[ir a la versión en
castellano →]
Fa uns
dies que em costa dormir.
El
motiu no és altre que la mètrica. Busco un vers, però aquí em falta una
síl·laba i allà me'n sobren dos. Crec tenir la paraula oportuna i el dubte
m'aguaita. En efecte, torno al vici de traduir poesia. Després de la ressaca de
les Bucòliques de Virgili, el ritme em torna a reclamar.
Aquesta
vegada el poeta escollit és Baudelaire, Les fleurs du mal. Però abans
m'agradaria compartir amb vosaltres la meva història personal amb Baudelaire,
que ve de lluny.
Primer
acte. Un jove estudiant de Figueres 15 anys es treia uns calerons treballant de
cambrer a l'estiu a Le Perthus, Allà vaig conèixer Marie, una noia francesa de
pares espanyols, que vivia a Céret i que aquell estiu treballava de dependenta
a La Tramontana. Quan va acabar l'estiu, i cadascú va tornar a casa seva (jo al
sud, ella al nord, gairebé com a la cançó Une
belle histoire, de Michel Fugain) La Marie em va regalar una carta que
anava acompanyada d'un poema d'un autor que jo no coneixia gens. El poeta, és
fàcil d'endevinar, era Charles Baudelaire, el poema, Correspondences.
Segon
acte. Un parell d'anys més tard, ja al batxillerat, la professora de literatura
ens va proposar un treball sobre algun escriptor no espanyol i jo em vaig
decantar, suposo que com a homenatge a aquell fugaç amor adolescent, per
l'autor de les Flors del mal, a qui aviat vaig afegir als seus paisans Rimbaud
i Verlaine. Crec recordar que la feina resultant no va ser gran cosa, però em
va servir per acostar-me a aquest meravellós i tortuós món dels poetes
simbolistes.
Era una
època en què (ara en sóc conscient) vaig descobrir la literatura, la literatura
amb majúscules, almenys l'escrita o traduïda en llengua castellana, perquè
aleshores la literatura catalana (que vaig descobrir i assaborir més tard) no
s'hi incloïa en els plans d'estudi: Jorge Manrique, El Quixot (complet i en
versió original), Quevedo, La Regenta, la poesia de Machado, Lorca, Miquel
Hernández...
Eren
lectures acadèmiques, és cert, però des de la distància, recordo que jo llegia
els autors, no els estudiava. Això ho vaig deixar per més endavant quan vaig
cursar la carrera de Filologia.
En
aquells anys del batxillerat de lletres, amb llatí i grec com a matèries
estel·lars, els autors consagrats de la Literatura Espanyola no van ser els
únics que van arribar a les meves àvides mans: La professora de grec ens va
recomanar una tragèdia de Sòfocles (no recordo quina, però crec que devia ser
Èdip). Quan la vaig acabar, Sòfocles em va apassionar de manera que no vaig
trigar a llegir la resta de la seva obra a la sala de la Biblioteca Pública de
Figueres, situada llavors en un petit edifici del Carrer Ample. Gràcies a
Sòfocles vaig descobrir amb entusiasme la tragèdia grega. Ja no eren llibres de
lectura obligatòria, sinó elegits lliurement. A Sòfocles el van seguir els seus
compatriotes Eurípides i Èsquil, l'Ilíada i l'Odissea d'Homer, i els romans
Plaute, Virgili, Horaci, Marcial... que des de llavors mai no han deixat
d'acompanyar-me.
Però
això és una altra història. Tornem a Baudelaire...
