[ir a la versión en castellano →]
Avui la tardor m'ha regalat un pastís de colors, que ja ha començat de bon matí mentre anava a buscar vi a Garriguella. Solo anar al celler Mas Llunes on la Míriam i la Irina, dues antigues alumnes, m'atenen sempre amb la seva gran professionalitat i amb un preciós somriure als llavis. La tria d'avui ha estat un negre criança, "Cercium", un del noms llatins per a la nostra Tramuntana. Pel camí, al tombant de la carretera de Llançà, a la zona entre Vilajuïga i Garrigella, un espectacle encisador: les vinyes a la plana, algunes encara amb les fulles verdes, d'altres grogues, taronges, vermelles. Els ceps ja han donat el seu fruit i els caldos dormen en el silenci de les botes de roure o de les tines d'acer. El cel, no tan clar com altres dies empordanesos, un suau gris de núvols amagava subtilment el sol tebi de novembre. Pollancres que perden la fulla a la vora del camí, figues de moro en un marge, moreres acabades de podar...
Al capvespre he decidit, de sobte, d'anar a córrer al
castell de Figueres. Els qui ho coneixeu ja sabeu la gran panoràmica que s'hi divisa:
de l'Albera fins al mar, des del Canigó fins al Montgrí. Em calço les bambes i
agafo xandall amb mànigues, perquè són cap a les sis de la tarda i ja refresca.
Quan surto de casa m'acompanyen uns núvols taronges i vermells com els pàmpols
del matí. Arribo al castell en aquell moment màgic del capvespre en que ja no
es de dia i encara no és de nit. Els núvols de foc s'amaguen per occident. Als
meus peus la ciutat il·luminada. En la llunyania puc distingir els fanals dels
pobles de la plana: Rabós, Espolla, Garriguella, Roses besada pel mar...
Tanmateix és encara prou clar com perquè pugui veure el
caminet de sorra que trepitjo. I en un no res, la dita es fa realitat, "Sol
rogent, pluja o vent". S'aixeca una lleugera tramuntana i un núvol negre
que ve de França deixa anar quatre gotes.
La nit es desploma lentament sobre l'Empordà i quan he
acabat de fer la volta al castell, ja es negra nit. Un quart creixent resplendeix
abans no l'atrapi el núvol fosc del nord. Arribo a casa i, com una necessitat
contra la qual no vull lluitar, escric aquestes línies cromàtiques i les
comparteixo amb vosaltres.
Nota creativa: Aquest text tan diletant, com li agrada
dir al meu bon amic Pere, lector fi i crític sincer, s'ha anat omplint de color
al llarg del dia d'avui. Les dues fotos que acompanyen són, la primera d'un
vinya matutina a Garriguella, i la segona d'un cel vespertí a Figueres. la música
que avui us proposo és la que sonava en el Spotify mentre escrivia. És un tema
de Yiruma, If I Could See You Again.
https://www.youtube.com/watch?v=UoLRMtQA2Kw
"Il tramonto" com dirien els italians, "el crepúsculo" en castellà...paraules que només de sentir-les ja ens fan pensar en cels envermellits pel sol i en capvespres com els dels darrers dies.
ResponderEliminarTota la gama cromàtica de camps i boscos a la tardor, queden molt ben descrits.
Acabem de gaudir de la tardor!