És dissabte.
Plou.
M’aixeco d’hora
amb la intenció d’anar a Girona a l’Arxiu Històric per fer-hi una consulta que
ja fa dies que em ronda pel cap.
Com que no és la
primera vegada que em passa i no tinc ganes de fer el viatge debades, busco a Internet
la pàgina de l’Arxiu: “Obert avui de 9h. a 14 h.”
La pluja fina que
cau ha fet que s’enfilin una mica els termòmetres després d’uns dies de rigorós
hivern, de manera que la temperatura és raonablement suportable per a un
fredolic com jo.
Mitja hora de
camí força tranquil i arribo a Girona.
Aparco “sota les
vies del tren” per la zona de la Devesa.
Segurament
Ja sigui perquè
és primera hora del matí o perquè és dissabte, o per ambdues coses, però el cas
és que -cosa inaudita!- trobo aparcament a la primera.
Obro el meu paraigües
negre, em cordo bé l’abric i faig via cap al Barri Vell.
Travesso el pont
de fusta sobre l’Onyar. Uns quants ànecs de coll verd neden sobre les aigües
enterbolides per les últimes pluges. Me’ls miro i no puc estar-me d’admirar la
seva capacitat per a resistir els freds de l’hivern.
Ja a l’altra
banda del pont passo per davant de l’escultura en pedra de la famosa lleona, i
penso que hi ha tradicions ben curioses... Avui, m’abstindré, novament i com
sempre, de besar-li el cul.
Són les nou
tocades i gairebé totes les botigues romanen tancades. En algun moment del
trajecte a peu els carrers semblen ser-hi només per a mi: ni un cotxe ni un
vianant ni res que s’hi assembli, només les llambordes molles i jo.
Contràriament al
que sol passar en dies plujosos a Girona, avui el color gris no és un gris de
plom, sinó que és un gris paradoxalment lluminós, amb infinitat de tons que
riuen sobre les llambordes del Barri Vell.
A mig camí, al
carrer Ballesteries, m'aturo un instant en un Supermercat petit amb una vitrina
plena de pastissets i croissants. Tot i que ja havia esmorzat abans de sortir
de casa, em demano un xuixo. El meu estómac té la curiosa tendència a ser
escandalosament loquaç sempre que estic en llocs on cal mantenir el silenci,
com arxius, biblioteques o funcions teatrals.. I l'única manera eficaç i
contrastada d’aplacar el monstre és donant-li de menjar.
Arribo, per fi, a
l'Arxiu. "Dissabtes tancat". Cara de tonto. En fi.. que hi vols fer?.
M'ho prenc amb estoïcisme. Res. Me'n torno cap casa que tinc coses a fer. No
problem! Desfaig el camí. Baixo fins a Ciutadans pel Carrer de la Llebre, un
d'aquells bonics carrers estretíssims del Barri Vell. No fa més de metre i mig
d'amplada, de manera que dues persones de costat ocuparien tot el carrer, i no
diguem si van provistes de paraigües, com és el cas d'avui.
Al meu davant un
pare jove que arrossega el carret de la compra, o alguna cosa semblant, porta
agafat de la mà el seu fill petit (quatre anys? cinc anys?), ben guarnir de
botes noves i paraigües blau.
Ni el pare ni el
fill s'han adonat de la meva presència, tot darrera, i van al ritme lent i
pausat dels infants. "Què macos, el pare i el fill!" penso.
No tinc un
especial interès en avançar-los, perquè sembla que la pluja fina d'aquest dissabte
d'hivern convida a la quietud i la calma, i avui no tinc gens de pressa, i estic,
jo també, ben protegit sota el meu gran paraigües negre que pràcticament arriba
de cap a cap del carrer. Però vet aquí
que una noia de paraigües vermell, que ve en sentit contrari a nosaltres, fa
que el pare s'arreceri una mica per deixar-la passar, moment que aprofito, jo
també, per avançar el fill i el pare.
En passar pel seu
costat i avançar-los no puc evitar sentir part de les paraules que el pare
dirigeix al seu fill petit (quatre anys? cinc anys?).
La veu del pare
sona agradable, calmada, amb un to reposat (he estat a punt d'escriure
"tendre" o "suau" però ràpidament he tatxat aquests dos
mots, perquè el to era, en efecte, calmat i reposat, però gens suau i gens
tendre.
"... No
passis per aquí ... (nota aclaridora i indispensable: el "aquí" descriu
un carrer estret, de vianants, sense cap indici de perill per a l'infant, ni
cap indici de molèstia ni per al pare ni per a la noia del paraigües vermell ni
per a mi, ni per la resta del món mundial). "No passis per aquí, perquè si
ho fas ja saps el que passarà" (el to continua sent monòdic, inalterable i
demolidor): "El papa s'enfadarà i t'haurà de castigar" (ús de la
tercera persona, llunyana i freda). "Així que o canvies d'actitud
o..."
Mentre continuo
caminant la veu monòdica va quedant enrere, tot deixant-me un mal regust de
boca difícil de definir.
Deus reflexions
em vénen al cap, mentre continuo en direcció a l'aparcament de "sota les
vies".
Primer. El
"No passis per aquí" no semblava respondre a cap altre argument o
criteri que la voluntat tirànica del pare, tirania embolcallada -doble
crueltat- amb un to de veu monòdic, inalterable i demolidor.
Dos. No gosaré
criticar aquí l'actitud del pare: Prou feines tenim els qui som pares per
negociar la nostra pròpia manera d'educar els nostres fills, com per tenir la
gosadia d'opinar sobre altres pares i altres fills.
Una idea, però,
diàfana i clara, m'atrapa: Prefereixo mil vegades els crits i la sabatilla que
em mostrava la meva mare, que m'indicaven clarament que o m'escapolia cames-ajudeu-me,
o que tenia tots els números per rebre un bon clatellot.
Mil vegades prefereixo
aquells crits, que no pas aquest to de pare pseudo-progre, que no s'altera ni
quan ha de renyar el seu petit fill (quatre anys? cinc anys?), amb un to de veu
monòdic, inalterable, demolidor, cruel i fred, més fred que les llambordes
molles sobre les que el petit, ben guarnit de botes noves i paraigües blau,
saltironejava, feliç en la seva innocència.
Aquest text, que
no pretén res més que un cert "desfogament literari", ha anat prenent
forma en el camí de tornada de Girona a Figueres. La imatge és d'una foto de
les llambordes molles. La música que acompanya és el tema "Kiss the
rain" de Yiruma (Crec que ja l'havia posat en una altra post, però
espero que em disculpeu la reiteració): https://www.youtube.com/watch?v=so6ExplQlaY
