domingo, 24 de noviembre de 2019

Els Fars



Després de les notes anteriors, Fluir i Navegar, un tercer post vol veure la llum, tot formant una petita trilogia aquàtica.
És la traducció d’un poema de Baudelaire molt escaient per a l’ocasió. El poema en qüestió és Les Phares, poema VI del recull Les fleurs du mal (1857), perquè... qui no ha necessitat alguna vegada un far encès que l’ajudi a trobar la costa enmig d’una nit tempestuosa i fosca? Baudelaire, com veurem, buscava i trobava la seva guia inspiradora en l’art, com queda ben palès en els seus versos. I molt concretament en pintors immortals. Diuen els estudiosos que quan el nostre poeta descrivia un pintor, no feia referència a cap quadre en concret sinó a les emocions que li transmetia. Afirmació de la que, humilment, discrepo, perquè estic ben convençut que Baudelaire descrivia quadres molt concrets i específics, a banda de la reflexió estilística o emotiva que en podia extreure de cada pintor. De fet, crec haver-ne identificat algun d’aquests quadres, però no és el lloc ni el moment per a una discussió erudita. Quan arribi el moment i el fruit estigui madur, estaré encantat de compartir-lo amb vosaltres.
Avui, doncs, no tinc res més a dir, excepte convidar-vos a gaudir dels versos de Baudelaire, primer en versió original, ja que sé que per a molts de vosaltres el francès no té cap secret. A continuació us presento  la meva proposta de versió rítmica en alexandrins. Espero, com sempre, no haver traït els versos originals més de l’estrictament necessari.

Les phares

Rubens, fleuve d'oubli, jardin de la paresse,
Oreiller de chair fraîche où l'on ne peut aimer,
Mais où la vie afflue et s'agite sans cesse,
Comme l'air dans le ciel et la mer dans la mer ;

Léonard de Vinci, miroir profond et sombre,
Où des anges charmants, avec un doux souris
Tout chargé de mystère, apparaissent à l'ombre
Des glaciers et des pins qui ferment leur pays,

Rembrandt, triste hôpital tout rempli de murmures,
Et d'un grand crucifix décoré seulement,
Où la prière en pleurs s'exhale des ordures,
Et d'un rayon d'hiver traversé brusquement ;

Michel-Ange, lieu vague où l'on voit des Hercules
Se mêler à des Christs, et se lever tout droits
Des fantômes puissants qui dans les crépuscules
Déchirent leur suaire en étirant leurs doigts ;

Colères de boxeur, impudences de faune,
Toi qui sus ramasser la beauté des goujats,
Grand coeur gonflé d'orgueil, homme débile et jaune,
Puget, mélancolique empereur des forçats,

Watteau, ce carnaval où bien des coeurs illustres,
Comme des papillons, errent en flamboyant,
Décors frais et légers éclairés par des lustres
Qui versent la folie à ce bal tournoyant ;

Goya, cauchemar plein de choses inconnues,
De foetus qu'on fait cuire au milieu des sabbats,
De vieilles au miroir et d'enfants toutes nues,
Pour tenter les démons ajustant bien leurs bas ;

Delacroix, lac de sang hanté des mauvais anges,
Ombragé par un bois de sapins toujours vert,
Où, sous un ciel chagrin, des fanfares étranges
Passent, comme un soupir étouffé de Weber ;

Ces malédictions, ces blasphèmes, ces plaintes,
Ces extases, ces cris, ces pleurs, ces Te Deum,
Sont un écho redit par mille labyrinthes ;
C'est pour les coeurs mortels un divin opium !

C'est un cri répété par mille sentinelles,
Un ordre renvoyé par mille porte-voix ;
C'est un phare allumé sur mille citadelles,
Un appel de chasseurs perdus dans les grands bois !

Car c'est vraiment, Seigneur, le meilleur témoignage
Que nous puissions donner de notre dignité
Que cet ardent sanglot qui roule d'âge en âge
Et vient mourir au bord de votre éternité !


Els Fars

Rubens, un riu d’oblit, un jardí de peresa,
un coixí de carn fresca, on no es pot estimar
però on flueix la vida i s’agita tothora
com l’aire dins de l’aire i la mar dins la mar.

Leonardo de Vinci, mirall profund i obscur,
on àngels delicats, amb un somriure dolç
carregat de misteri, apareixen a l’ombra
dels glaciars i dels pins que tanquen els seus camps.

