aquests dies de vacances que tant desitgem i que alguns ja tenim la sort d'estar gaudint, Plini fa una reflexió molt interessant sobre com és d'important dedicar unes hores al lleure, que, d'aguna manera, ens fa més humans i més lliures.

La traducció novament és en castellà, ja que espero poder-la incloure en aquella famosa novel·la de la que sempre parlo i que mai acabo...

Cayo Plinio saluda a su amigo Caninio Rufo.

¿Qué tal por Como, tus delicias y las mías? ¿Qué tal la vila amenísima? ¿Y aquellos pórticos siempre primaverales? ¿Qué tal la acequia, llena de plantas y de flores? ¿Y el lago, contenido y servicial? ¿Qué tal aquel paseo tan agradable, y, si embargo, tan intenso? ¿Qué tal las termas, que el sol llena y rodea? ¿Qué tal las cenas, populares unas, íntimas las otras? ¿Qué tal las reuniones diurnas? ¿Y las nocturnas? ¿Te tienen y te comparten?

¿O, por el contrario, tal como solías, debes dedicarte a las continuas idas y venidas para tratar los asuntos de tu casa? Si te tienen, eres afortunado y feliz. Si no, "uno de tantos".

¿Por qué tú, ahora es el momento, no mandas a otros las tareas más humildes y desagradables y te das un provechoso descanso dedicándote  a los  estudios? Ésta ha de ser tu ocupación, éste tu ocio. Éste tu esfuerzo, éste tu reposo. En éstos tu despertar, en éstos tu sueño.

Diseña y esculpe algo que sea siempre tuyo. Porque el resto de tus cosas irán a parar de un dueño a otro. Lo tuyo, en cambio, nunca dejará de ser tuyo desde el momento en que empiece a serlo.

Sé a qué espíritu, a qué carácter estoy aconsejando. Tú, por tu parte, intenta darte tanto valor como te darían los demás, si tú te lo dieras.

Cuídate.

El text llatí és aquest:

C. PLINIUS CANINIO RUFO SUO S.

Quid agit Comum, tuae meaeque deliciae? quid suburbanum amoenissimum, quid illa porticus verna semper, quid platanon opacissimus, quid euripus viridis et gemmeus, quid subiectus et serviens lacus, quid illa mollis et tamen solida gestatio, quid balineum illud quod plurimus sol implet et circumit, quid triclinia illa popularia illa paucorum, quid cubicula diurna nocturna? Possident te et per vices partiuntur? An, ut solebas, intentione rei familiaris obeundae crebris excursionibus avocaris? Si possident, felix beatusque es; si minus, 'unus e multis'. Quin tu — tempus enim — humiles et sordidas curas aliis mandas, et ipse te in alto isto pinguique secessu studiis asseris? Hoc sit negotium tuum hoc otium; hic labor haec quies; in his vigilia, in his etiam somnus reponatur. Effinge aliquid et excude, quod sit perpetuo tuum. Nam reliqua rerum tuarum post te alium atque alium dominum sortientur, hoc numquam tuum desinet esse si semel coeperit. Scio quem animum, quod horter ingenium; tu modo enitere ut tibi ipse sis tanti, quanti videberis aliis si tibi fueris. Vale.

El text d'avui, encapçalat ame una preciosa imatge d'una vila romana sobre les ribes de llac Como, ve amb el mateix acompanyament que el dels primers estiraments (digueu-me mandrós...), o sigui,  una pintura pompeiana i Summertime, de Miles Davis:

https://www.youtube.com/watch?v=jgmEY41baKM

Estiraments

Tots sabem que abans de fer un exercici físic potent és recomanable començar amb un escalfament suau i uns estiraments musculars. I molt especialment si fa força temps que tenim descuidada l'activitat física.

Amb l'escriure passa el mateix. Quan fa temps que no escric i em sento amb ganes, necesito fer uns estiraments previs que m'obliguen a agafar el boli i a desentumir el cervell. Ara ja fa dies que amb la frescor dels matins estivals em ve de gust dedicar un espai a l'escriptura, ja sigui algun nota del bloc, com aquesta mateixa, o ja sigui un projecte més ambiciós que tinc aparcat fa massa temps.

Per a aquests estiraments sempre em són de gran utilitat els meus clàssics. Alguna relectura, alguna traducció... Això fa que l'entrenament sigui ja profitós i enriquidor des del primer moviment.

L'escalfament d'avui ve de la mà de Plini el Jove, nom amb què es coneix popularment Caius Plinius Caecilius Secundus, i que, com sabeu, va viure al segle I pC i va escriure Epistulae, un recull de cartes literàries que dibuixen la Roma dels emperadors. Entre elles sempre trobo alguna reflexió profunda, alguna nota delicada o alguna broma amable.

El text que he escollit avui entra dintre d'aquest tercer grup.

Aquí teniu la carta:

Cayo Plinio saluda a su amigo Septicio.

¡Oye tú! Me prometiste que vendrías a cenar y no viniste. Iremos a juicio.

Deberàs devolver todo lo que gasté, hasta el último céntimo, y no te saldrá barato.

Tenía preparadas una lechuga para cada uno, tres caracoles, dos huevos cocidos, una cerveza de espelta con vino dulce y hielo (éste también  deberá ser abonado, y con mayor motivo, ya que murió sobre la bandeja), aceitunas, acelgas, calabacines, cebollas, y otros mil platos no menos deliciosos.

Hubieras escuchado una comedia, o un poema, o un tocador de lira,  o (¡Qué generosidad la mía!) las tres cosas.

Pero tú has preferido no sé qué ostras, vulvas, erizos de mar, y unas bailaoras.

Pagaràs la multa. No te digo cuál. Has sido duro. Te portaste mal, no sé si contigo, conmigo seguro que sí, y, bien mirado, también contigo ¡Cómo nos hubiéramos divertido, reído, disfrutado! Puedes comer con más lujo en casa de muchos otros, pero no con más alegría, sencillez y tranquilidad. En fin, tu mismo podrás comprobarlo, y si después prefieres no excusarte con los demás, excúsate siempre conmigo.

Cuídate.

Ah! I si voleu el text llatí, és aquest:

C. PLINIUS SEPTICIO CLARO SUO S(alutem).

Heus tu! Promittis ad cenam, nec venis? Dicitur ius: ad assem impendium reddes, nec id modicum. Paratae erant lactucae singulae, cochleae ternae, ova bina, halica cum mulso et nive — nam hanc quoque computabis, immo hanc in primis quae perit in ferculo -, olivae betacei cucurbitae bulbi, alia mille non minus lauta. Audisses comoedos vel lectorem vel lyristen vel — quae mea liberalitas — omnes. At tu apud nescio quem ostrea vulvas echinos Gaditanas maluisti. Dabis poenas, non dico quas. Dure fecisti: invidisti, nescio an tibi, certe mihi, sed tamen et tibi. Quantum nos lusissemus risissemus studuissemus! Potes apparatius cenare apud multos, nusquam hilarius simplicius incautius. In summa experire, et nisi postea te aliis potius excusaveris, mihi semper excusa. Vale.

El text d'avui ve acompanyat d'una pintura pompeiana i la música es de Miles Davis, Summertime (1958): https://www.youtube.com/watch?v=jgmEY41baKM