Cenabis bene apud me

 

[ir a la versión en castellano →]

 

Cenabis bene

 

Per als temps de crisi que ens envolten sempre ens quedarà la poesia i no perdre el sentit de l’humor. Sembla que fa dos mil anys alguns també les passaven canutes. El poeta romà Catul ens dóna alguna pista de com convidar a sopar a un amic. Prenem-ne bona nota dels seus savis consells.

 

 

Soparàs bé, Fabul, a casa meva

D’aquí a pocs dies –que els déus ho permetin!-

Si portes un sopar ben abundant

I ben bo, no sense una noia càndida

I el vi i la sal i totes les rialles.

Si portes això, amic estimat,

Llavors soparàs bé, perquè la bossa

De Catul és plena de teranyines.

Però en canvi rebràs un amor pur

I allò que és més suau i més elegant:

Et daré un perfum que van regalar-li

A la meva noia Venus i Cupido.

Quan l’hagis flairat, estimat Fabul,

pregaràs als déus que et facin tot nas.

 

Cenabis bene, mi Fabulle, apud me / paucis, si tibi di fauent, diebus, / si tecum attuleris bonam atque magnam / cenam, non sine candida puella / et uino et sale et omnibus cachinnis. / haec si, inquam, attuleris, uenuste noster, / cenabis bene; nam tui Catulli / plenus sacculus est aranearum. / sed contra accipies meros amores / seu quid suauius elegantiusue est: / nam unguentum dabo, quod meae puellae / donarunt Veneres Cupidinesque, / quod tu cum olfacies, deos rogabis, / totum ut te faciant, Fabulle, nasum.

 

La imatge correspon a un fresc procedent de Pompeia, Museu Archeologico Nazionale (Napoli). La música és una cançó dels Carmina Burana, Olim lacus colueram (Jo abans vivia en un llac). La cançó explica la trista (i comestible) història d'un ànec blanc –explicada per ell mateix- que nedava en un riu fins que va acabar torrat i negre sobre una safata de sopar.