Rembrandt, trist hospital, ple de remors confuses,
i tan sols decorat per un gran crucifix,
on ploroses pregàries fan olor de podrit,
traspassat, bruscament, per un raig hivernal.

Miquel Àngel, lloc incert, on podem veure els Hèrcules
barrejats amb els Cristos, on es drecen altius
fantasmes poderosos, que durant el capvespre
s’estripen el sudari tot allargant els dits.

Ires de boxador, impudícies de Faune,
tu que has sabut trobar la bellesa dels murris,
gran cos bastit d’orgull, un home decandit i groc,
Puget, emperador melancòlic de presos.


Wateau, un carnaval on els cors il·lustres
passegen vagarosos com fan les papallones,
decor fresc i lleuger, il·luminat per lustres
que porta la follia a un ball que giravolta.

Goya, malson de coses desconegudes,
fetus que hom ha fet coure tot celebrant els “sàbbats”,
velles que s’emmirallen, i nenes despullades
per a temptar els dimonis, ajustant-se les mitges.

Delacroix, llac de sang, que àngels malvats freqüenten,
ombrejat per un bosc ple d’avets sempre verd,
on sota un cel trist on bandes estrambòtiques
desfilen com sospirs esmorteïts de Weber.

Aquestes malediccions, blasfèmies i laments,
els èxtasis, els crits, els plors, aquests Te Deum,
són un eco que torna des de mil laberints,
són un opi diví per als cors del mortals.

És un crit repetit per mil sentinelles,
una ordre reenviada per mil missatgers
un far il·luminat per mil ciutadelles,
són un reclam de caçadors perduts al bosc.

Perquè són, oh Senyor, el millor testimoni
que us podem oferir de nostra dignitat:
és un sanglot ardent, que roda d’any en any
i ve a morir a prop de la vostra dignitat.


Nota creativa. Aquesta nota ha vist la llum, no sé si la d’un far llunyà o proper, just abans d’un vermut de dissabte tardorenc, lluminós després d’un divendres de boira i pluja (el dissabte, no el vermut, que encara no l’he fet). La foto de la torre d’Hèrcules a A Coruña la vaig fer al 2014. És un antic far romà, i per això és doble guia per a mi. El tema musical  és una peça que sonava al Spoty mentre donava els últims retocs a aquesta nota. Es tracta de la Suite No 4 in D Minor, HWV 437, Sarabande. Si la voleu escoltar la teniu aquí:

sábado, 16 de noviembre de 2019

Aurea mediocritas






No sóc poeta. Que més voldria. Malgrat que algun amic o amiga generós en alguna ocasió m’hagi assignat aquest honrós títol, més com a metàfora, crec jo, que com a realitat sostenible.
I tanmateix, no puc dir que no faci versos. Alguns n’he fet de propis, no massa, i ben pocs d’ells han vist la llum, però, m’encanta traduir -ja sabeu que és un dels meus vicis preferits (dels confessables, és clar...)-. I també sabeu que m’encanta traduir, sobre tot poesia, de poetes llatins i grecs, especialment, però també alguna coseta de francès i d’italià.
Per a mi, traduir és una gran repte i, alhora, un gran regal, perquè em permet acostar-me als “grans”, Virgili, Horaci, Safo, Baudelaire...
I com que considero que els versos han de ser traduïts en vers, doncs m’hi entretinc comptant síl·labes, elaborant ritmes binaris i ternaris, buscant sinònims perquè aquí necessito un bisíl·lab i mes enllà un trisíl·lab, perquè aquí correspon un mot pla i allí un mot agut o esdrúixol...
“Benvingudes les cadenes de la mètrica i de la rima”, com el nostre estimat professor i ara també amic, Salvador Oliva, ens recordava,  ja fa una bona colla d’anys, a les classes de Crítica Literària que fèiem a l’Edifici del Seminari de Girona, seu del Col·legi Universitari de Girona, quan encara la actual UdG no podia arribar a ser somiada o imaginada.
Crec recordar que el vers, que cito de memòria i, probablement amb alguna inexactitud, era d’un poeta anglès que ara no situo amb precisió (Thomas S. Eliot o Auden són els que tenen més números, tot i que m’inclino pel primer).
Traduir en vers. Tot un repte i tot un plaer. Avui recupero per a vosaltres una traducció d’un poema molt conegut del poeta Horaci. Forma part d’un mini-recull de cinc poemes que li vaig traduir l’any 2000 per a la Revista Senhal de Girona (núm. 57), una petita edició enriquida amb dos fantàstiques il·lustracions de Dolors Caballero, mare de les meves filles, i que, llavors, era la meva companya de viatge.
Intimitats a part, centrem-nos en Horaci. El poema d’avui és el conegudíssim poema que dóna el mots precisos per al tòpic literari de l’aurea mediocritas, la daurada mitjania (Odes, 2, 10). En aquest versos, el poeta ens recorda que el millor és viure en l’equilibri: ni massa pobres, ni massa rics; ni massa humils, ni massa altius...
El text ve al cas, perquè en la última nota del meu bloc, que porta per títol Navegar, jo citava els últims versos del poema, on Horaci fa una bonica metàfora naval que, de bon segur, alguns de vosaltres recordareu.
Aquí us presento el text sencer, tot esperant que la meva traducció no traeixi l’original més del que és humanament acceptable, i tot esperant, també, que sigui del vostre gust i que us alegri d’alguna manera, benvolguts amics i pacients lectors, aquest empordanès i lluminós dissabte de novembre.

