[Ir a la versión en castellano →]
(Text refet a partir de la primera versió de 2012)
Sembla com si d’uns dies ençà el temps em perseguís una mica més que de costum. La meva filla Clàudia ha fet quinze anys i ja és tota una dona. Un bon amic acaba de traspassar la mítica barrera del mig segle. Començo a traduir les cartes de Sèneca i la primera parla de mimar el nostre temps: Mentre l’ajornem, - diu -, la vida passa”. I per acabar-ho d’adobar, obro el facebook i trobo els mots del Dalai Lama que ha compartit eun amic: “Sólo existen dos días en el año en los que no se puede hacer nada. Uno se llama ayer y otro mañana. Por lo tanto hoy es el día ideal para amar, crecer, hacer y, principalmente, vivir”.
El carpe diem expressat de tantes maneres, en tants poemes i tantes cançons, en la saviesa popular dels refranys. Tots hi hem pensat alguna vegada, tots hem sentit la necessitat, la gairebé obligació de viure el temps present, i ens postulem com a defensors d’aquesta idea., però… ho sabem fer? Ho posem en pràctica? Hi ha una única manera d’entendre el carpe diem?
Quan parlem del tema amb els amics (quines converses de tenir oi?), solem oposar els termes passat-present-futur. I és aquí on em pregunto, per gaudir del moment present, cal deixar el passat, cal evitar el futur?
Ahir ja no hi és, és cert, però sóc qui sóc i sóc on sóc després d’haver fet un camí determinat i no un altre. I potser és bo fer una pausa en aquest camí, seure sobre una roca, prop d’una font, mirar enrera i continuar endavant amb la consciència de saber qui som i d’on venim.
I demà? Quid futurum cras? Què passarà demà? Jo sempre m’havia aturat en la frase que Horaci escriu just després de carpe diem, allà on diu Nec minima credula postero, “No confiïs gens en el demà”. Mmmm... No sabria que dir-vos, no és per portar-li la contrària al poeta de Venúsia, però ell mateix ens recorda en un altre poema que “un cor ben preparat espera un canvi de sort en l'infortuni, però el tem en la ventura”. Posem un exemple fàcil: una persona passa un mal moment, s’ha quedat sense feina, està inquiet per la salut d’algú que estima. No ha de tenir esperança en que demà sigui millor que avui? És això incompatible amb viure el present? No és des del present que esperem, que somiem?
I si busquem l’equilibri? I si podem recordar el passat sense estar ancorats en ell? I si podem somiar el futur en llibertat, sense ser esclaus dels propis somnis?
I el present? Fugisser, fonedís, tan difícil de retenir com l’aigua del mar en el palmell de la mà. El poeta ens dóna alguna pista per intentar atrapar-lo: Sapias, vina liques, “Sigues llest, pren-te una copeta” (la versió és meva i és una mica lliure, però reflecteix la idea de l’original llatí).
Pel que fa a mi, ara mateix (no sé demà) entenc que carpe diem és fer el que t’agrada i que t’agradi el que fas. És escriure aquesta nota tan densa mentre miro com la meva filla Èlia juga al parc. És veure amb els alumnes de segon de Batxillerat com Brutus assassina a Cèsar.
Ara mateix, entenc que gaudir del moment és tenir il·lusió per anar a treballar cada dia, és tenir il·lusió per gaudir de la companyia dels que estimes.
Entenc, en definitiva, que la vida no es pensa, es viu.
Nota: Aquest post va néixer fa quasi una dècada. La Clàudia que en feia 15 aleshores, ara és una flamant graduada universitària, i la petita Èlia que jugava al parc és a punt d'acabar el batxillerat. El temps passa i passa ràpid.
La imatge és al Restaurant Mas Pi de Verges, en el moment de la pausa traductora del poeta Horaci.
Doncs si, la vida no es pensa és viu . M'encanta!!! El passat no l'oblidem però no hi hem de pensar massa, el passat és el que ha fet que avui pensem , sentim ... com ho fem, soms com soms avui gràcies a aquest passat, un passat ,que com a tothom,hi ha hagut moment bons i moments no tan bons però és nostre. El futur s'ha de caminar , s'ha d'escriure i l'escriurem amb el present . S'ha de viure el dia a dia sense pensar en el futur? no , jo crec que hem de viure dia a dia sense obsesionar-nos pel futur però sabent que sempre anem cap a ell. Jo fa temps que dic que s'ha de viure en el present però sabent que pojectem un futur. Segueix escrivint amic meu!!!! m'encanta tot el que escrius i espero un dia llegir la teva novel·la!!!!! Una forta abraçada!!!!
