Fluir

[ir a la versión en castellano →]

Cada vegada que llegeixo (i rellegeixo) els versos del poeta Horaci

Eheu fugaces, Postume, Postume labuntur anni

Ai Pòstum, Pòstum que fugaços s’escolen els anys!

Gairebé sempre associo el verb labuntur lliscar, escolar-se, amb el fluir de l’aigua d’un riu que avança inexorable, ara saltironant entre roques granítiques i arbres centenaris, ara en abrupta cascada, ara en meandres mandrosos. I de forma quasi natural sorgeix la metàfora de la vida i els rius ‘que van a dar en la mar, que es el morir’, com cantava Manrique.

La meva reflexió d’avui vol entretenir-se precisament en aquest mot: fluir.

Fluir, del llatí fluere, fluxi, fluxum, verb intransitiu de la 3a conjugació. D’aquí deriven els mots flumen i fluvius, que signifiquen ‘allò que flueix’, o sigui, ‘riu’. D’aquests mots llatins deriven directament  l’italià ‘fiume’ i el francès ‘fleuve’, i de fluvius pren el seu nom un riu ben empordanès, el Fluvià.

Si parem atenció, podrem constatar que el verb fluir té gairebé sempre una connotació positiva: ens agraden les coses que “flueixen”, ja sigui una relació amorosa o d’amistat, una pel·lícula interessant o un bon llibre.

Ara bé, a partir del mot primari, hi apareixen altres mots secundaris, de la mateixa arrel, però amb l’afegit dels prefixos, que no són altra cosa, tot sigui dit, que preposicions llatines enganxades al mot. Aleshores la paraula altera i concreta el seu significat primari i s’omple d’enriquidors matisos.

Així, si hi ajuntem la preposició ad, que indica direcció o acostament, trobem el verb ad-fluere, afluir, un verb que no s’utilitza en les seves formes conjugades, jo aflueixo, tu aflueixes, però sí en la forma del participi de present, afluent, que com bé sabem és un riu que va cap a un altre riu, que s’hi acosta i que s’hi ajunta.

Amb la preposició in, que dóna la idea de dirigir-se cap a l’interior, entrar, tenim in-fluere, influir. Aquest verb el conjuguem sovint: jo influeixo, tu influeixes... I ara que estan tan de moda els “influencers”...  

Etimològicament parlant, quan algú “influeix” sobre algú altre, en certa forma està introduint el seu corrent en el corrent de l’altre i li fa canviar la seva essència primigènia (en positiu o en negatiu, perquè ja sabem que hi ha molts tipus d’influències).

Tenim també re-fluere, refluir, tornar a fluir, un altre verb que no es fa servir en les seves formes conjugades, jo reflueixo, tu reflueixes... però sí que fem servir el mot reflux, originat a partir del participi refluxum, i que, per tant, no és res més que un refluït, ja sigui el de les onades del mar o el d’algun excés alimentari...

I un verb que he redescobert recentment a partir d’animades converses filosòfiques amb uns bons amics: confluir, del llatí con-fluere, amb la preposició llatina cum, que indica companyia. La idea bàsica que transmet aquest mot és la de dos rius que “conflueixen” en algun moment del seu curs, però des de la igualtat i sense perdre la pròpia essència: cap dels dos és afluent de l’altre, ja que tots dos són principals.

I si passem del sentit objectiu i neutre del mots al pla de la metàfora,  podem trobar que en el riu de la vida passa el mateix, discorrem cap al mar amb la nostra pròpia naturalesa: rius tranquils i assossegats, rius curts i violents, uns amples i cabalosos, d’altres secs la majora part de l’any i que reflueixen amb les pluges de la tardor i la primavera...

I al llarg del nostre curs, abans de diluir-nos en la mar acollidora, (‘El río anuda al mar su lamento obstinado’, com deia Neruda), entrem en contacte amb altres aigües, amb altres rius que ens aflueixen, que ens influeixen i amb qui, potser, arribarem a confluir sense deixar de ser nosaltres mateixos.

Permeteu-me, per acabar, una petita excentricitat lingüística: hi ha verbs que no es donen en la nostra llengua, però que podrien molt bé existir i que us convido a posar sobre la taula o sobre el paper. Se me n’acuden uns quants: exfluir, fluir des de dins nostre cap afora; profluir, fluir en favor d’una bona causa; subfluir, fluir de manera oculta, com l’aqüífer que viatja sota terra; transfluir, fluir més enllà de nosaltres; i un que és més freqüent del que podríem pensar: disfluir, deixar de fluir amb aquell riu amb qui durant un temps havíem confluït.

Nota creativa: aquest breu post, fluid o no –vosaltres direu- ha nascut a Figueres el dia de Tots Sants, quan la tardor comença a mostrar-se amb tota la seva decadent plenitud. La imatge és una foto d’un raconet del riu Fluvià. El tema musical d’avui es Pasa la vida, de l’àlbum Blues de la Frontera (1987), de Pata Negra. Suposo que pel vers que diu:

‘Pasa la vida, igual que pasa el río cuando busca el mar’.

Si voleu escoltar la cançó la teniu en

https://www.youtube.com/watch?v=Ckulz6XTXnw