Abans d‘oferir-vos el text, però, permeteu-me dues notes prèvies.

1.   Mètrica:
Estrofa original: sàfica: 3 hendecasíl·labs sàfics i un adònic (5 sil.).
Traducció: 3 decasíl·labs i un tetrasíl·lab adònic.

2.   Comprensió: Els dos primers versos, on el poeta recomana “no buscar el mar” per viure més feliç, fan referència al fet que el comerç marítim era un dels principals mitjans d’enriquiment a la Roma antiga. S’hi podien fer molt diners, però un naufragi també podia provocar grans pèrdues. D’aquí que podem interpretar el text en el sentit de “Viuràs més bé, si no estès sempre amb l’ai al cor, preocupat per fer diners.” O alguna cosa semblant...

I sense més dilació, per a tots vosaltres: Horaci, Aurea mediocritas,  en traducció rítmica d’Antoni Cobos Fajardo

Viuràs millor, Licini, si no busques
sempre el mar, i si, quan les tempestes
t'espantin, prudent, defuges la costa
tan perillosa.

Qui segueix la daurada mitjania
no té, tranquil, teranyines al sostre
atrotinat, no té, sobri, palaus
dignes d'enveja.

Més sovint un pi enorme és sacsejat
pels vents i les torres més fortes cauen
amb més soroll i també els llamps fereixen
altes muntanyes.

Un cor ben preparat espera un canvi
de sort en l'infortuni, però el tem
en la ventura. Júpiter porta els hiverns lletjos,
i els foragita

Si ara no et va bé, no serà per sempre
i també Apol·lo desperta amb la cítara
la Musa callada i no  té tensat
l'arc cada dia.

En les dificultats mostra't ben fort
i decidit; tu mateix, si tens seny,
plegaràs les veles que ha inflat un vent
massa propici.

Si voleu el text original llatí, aquí el teniu:

Rectius uiues, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
litus iniquom.
 
Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret inuidenda
sobrius aula.

Saepius uentis agitatur ingens
pinus et celsae grauiore casu
decidunt turres feriuntque summos
fulgura montis.

Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informis hiemes reducit
Iuppiter, idem

summouet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
tendit Apollo.

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
turgida uela.


Nota creativa: Aquesta nota traductòria ha nascut a Figueres un assoleiat i tardorenc matí de dissabte 16 de novembre. La imatge és un capitell romà que podeu trobar en l’arena de l’amfiteatre de Tarraco. El tema musical d’avui és la versió violinívola que David Garret fa del tema Viva la vida de Cold Play. Preciosa  de debó.


domingo, 10 de noviembre de 2019

Navegar




Pobre barquilla mía,
entre peñascos rota,
sin velas desvelada,
y entre las olas sola.