Tercer
acte. Ja a la facultat, cursant Filologia Hispànica al Col·legi Universitari de
Girona (el CUG, abreviatura que ens feia molta gràcia per la seva semblança
fonètica amb CUC, que, en català significa cuc -pitjor ho tenien els estudiants
del Col·legi Universitari de Lleida, que estudiaven al CUL...-). En aquell
temps, com deia, el meu amic Charles va aparèixer en dues assignatures, a la de
Literatura Castellana, que ens donava la professora Dolors Oller, ia Crítica
Literària, a càrrec del professor Salvador Oliva. Per a la primera vaig
treballar a la traducció d'un poema. Quina? Fàcil, Correspondences, de nou. En
aquesta ocasió ja vaig proposar una traducció pròpia en vers (és clar que les
meves inclinacions aleshores s'anaven assentant definitivament). Per a Crítica
Literària vaig decidir fer una feina sobre el poema titulat Moesta et errabunda, “Dona trista i
errant”. Vaig triar aquest poema perquè el títol era en llatí, la meva altra
gran passió. En aquelles classes, com és natural, no només llegíem els poemes:
els estudiàvem, els analitzàvem, els esquarteràvem, i finalment, des del
coneixement, els recomponíem. Un procés que no s'hauria produït si abans no els
haguéssim llegit amb atenció. Llegit, insisteixo, sense estar pendents d'un
examen ni d'una llista de dates i dades per memoritzar, però això és un tema
que deixaré per a una altra...
Quart
acte. Als anys 80 la major part de joves homes perdia un any de la seva vida en
allò que anomenen "La mili", el servei militar obligatori per
defensar la pàtria "En cas que atac l'enemic". A les llargues i
tedioses tardes que em va tocar viure a les casernes de Melilla, vaig tenir la
sort d'estar a cura de la petita biblioteca de la caserna. La Biblioteca era
tan poc freqüentada que em quedava molt de temps lliure per llegir i per
escriure. Allà van néixer les meves primeres traduccions “professionals”, per
dir-ho d'alguna manera, algunes de les quals després he tingut la fortuna de
veure editades: Marcial, Horaci, Virgili... I allà va ser on vaig traduir per
primera vegada Les Flors del Mal de
Baudelaire de manera sistemàtica, buscant el ritme i la música de les paraules sense
trair el poema original més del que és estrictament necessari. Espero que us
agradi.
La
Nature est un temple où de vivants piliers
Laissent
parfois sortir de confuses paroles;
L'homme
y passe à travers des forêts de symboles
Qui
l'observent avec des regards familiers.
Comme de longs échos qui de loin se
confondent
Dans une ténébreuse et profonde
unité,
Vaste comme la nuit et comme la
clarté,
Les parfums, les couleurs et les
sons se répondent.
II
est des parfums frais comme des chairs d'enfants,
Doux
comme les hautbois, verts comme les prairies,
—
Et d'autres, corrompus, riches et triomphants,
Ayant
l'expansion des choses infinies,
Comme
l'ambre, le musc, le benjoin et l'encens,
Qui
chantent les transports de l'esprit et des sens.
La
Natura és un temple en què vivents pilars
deixen
sortir de vegades paraules confuses.
L'home hi
passa a través de boscúries de símbols
que l’estant
observant amb esguards familiars.
Com ecos
allargats que de lluny es confonen
en una
tenebrosa i profunda unitat
tan
vasta com la nit i com la claredat,
els perfums,
els colors i els sons es corresponen.
Alguns perfums
són frescos com la carn d’un infant,
dolços
com l’oboè, verds com els prats;
d’altres
són putrefactes, són rics i triomfants,
i tenen
l'expansió de les coses sense fi,
com
l'ambre, el mesc, l’encens i el benjuí,
que
canten els lligams de l'esperit i els sentits.
Nota creativa: Aquest text va néixer un sis d'abril de 2015, a Figueres, y avui, 8 de abril de 2022, he volgut revisar els ritmos d’aquella primera traducció; la imatge que acompanya és “El bosque” un dibuix a llapis de Clàudia Cobos, la meva filla, molt oportuna per al text de Baudelaire; com a tema musical, una de les millors composicions de Paco de Lucía, un tema amb què s'activen tots els sentits i que a mi em posa la pell de gallina: Entre dos aguas (1976).
https://www.youtube.com/watch?v=0o8vszqVL2U
