L'Escala. Les set del matí, després de tres dies de
Tramuntana. No tinc més son, així que després de regirar-me un parell de
vegades al llit, decideixo sortir a caminar una estona sota la frescor matinal.
No és aquell caminar ple de bones intencions que tots hem
decidit fer alguna vegada.
-He de caminar. A partir de demà -sempre és a partir de
demà- m'aixecaré de bon hora i caminaré una horeta cada dia, que és genial per
a la salut i esvaeix les boires mentals.
Però avui no. Avui vull caminar per caminar, sense intenció
de continuïtat, sense projecció de futur. Un mena de carpe diem
caminatori.
Així que em vesteixo amb roba còmoda i calçat oportú, trec el nas per la finestra i
decideixo que una màniga llarga fina no em farà cap mal.
Surto de casa. Miro cap a la dreta i miro cap a l'esquerra.
Montgó o Empúries? Empúries o Montgó? Avui serà Empúries. De fet, sempre és
Empúries...
El primer mar que trobo és a la Platja de les Barques, la
Platja, simplement,
que em regala una intensa olor de posidònies.
Pujo per les escales que porten al Gavià, travesso la Mar
d'en Manasses -nom ben curiós perquè és terra ferma-, La Creu, l'Oberta.
Constato que la decisió de prendre una camisa de màniga llarga ha estat més que
encertada perquè La Tramuntana, encara que suau, encara no s'ha retirat del
tot.
Tiro cap a la platja del Rec del Molí, El Portitxol, Les
Muscleres...
En el meu caminar, m'acompanyen les petites cabòries
quotidianes, res especialment inquietant o angoixant, simplement petites
cabòries quotidianes. Què dinarem avui? Després aniré al super. He de revisar
aquell text...
Em trobo amb alguns caminants matutins com jo, una senyora
gran, una parella jove, un corredor esbufaire. No ens coneixem de res però la
complicitat de l'espai i del moment provoca, quasi com un acte reflex, un Bon
dia recíproc.
A l'alçada de les ruïnes d'Empúries, hi ha una explosió cromàtica
que no per coneguda i esperable deixa de ser deliciosa. Al blau intensíssim del
mar, amb espurnes de sal cavalcant sobre petites onades, i al blau subtil i
delicat d'un cel sense núvols després d'uns dies de Tramuntana, - no descric
res que no sabeu -, als blaus empordanesos, dic, s'hi afegeixen ara el grisos i
els ocres de la pedres mil·lenàries, el marró clar de les dunes i els verds
dels tamarius.
Malgrat l'espai
idílic, continuo amb les meves cabòries. Sembla que avui estan tan
arrapades a la meva pell que no serè capaç de desfer-me'n.
Arribo, per fi, al Moll hel·lenístic. Em deturo just al
davant de la petita pujada que mena a Sant Martí. Un dubte fugaç: esquerra,
dreta, amunt, mitjavolta?
Mitjavolta. ja n'hi ha prou per avui.
Començo el retorn i miro cap al moll.
Le màquines nocturnes de neteja han deixat la platja
impecable i planera. Els banyistes vindran més tard. Ara, cap petjada humana
sobre la sorra, tan sols el rastre minúscul que ha dibuixat alguna gavina.
Amb una aire irracional de satisfacció disfruto pensant que
avui seré el primer en trepitjar la sorra (quina puerilitat, no?). Em descalço
i vaig cap a l'espigó.
Un trosset de fusta, pulit pel mar, em crida l'atenció. El
recullo. No és més gran que el meu dit. Me'l miro i me'l remiro amb un somriure
encuriosit. Sempre m'han atret les fustes de tota mena que el mar retorna a la
platja. No només per les formes capritxoses que el mar hi ha esculpit, sinó pel
petit misteri que les acompanya? De quina platja venen? Quins mars han vist? Qui
les ha tingut a les mans.
En aquestes petites cavilacions em trobo, quan, de sobte, me
n'adono que s'ha produït el miracle: Les cabòries ja no hi són! Ara només sento
el vent a la pell, la fredor de la sorra
sota els peus, el soroll acompasat del mar baten l'espigó...
Prenc consciència
del petit miracle, i, d'un racó de les lectures que sempre m'acompanyen -són
poques però escollides- em venen a la ment els versos de Baudelaire:
"Quel démon
a doté la mer, roque chanteuse,
de cette fonction
sublime de berceusse".*
M'acosto a l'espigó. En la solitud matinal de la platja
resulta mes imponent encara. Quantes tramuntanades i llevantades ha resistit! I
quantes resitirà encara! No puc
evitar un somriure d'admiració cap als meus romans. Quins cracs!
He vist l'espigó,
-n'estic segur que vosaltres també- centenars de vegades i mai em canso
d'admirar-lo. Sempre igual, però sempre diferent, per la llum, pels colors, per
la gent... Avui el contemplo de ben a prop, des d'abaix tocant els seus carreus
indomables, sense ningú més a la platja. Només el soroll del mar i del
vent.
Un pensament em ve al cap. Me n'adono que mai, mai, mai, he pujat dalt de l'espigó. I és ben
estrany en mi perquè sempre m'ha agradat pujar a les torres, a les muralles,
als arbres... "La cabra siempre tira al monte", como decía mi madre.
Com deu ser des
de dalt? Aprofitant que no hi ha ningú a la vista, amb una certa
consciència de nen trapella, m'hi enfilo. Un cop dalt, increïble! És com illot dins del mar,
que fa de muralla, de camí i de mirador: Sant Martí al Nord, L'Escala al Sud. El jaciment d'Empúries a l'Oest, i a
l'Est... A l'Est el mediterrani, el mare nostrum, Roma, Grecia,
Fenícia...
Tanco els ulls i obro tots els sentits: els pors de la pell,
les orelles, el nas...
No m'hi estic gaire. No cal. Poc, però intens.
Baixo de l'espigó amb una dolça sensació de plenitud i desfaig
el camí: Moll, Portitxol, Muscleres...
Pel cami de retorn, el text que ara escric comença a insinuar-se. Platja del Rec, L'Oberta, La Creu...
Arribo a les
Barques. Olor de posidònia.
Cabòries? Quines
cabòries?
La mer, la vaste
mer, console nos labeurs.
La imtage que encapçala aquesta nota és la foto que
actualment tinc com a portada del perfil del Facebook. És una vista des del cim
de l'espigó, presa aquell matí d'estiu migtramuntanat.
La música que
avui acompanya és un fragment de l'album Sons of the sea, de Dimitris
Vangelis (2013).
https://www.youtube.com/watch?v=7oJzzYVVT0w
-Nota de sinceritat:
https://www.youtube.com/watch?v=7oJzzYVVT0w
-Nota de sinceritat:
Només me'n recordava d'aquest fragment del poema, així que he buscat al google l'estrofa sencera que diu així:
La mer, la vaste mer, console nos labeurs!
Quel démon a doté la mer, rauque chanteuse
Qu'accompagne l'immense orgue des vents grondeurs,
De cette fonction sublime de berceuse?
La mer, la vaste mer, console nos labeurs!