 Una persona que m’estimo m’acaba de dir, tot parlant del seu moment vital, que està “navegant”.  Una altra, fa poc temps, em deia que estava surant: ‘mantenerse a flote’, que no és poca cosa. Jo mateix, fa uns mesos, em notava ‘surfejant’ per la vida, enlairat sobre la onada, amb el sol a la cara i la sal a la pell. Però les bones onades passen i arriba la mar plana, a l’espera d’un nova onada per dansar sobre la seva escuma.
Casualment (o no...), en el post anterior parlàvem del fluir i, com qui no vol la cosa, va sorgir la metàfora del riu com a símbol de la vida que flueix. Avui, en aquesta brevíssima nota, que d’alguna manera pot ser la continuació d’aquella, arribarem a la mar,  però no a la mar “que es el morir” que vam veure en l’altre post, sinó a la mar que és vida i es camí, o com a mínim, "estelas en la mar." I amb les veles i els vents farem "camins dubtosos per la mar".
 Surem, doncs, i surfegem, i naveguem... I en la nostra particular navegació, estel·lada i dubtosa, de vegades tenim clar el rumb que volem prendre i ens hi atansem amb decisió; altres vegades no sabem si volem anar cap al sud o cap al nord; d’altres naveguem perduts sense direcció, o, simplement, ens deixem arrossegar allà on ens porti el corrent.
Aquí, un vaixell gaudeix de bon vent i bona ruta; més enllà, un altre és  enxampat per la tempesta; un tercer s’esberla contra els esculls que amaga una costa falsament amiga; n’hi ha que arriben a bon port, carregats de l’experiència i la saviesa que dóna el viatge; d’altres naufraguen en l’abisme. Alguns prefereixen navegar mar endins i perdre’s en la “immensa mar blava”; d’altres prefereixen no allunyar-se de la costa i buscar refugi, quan venen mal dades, en un port

ab accessu ventorum immotus et ingens

a recer dels vents, quiet i ampli.

La metàfora es podria estendre fins a l’infinit, amb totes les variants que sigueu capaços d’imaginar, o que algun savi o algun poeta ja hagi imaginat per a nosaltres.  
Quant a mi, avui no m’hi estendré més. Dec estar mandrós sota aquest dia gris de novembre, o, simplement, és tot el que sóc capaç de dir ara mateix sobre aquest tema. I ja es fa prou difícil pilotar la pròpia barca, com per atrevir-nos a recomanar a ningú com i cap a on ha de navegar, perquè, sé que estareu d’acord amb mi, perquè cadascú ha de trobar el seu camí ja sigui marítim, terrestre o interestel·lar. No puc, però, deixar de compartir amb vosaltres uns versos d’Horaci que m’han vingut al cap mentre escrivia la nota (si, ja ho sé, Horaci em ve al cap sovint, teniu raó...), on parla de veles, de vents i de vaixells:

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
turgida uela.

En les dificultats mostra't ben fort
i decidit; tu mateix, si tens seny,
plegaràs les veles que ha inflat un vent
massa propici.

 Nota creativa: Aquesta nota ha nascut a Figueres, un tardoral diumenge de novembre, mentre, també jo, intento navegar la vida de la millor manera possible. Li he pres la “pobre barquilla” a Lope de Vega, les “estelas en la mar” a Machado, els vents i les veles a Àusias March; el port quiet i ampli només podia ser de Virgili, i els versos d’Horaci (Carmina, II, 10), els vaig traduir un llunyà estiu de l’any 2000 en el número 57 de la Revista Senyal (Girona).
La imatge, ho confesso, és baixada d’internet (http://www.uolala.com/); el tema musical que avui us proposo és Que vendrá, de Zaz, extret de l’àlbum Effet miroir (2018).  La noia sembla que vol caminar enlloc de navegar, que per al cas ve a ser el mateix, no trobeu?


viernes, 1 de noviembre de 2019

Fluir





[ir a la versión en castellano ]


Cada vegada que llegeixo (i rellegeixo) els versos del poeta Horaci

Eheu fugaces, Postume, Postume labuntur anni
Ai Pòstum, Pòstum que fugaços s’escolen els anys!