ResponderEliminarFantàstic!
ResponderEliminarSaps què? Quan em vas dir que estaves fent una nota sobre aquest tema, no vaig poder evitar pensar-hi jo també i les meves conclusions són tan semblants a les teves! Però tots sabem que una cosa és el que pensem i una altra allò que fem... o que som capaços de fer!
Estic d'acord amb tu que la vida es viu, no es pensa, però això no ha de suposar que obviem o renunciem a tenir presents el passat d'on venim i el devenir que ens espera.
Filosòfic, sí, però intens.
Sí, bona conclusió però els que insistim en viure el present (que no vol dir viure la vida sense control...) evidentment és havent après del passat pel que en realitat no desitgem que ens torni a destrossar les nostres ànimes i ens permet crèixer com a persones amb un treball diari i continuu. I insistint amb el tema del present, és assaborir els moments màgics cada segon, sense tenir altres coses al cap essent capaços de sentir 100 per cent el que estan fent les nostres mans, els nostres sentits, el nostre cos... si acarícies a algú no pensar en un altre, si parles amb els teus fills apaga la televisió, si reflexiones ajuda't amb la natura trobant-te a tu mateix sense influències externes (polítiques o emocionals) davant el Mar, abraçant un arbre, però notant cada sensació que et succeeix. Analitzem-nos al final del dia quantes vegades hem estat en una situació només pendents del que fem en aquell moment, sense pensar en altres coses alhora. Jo he après a estar i separar cada espai, cada situació i aïllar-me i concentrar-me, tan sigui alhora de dialogar amb algú, alhora de gaudir de passions, alhora d'estar amb els fills, alhora de solucionar problemes, alhora d'ajudar a algú... A mi personalment m'ha ajudat a viure amb una harmonia que abans no tenia i visc uns moments realment especials i màgics.
ResponderEliminarTot que respecto la teva reflexió ja que no es pot viure el present sense il.lusions ni objectius.
Cobos, només es pot dir una cosa sobre aquest escrit, la pura veritat. Tenim de vuire el dia a dia i sobretot amb aquelles persones que son tan importants a la nostra vida, el amics, la familia i sobretot de la gent que ens ensenya i de la que aprenem. Parlo per mi,cuan dic que de la teva experiėncia he aprės molt en tots aquests anys. Que puc dir, crec que ets genial i que espero aprendre més en aquests pocs mesos que queden a les teves classes. No canviïs mai.
ResponderEliminarS.Solà
amics, ma'agrada que l'escrit hagi suscitat el vostre interes i us hagi animat a opinar i escriure. Gràcies
EliminarHe de dir que, des del meu punt de vista, el futur és quelcom que tens en compte, generalment, en dues ocasions fonamentals. La primera és quan ja "no ets tan jove" (cosa que implica una actitud més previnguda, entre altres coses). I la segona és quan tens un objectiu, sigui el que sigui, que condiciona el teu present (i aquesta última pot donar-se a qualsevol edat). El passat no el pots deixar enrrere, ja sigui perquè no vols (arrels, orígens...) o perquè no pots (...). De totes maneres, sempre que puc (que no és tot lo sovint que voldria), la filosofia del Carpe Diem em sembla una gran forma de viure. I ara que hi penso, tampoc està renyida amb tot lo que he escrit abans. Total, que tens raó. ;)
ResponderEliminarBenvolgut company, una vegada anotada la imprescindible frase del Dalai en la meva llibreta de frases imprescindibles, i comprovar que dec tenir un bri de llestesa ja que segueixo el consell del poeta pel present i estic acompanyat d'una copeta de Maria Brizard, penso en el meu "carpe diem"...
ResponderEliminari em recordo tornant de la "mili" amb un tren massa lent i amb un únic objectiu, retrobar-me amb els meus i anar de festa. No hi havia cap pla, més enllà de viure intensament cada minut, cada segon... ràpid, ràpid.
I ara, em pregunto, tinc el mateix objectiu?... dons si, però, crec, que la diferencia es que ara no tinc tanta pressa, ara m'agrada que el tren vagi lent.
Per tant, davant la teva reflexió, crec que la vida es viu, si, però en diferents velocitats.
I el fet d'anar mes lent et permet pensa uns segons, només uns segons, en el camí fet en el passat i prendre alguna drecera i evitar algun escull en el futur... això si, lentament.
"Tempora tempore tempera".
Salut company.