Un poco granuja

El post d’avui, aviso d’entrada, és poc consistent. Ho sé, en sóc ben conscient, però em venia de gust escriure’l i aquí el tenim. A més, penso que no sempre estem en condicions o amb ganes d’escriure textos molt profunds o molt elaborats.

O sigui que com que ara feia força temps que no escrivia, trobo que és una bona manera de reprendre el bloc: la velocitat es demostra caminant, com m’agrada dir.

Fa un parell d’anys vaig penjar en aquest mateix bloc un post sobre Malta. La causa estava en alló que alguns anomenen “espiral de sincronies”, per a definir fets i situacions que la major part dels mortals defineix com a “simples casualitats”.

I jo no crec en les casualitats. M’ho heu sentit dir per activa i per passiva, de viva veu o per escrit.

Una altra cosa ben diferent es interpretar les sincronies, saber què ens estant dient, i, si és el cas, actuar-ne en conseqüència.

Pel que fa a Malta, alguns amics em recomanaven que anés a visitar l’illa, a veure què m’esperava allí. No hi vaig anar, i si m’hi esperava alguna cosa, mai ho sabré.

Ara, l’espiral de sincronies és menys insistent que la de Malta, però em fa una certa gràcia. Té a veure amb una cançó que feia molt que no escoltava i que últimament m’assalta per tot arreu. És una cançó que m’agrada força, i, tot escoltant la seva lletra, trobo que s’adiu força amb el meu estat acutal. Bé... Hi ha una frase que no puc sucriure perquè no me la puc aplicar: Es aquella que diu “El colegio poco me enseñó”, tot i que ja sabem que moltes coses no s’aprenen a l’escola, com ara “coger el cielo con las manos”.

Alguns ja heu endevinat que parlo de Fito Cabrales y Fitipaldis. La cançó, “La casa por el tejado”. Amb ella us deixo. Us passo l’enllaç de Youtube i la transcripció de la lletra.

Post data. No tinc ni idea del que m’està dient aquesta sincronia musical... S’admeten interpretacions... (XD!).

Fito & Fitipaldis,

La casa por el tejado

https://www.youtube.com/watch?v=8qz8FqmTsJY

Ahora sí, parece que ya empiezo a entender.

Las cosas importantes aquí

son las que están detrás de la piel.

Y todo lo demás

empieza donde acaban mis pies.

Después de mucho tiempo aprendí

que hay cosas que es mejor no aprender.

El colegio poco me enseño

Si es por esos libros nunca aprendo

a coger el cielo con las manos,

a reír y a llorar lo que te canto,

a coser mi alma rota,

a perder el miedo a quedar como un idiota,

y a empezar la casa por el tejado,

a poder dormir cuando tú no estás a mi lado.

Menos mal que fui un poco granuja.

Todo lo que sé me lo enseñó una bruja.

Ruinas... ¿no ves que por dentro estoy en ruinas?

Mi cigarro va quemando el tiempo.

Tiempo que se convirtió en cenizas.

¡Raro!... ¡No digo diferente, digo raro!

Ya no sé si el mundo está al revés

o soy yo el que está cabeza abajo.

El colegio poco me enseñó...

Si es por el maestro nunca aprendo

a coger el cielo con las manos,

a reir y a llorar lo que te canto,

a coser mi alma rota,

a perder el miedo a quedar como un idiota,

y a empezar la casa por el tejado,

a poder dormir cuando tu no estás a mi lado.

Menos mal que fui un poco granuja.

Todo lo que sé, me lo enseño una bruja.

Nota: Aquest post ha vist la llum a Figueres, ara que són fires i sona la música. La imatge que encapçala me la van fer les meves filles a Madrid, el dia del meu cumple. No sé si semblo molt “granuja”, però les meves filles diuen que estic guapo (no són imparcials, ja ho sé...).