Gairebé sempre associo el verb labuntur lliscar, escolar-se, amb el fluir de l’aigua d’un riu que avança inexorable, ara saltironant entre roques granítiques i arbres centenaris, ara en abrupta cascada, ara en meandres mandrosos. I de forma quasi natural sorgeix la metàfora de la vida i els rius ‘que van a dar en la mar, que es el morir’, com cantava Manrique.
La meva reflexió d’avui vol entretenir-se precisament en aquest mot: fluir.
Fluir, del llatí fluere, fluxi, fluxum, verb intransitiu de la 3a conjugació. D’aquí deriven els mots flumen i fluvius, que signifiquen ‘allò que flueix’, o sigui, ‘riu’. D’aquests mots llatins deriven directament  l’italià ‘fiume’ i el francès ‘fleuve’, i de fluvius pren el seu nom un riu ben empordanès, el Fluvià.
Si parem atenció, podrem constatar que el verb fluir té gairebé sempre una connotació positiva: ens agraden les coses que “flueixen”, ja sigui una relació amorosa o d’amistat, una pel·lícula interessant o un bon llibre.
Ara bé, a partir del mot primari, hi apareixen altres mots secundaris, de la mateixa arrel, però amb l’afegit dels prefixos, que no són altra cosa, tot sigui dit, que preposicions llatines enganxades al mot. Aleshores la paraula altera i concreta el seu significat primari i s’omple d’enriquidors matisos.
Així, si hi ajuntem la preposició ad, que indica direcció o acostament, trobem el verb ad-fluere, afluir, un verb que no s’utilitza en les seves formes conjugades, jo aflueixo, tu aflueixes, però sí en la forma del participi de present, afluent, que com bé sabem és un riu que va cap a un altre riu, que s’hi acosta i que s’hi ajunta.
Amb la preposició in, que dóna la idea de dirigir-se cap a l’interior, entrar, tenim in-fluere, influir. Aquest verb el conjuguem sovint: jo influeixo, tu influeixes... I ara que estan tan de moda els “influencers”...  
Etimològicament parlant, quan algú “influeix” sobre algú altre, en certa forma està introduint el seu corrent en el corrent de l’altre i li fa canviar la seva essència primigènia (en positiu o en negatiu, perquè ja sabem que hi ha molts tipus d’influències).
Tenim també re-fluere, refluir, tornar a fluir, un altre verb que no es fa servir en les seves formes conjugades, jo reflueixo, tu reflueixes... però sí que fem servir el mot reflux, originat a partir del participi refluxum, i que, per tant, no és res més que un refluït, ja sigui el de les onades del mar o el d’algun excés alimentari...
I un verb que he redescobert recentment a partir d’animades converses filosòfiques amb uns bons amics: confluir, del llatí con-fluere, amb la preposició llatina cum, que indica companyia. La idea bàsica que transmet aquest mot és la de dos rius que “conflueixen” en algun moment del seu curs, però des de la igualtat i sense perdre la pròpia essència: cap dels dos és afluent de l’altre, ja que tots dos són principals.
I si passem del sentit objectiu i neutre del mots al pla de la metàfora,  podem trobar que en el riu de la vida passa el mateix, discorrem cap al mar amb la nostra pròpia naturalesa: rius tranquils i assossegats, rius curts i violents, uns amples i cabalosos, d’altres secs la majora part de l’any i que reflueixen amb les pluges de la tardor i la primavera...
I al llarg del nostre curs, abans de diluir-nos en la mar acollidora, (‘El río anuda al mar su lamento obstinado’, com deia Neruda), entrem en contacte amb altres aigües, amb altres rius que ens aflueixen, que ens influeixen i amb qui, potser, arribarem a confluir sense deixar de ser nosaltres mateixos.
Permeteu-me, per acabar, una petita excentricitat lingüística: hi ha verbs que no es donen en la nostra llengua, però que podrien molt bé existir i que us convido a posar sobre la taula o sobre el paper. Se me n’acuden uns quants: exfluir, fluir des de dins nostre cap afora; profluir, fluir en favor d’una bona causa; subfluir, fluir de manera oculta, com l’aqüífer que viatja sota terra; transfluir, fluir més enllà de nosaltres; i un que és més freqüent del que podríem pensar: disfluir, deixar de fluir amb aquell riu amb qui durant un temps havíem confluït.

Nota creativa: aquest breu post, fluid o no –vosaltres direu- ha nascut a Figueres el dia de Tots Sants, quan la tardor comença a mostrar-se amb tota la seva decadent plenitud. La imatge és una foto d’un raconet del riu Fluvià. El tema musical d’avui es Pasa la vida, de l’àlbum Blues de la Frontera (1987), de Pata Negra. Suposo que pel vers que diu:

‘Pasa la vida, igual que pasa el río cuando busca el mar’.

Si voleu escoltar la cançó la teniu en
https://www.youtube.com/watch?v=Ckulz6XTXnw