miércoles, 17 de noviembre de 2021

Cenabis bene apud me


 


[ir a la versión en castellano ]

 

Cenabis bene

 

Per als temps de crisi que ens envolten sempre ens quedarà la poesia i no perdre el sentit de l’humor. Sembla que fa dos mil anys alguns també les passaven canutes. El poeta romà Catul ens dóna alguna pista de com convidar a sopar a un amic. Prenem-ne bona nota dels seus savis consells.

 

 

Soparàs bé, Fabul, a casa meva

D’aquí a pocs dies –que els déus ho permetin!-

Si portes un sopar ben abundant

I ben bo, no sense una noia càndida

I el vi i la sal i totes les rialles.

Si portes això, amic estimat,

Llavors soparàs bé, perquè la bossa

De Catul és plena de teranyines.

Però en canvi rebràs un amor pur

I allò que és més suau i més elegant:

Et daré un perfum que van regalar-li

A la meva noia Venus i Cupido.

Quan l’hagis flairat, estimat Fabul,

pregaràs als déus que et facin tot nas.

 

Cenabis bene, mi Fabulle, apud me / paucis, si tibi di fauent, diebus, / si tecum attuleris bonam atque magnam / cenam, non sine candida puella / et uino et sale et omnibus cachinnis. / haec si, inquam, attuleris, uenuste noster, / cenabis bene; nam tui Catulli / plenus sacculus est aranearum. / sed contra accipies meros amores / seu quid suauius elegantiusue est: / nam unguentum dabo, quod meae puellae / donarunt Veneres Cupidinesque, / quod tu cum olfacies, deos rogabis, / totum ut te faciant, Fabulle, nasum.

 

La imatge correspon a un fresc procedent de Pompeia, Museu Archeologico Nazionale (Napoli). La música és una cançó dels Carmina Burana, Olim lacus colueram (Jo abans vivia en un llac). La cançó explica la trista (i comestible) història d'un ànec blanc –explicada per ell mateix- que nedava en un riu fins que va acabar torrat i negre sobre una safata de sopar.

domingo, 14 de noviembre de 2021

Fainetai moi

[ir a la versión en castellano ]

Vaig conèixer la poesia lírica arcaica grega quan feia quart de Filologia Clàssica a la UAB; Tirteu, Arquíloc, Mimnerm, Simònides, Alceu, Anacreont i Safo, sobre tot Safo.

Safo de Mitilene, coneguda també com a Safo de Lesbos (Mitilene, Lesbos, ca. 650/610-Léucade, 580 a. C.), em va captivar des del primer moment. La seva sensibilitat, la seva elegància, els seu lèxic tan especial...

Com alguns ja sabeu, he dedicat el meu temps traductori a la  literatura llatina i les meves versions dels textos grecs es limiten a aquella època d’estudiant. Tot i així, conservo encara les traduccions escolars d’aquell temps (vint anyets tenia aleshores) I ara, que porto una dies traduint Catul he pensat en recuperar un dels meus poemes favorits de Safo.

Espero que la meva humil versió no destrossi en excés les belles paraules de Safo.


φαίνεταί μοι ἐκεῖνος ἴσος θεοῖς (31 L-P)

φαίνεταί μοι ἐκεῖνος ἴσος θεοῖς
εἶναι ὁ ἀνήρ, ὅστις ἐναντίος σοι
καθίζει καὶ πλησίον ἡδὺ φωνούσης
ὑπακούει

καὶ γελώσης ἱμεροέσσης, τόδε ἦ ἐμὴν
καρδίαν ἐν στήθει πτοίᾳ·
ὅτε γὰρ εἴς σε ὁρῶ βραχέως, τότε με
φωνεῖν οὐδὲν ἔτι εἴκει,

ἀλλ' ἀκὴν μὲν γλῶσσα ἔαγε, λέπτον δὲ
πῦρ αὐτίκα ὑπὸ χρωτὶ δεδράμηκεν,
ὄμμασι δ' οὐδὲν ὁρῶ, ἐπιρρομβοῦσι
δ' ἀκοαί,

ἱδρὼς δὲ ψυχρός με ἔχει, τρόμος δὲ
πᾶσαν με ἀγρεῖ, χλωρότερα δὲ ποίας
εἰμί, τεθνάναι μέλλειν
φαίνομαι.


Em sembla igual als déus

l’home que assegut davant teu,

absort, t’escolta, mentre parles

dolçament

 

i somrius encisadora, i s’accelera

el meu cor dins del pit,

perquè quan et miro un instant

cap so m’arriba,

 

es detura la llengua y un foc

subtil s’esmuny sota la pell,

els meus ulls ja no veuen, em xiulen 

les orelles

 

m’amara la suor, un calfred

m’abraça sencera, més pàl·lida

que la palla, i, trista, prop de la mort

em sento.