[ir a la versión en castellano →]
Cada vegada que llegeixo (i rellegeixo) els
versos del poeta Horaci
Eheu
fugaces, Postume, Postume labuntur anni
Ai
Pòstum, Pòstum que fugaços s’escolen els anys!
Gairebé sempre associo el verb labuntur
lliscar, escolar-se, amb el fluir de l’aigua d’un riu que avança
inexorable, ara saltironant entre roques granítiques i arbres centenaris, ara
en abrupta cascada, ara en meandres mandrosos. I de forma quasi natural sorgeix
la metàfora de la vida i els rius ‘que van a dar en la mar, que es el morir’,
com cantava Manrique.
La meva reflexió d’avui vol entretenir-se precisament
en aquest mot: fluir.
Fluir, del llatí fluere, fluxi, fluxum,
verb intransitiu de la 3a conjugació. D’aquí deriven els mots flumen i fluvius,
que signifiquen ‘allò que flueix’, o sigui, ‘riu’. D’aquests mots llatins deriven
directament l’italià ‘fiume’ i el francès
‘fleuve’, i de fluvius pren el seu nom un riu ben empordanès, el Fluvià.
Si parem atenció, podrem constatar que el verb
fluir té gairebé sempre una connotació positiva: ens agraden les coses que
“flueixen”, ja sigui una relació amorosa o d’amistat, una pel·lícula
interessant o un bon llibre.
Ara bé, a partir del mot primari, hi apareixen
altres mots secundaris, de la mateixa arrel, però amb l’afegit dels prefixos, que
no són altra cosa, tot sigui dit, que preposicions llatines enganxades al mot.
Aleshores la paraula altera i concreta el seu significat primari i s’omple
d’enriquidors matisos.
Així, si hi ajuntem la preposició ad,
que indica direcció o acostament, trobem el verb ad-fluere, afluir, un
verb que no s’utilitza en les seves formes conjugades, jo aflueixo, tu
aflueixes, però sí en la forma del participi de present, afluent, que com bé
sabem és un riu que va cap a un altre riu, que s’hi acosta i que s’hi ajunta.
Amb la preposició in, que dóna la idea
de dirigir-se cap a l’interior, entrar, tenim in-fluere, influir. Aquest
verb el conjuguem sovint: jo influeixo, tu influeixes... I ara que estan
tan de moda els “influencers”...
Etimològicament parlant, quan algú “influeix” sobre
algú altre, en certa forma està introduint el seu corrent en el corrent de
l’altre i li fa canviar la seva essència primigènia (en positiu o en negatiu,
perquè ja sabem que hi ha molts tipus d’influències).
Tenim també re-fluere, refluir, tornar
a fluir, un altre verb que no es fa servir en les seves formes conjugades, jo
reflueixo, tu reflueixes... però sí que fem servir el mot reflux, originat a
partir del participi refluxum, i que, per tant, no és res més que un
refluït, ja sigui el de les onades del mar o el d’algun excés alimentari...
I un verb que he redescobert recentment a
partir d’animades converses filosòfiques amb uns bons amics: confluir, del
llatí con-fluere, amb la preposició llatina cum, que indica
companyia. La idea bàsica que transmet aquest mot és la de dos rius que
“conflueixen” en algun moment del seu curs, però des de la igualtat i sense
perdre la pròpia essència: cap dels dos és afluent de l’altre, ja que tots dos
són principals.
I si passem del sentit objectiu i neutre del
mots al pla de la metàfora, podem trobar
que en el riu de la vida passa el mateix, discorrem cap al mar amb la nostra
pròpia naturalesa: rius tranquils i assossegats, rius curts i violents, uns
amples i cabalosos, d’altres secs la majora part de l’any i que reflueixen amb
les pluges de la tardor i la primavera...
I al llarg del nostre curs, abans de
diluir-nos en la mar acollidora, (‘El río anuda al mar su lamento obstinado’,
com deia Neruda), entrem en contacte amb altres aigües, amb altres rius que ens
aflueixen, que ens influeixen i amb qui, potser, arribarem a confluir sense
deixar de ser nosaltres mateixos.
Permeteu-me, per acabar, una petita
excentricitat lingüística: hi ha verbs que no es donen en la nostra llengua,
però que podrien molt bé existir i que us convido a posar sobre la taula o
sobre el paper. Se me n’acuden uns quants: exfluir, fluir des de dins
nostre cap afora; profluir, fluir en favor d’una bona causa; subfluir,
fluir de manera oculta, com l’aqüífer que viatja sota terra; transfluir,
fluir més enllà de nosaltres; i un que és més freqüent del que podríem pensar: disfluir,
deixar de fluir amb aquell riu amb qui durant un temps havíem confluït.
Nota creativa: aquest breu post, fluid o no
–vosaltres direu- ha nascut a Figueres el dia de Tots Sants, quan la tardor
comença a mostrar-se amb tota la seva decadent plenitud. La imatge és una foto
d’un raconet del riu Fluvià. El tema musical d’avui es Pasa la vida, de l’àlbum
Blues de la Frontera (1987), de Pata Negra. Suposo que pel vers que diu:
‘Pasa la vida, igual que pasa el río cuando
busca el mar’.
Si voleu escoltar la cançó la teniu en
https://www.youtube.com/watch?v=Ckulz6XTXnw
Molt interessant, felicitats!
ResponderEliminarGràcies!!
EliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarUna classe magistral, moltes gràcies.
ResponderEliminarLa Muga i el Fluvià conflueixen, doncs. I a banda i banda les terres són fèrtil i agraïdes.
gràcies a tu, per llegir-me
EliminarQuan la fluència de la llengua, explicada per en Toni, esdevé amena saviesa. Gràcies, amic.
ResponderEliminarGràcies, Jordi. Sempre tan generós i benèvol en els teus comentaris
Eliminar