[ir a la versión en castellano →]
De les moltes figures estilístiques que ens
regalen els poetes, una de les que més m'agrada és l'al·literació, la repetició
d'una lletra o so per tal de crear un efecte sonor determinat. Quan aquesta
repetició vol imitar un so natural (el cantar d'un gall per exemple) o alguna
altra seqüència sonora, com les que veurem més avall, llavors els llibres de
retòrica parlen d'onomatopeia, paraula derivada dels mots grecs onoma (nom) i poiéo (fer). A l'escola ens parlaven del "susurro de abejas que sonaba" i al
pati dèiem que "per la carretera de Roses va un carro carregat de
rocs".
L'onomatopeia que us proposo avui, millor dit
les onomatopeies, ja que en són dues que
es troben dins d'una mateixa escena, són un
xic més complexes, sofisticades i, al meu entendre, especialment aconseguides.
Som al llibre primer de l'Eneida de
Virgili. Eneas, derrotat i fugitiu de Troia, solca el Mediterrani en la recerca
d'una nova pàtria per al seu poble. El camí no serà fàcil, ja que haurà de
suportar la còlera d'alguns déus, especialment de Juno, esposa de Júpiter,
encoleritzada amb els troians per molts motius que ara seria llarg d'explicar.
Sigui com sigui, el cas és que quan Eneas i els seus són a prop de les costes
d'Itàlia (la pàtria promesa), Juno parla amb el déu del vents, Eol, i li demana
que provoqui una tempesta per allunyar els vaixells troians d'Itàlia. El
resultat és que la flota amb prou feines
se salva del naufragi: tres naus van a petar contra els esculls, tres més
contra els bancs de sorra que els romans també anomenaven "sirtes",
els altres vaixells es dispersen i tots plegats acabaran a les platges de Cartago,
al nord d'Àfrica, com bé sabeu.
En comentar a classe el magnífic passatge de
la tempesta virgiliana, jo acostumo a posar en relleu tota la força de la
descripció: el cel ennegrit de sobte enmig del mar, els llamps i els trons, el
neguit dels homes plegant les veles, els crits, el xerric de les cordes, les
onades colpejant contra els vaixells, el perill de les roques...
Evidentment, ho fem tot llegint el text
original llatí acompanyat d'una traducció actual al català. "Observeu
nois, quins versos tan plàstics, tan sonors, quina onomatopeia tan aconseguida..."
I els nois, clar, bon nens, normalment s'ho creuen.
De tota manera, sempre em quedava el dubte de si
ho captaven realment o tot venia condicionat per l'explicació del seu
professor. Així que un dia vaig decidir fer-ne una prova empírico-literària. I si -
em vaig dir - el receptor (aquí no en puc dir lector) sent recitar el text
llatí, sense entendre exactament el sentit de la frase, simplement escoltant els mots del poeta, quina imatge sonora arribarà
a captar? Vaig fer-hi la prova amb un grup de nois d'orella fina amb resultats
molt interessants i positius.
Si voleu "passar el test" (els que coneixeu
l'idioma del Laci jugueu amb un cert avantatge, però no us ha de ser
imprescindible), la proposta és la següent. llegirem tot el fragment en
traducció catalana per facilitar el context i després tornarem a llegir en veu
alta els dos versos onomatopeics marcats en negreta, però ara en l'original llatí, i ens deixarem sorprende per allò que ens
evoca.
Heus-ne aquí els fragments (Eneida,
llibre 1, 83-112):
1.
... els vents arrenglerats
es precipiten i bufen amb remolins la terra.
S'aboquen sobre el mar i el regiren del tot
el Xaloc i el Garbí i el Migjorn, portador de tempestes,
i empenyen vastes onades contra la platja.
Esclaten la cridòria i el xerric de les cordes.
Els núvols arrabassen de sobte als ulls dels Teucres
la llum i la claror. Sobre el mar s’ajaça la negra nit.
Tronen els cels, i l'aire resplendeix pels llamps,
i tot amenaça els homes amb una mort imminent.
...ac
venti, velut agmine facto,
qua data porta, ruunt et terras turbine
perflant.
Incubuere mari, totumque a sedibus imis
una Eurusque Notusque ruunt creberque
procellis
Africus, et vastos volvunt ad litora fluctus.
Insequitur clamorque virum stridorque rudentum.
Eripiunt subito nubes caelumque diemque
Teucrorum ex oculis; ponto nox incubat atra.
Intonuere poli, et crebris micat ignibus
aether,
praesentemque viris intentant omnia mortem.
En el vers Insequitur... es dóna una freqüencia de sons oclusivos guturals [K] i líquids vibrants [R], sobretot al final stridorque rudentum, cosa que ens recorda el fregar de les cordes mentre els mariners pleguen la vela. En la traducció catalana he volgut mantenir aquesta alternança de K i R: cridòria, xerric, cordes...
2.
Mentre parlava així, la Tramuntana
equinça la vela i alça les ones fins als astres.
Es trenquen els rems; gira llavors la proa, i dóna el flanc
al corrent; una muntanya d’aigua el cau al damunt.
Uns pengen a la cresta; als altres, l’onada, en obrir-se,
els fa veure la terra al mig del mar; bullen l'aigua i la sorra.
Engega el Migjorn tres vaixells contra el rocam,
esculls a dins de l'aigua que els ítals anomenen "ares",
una immensa carena en alta mar. El Xaloc n'arrossega
tres contra els baixos i les sirtes, horrible visió!
Els atrapa en els guals i els envolta de sorra.
Talia iactanti stridens Aquilone procella
velum adversa ferit, fluctusque ad sidera tollit.
Franguntur remi; tum prora avertit, et undis
dat latus; insequitur cumulo praeruptus aquae mons.
Hi summo in fluctu pendent; his unda dehiscens
terram inter fluctus aperit; furit aestus harenis.
Tris Notus abreptas in saxa latentia torquet—
saxa vocant Itali mediis quae in fluctibus aras—
dorsum immane mari summo; tris Eurus ab alto
in brevia et Syrtis urget, miserabile visu,
inliditque vadis atque aggere cingit harenae.
En el vers Tris Notus... és especialment sonor el mot final torquet, que amb la combinació dels sons K i R recorda el crec-crec de la fusta del vaixell que es trenca en xocar contra els esculls.
En la traducció al català he utillitzat dos mots que també contenen els sons K i R: contra el rocam.
Aquesta nota tan tempestuosa ha
vist la llum a Figueres el 24 d'octubre de 2013. El text original de Virgili ha
estat traduït per un servidor en alexandrins (espero no haver trahït l'original més de l'imprescindible). La imatge que acompanya és Tempête
dans la mer, un oli de Jean Antoine
Théodore du Gudin (1832), conservada al museu de l'Hermitage de St. Petesbrug. Per
a la música, ja que els vents bufaven amb força en els versos virgilians, m'he
decidit per una peça per a òrgan molt clàssica i coneguda, la Tocata
i fuga en re menor BWV 565 (1703-1707) de
Johan Sebastian Bach:
