No sóc poeta. Que més voldria. Malgrat que algun
amic o amiga generós en alguna ocasió m’hagi assignat aquest honrós títol, més
com a metàfora, crec jo, que com a realitat sostenible.
I tanmateix, no puc dir que no faci versos.
Alguns n’he fet de propis, no massa, i ben pocs d’ells han vist la llum, però,
m’encanta traduir -ja sabeu que és un dels meus vicis preferits (dels
confessables, és clar...)-. I també sabeu que m’encanta traduir, sobre tot
poesia, de poetes llatins i grecs, especialment, però també alguna coseta de francès
i d’italià.
Per a mi, traduir és una gran repte i, alhora,
un gran regal, perquè em permet acostar-me als “grans”, Virgili, Horaci, Safo, Baudelaire...
I com que considero que els versos han de ser
traduïts en vers, doncs m’hi entretinc comptant síl·labes, elaborant ritmes
binaris i ternaris, buscant sinònims perquè aquí necessito un bisíl·lab i mes
enllà un trisíl·lab, perquè aquí correspon un mot pla i allí un mot agut o
esdrúixol...
“Benvingudes les cadenes de la mètrica i de la
rima”, com el nostre estimat professor i ara també amic, Salvador Oliva, ens recordava,
ja fa una bona colla d’anys, a les
classes de Crítica Literària que fèiem a l’Edifici del Seminari de Girona, seu
del Col·legi Universitari de Girona, quan encara la actual UdG no podia arribar
a ser somiada o imaginada.
Crec recordar que el vers, que cito de memòria
i, probablement amb alguna inexactitud, era d’un poeta anglès que ara no situo
amb precisió (Thomas S. Eliot o Auden són els que tenen més números, tot i que m’inclino
pel primer).
Traduir en vers. Tot un repte i tot un plaer. Avui
recupero per a vosaltres una traducció d’un poema molt conegut del poeta Horaci.
Forma part d’un mini-recull de cinc poemes que li vaig traduir l’any 2000 per a
la Revista Senhal de Girona (núm. 57), una petita edició enriquida amb
dos fantàstiques il·lustracions de Dolors Caballero, mare de les meves filles,
i que, llavors, era la meva companya de viatge.
Intimitats a part, centrem-nos en Horaci. El
poema d’avui és el conegudíssim poema que dóna el mots precisos per al tòpic
literari de l’aurea mediocritas, la daurada mitjania (Odes, 2, 10). En
aquest versos, el poeta ens recorda que el millor és viure en l’equilibri: ni
massa pobres, ni massa rics; ni massa humils, ni massa altius...
El text ve al cas, perquè en la última nota
del meu bloc, que porta per títol Navegar, jo citava els últims versos del
poema, on Horaci fa una bonica metàfora naval que, de bon segur, alguns de
vosaltres recordareu.
Aquí us presento el text sencer, tot esperant
que la meva traducció no traeixi l’original més del que és humanament
acceptable, i tot esperant, també, que sigui del vostre gust i que us alegri d’alguna
manera, benvolguts amics i pacients lectors, aquest empordanès i lluminós
dissabte de novembre.
Abans d‘oferir-vos el text, però, permeteu-me
dues notes prèvies.
1.
Mètrica:
Estrofa original:
sàfica: 3 hendecasíl·labs sàfics i un adònic (5 sil.).
Traducció: 3 decasíl·labs
i un tetrasíl·lab adònic.
2.
Comprensió: Els dos primers versos,
on el poeta recomana “no buscar el mar” per viure més feliç, fan referència al
fet que el comerç marítim era un dels principals mitjans d’enriquiment a la
Roma antiga. S’hi podien fer molt diners, però un naufragi també podia provocar
grans pèrdues. D’aquí que podem interpretar el text en el sentit de “Viuràs més
bé, si no estès sempre amb l’ai al cor, preocupat per fer diners.” O alguna
cosa semblant...
I sense més dilació, per a tots vosaltres: Horaci,
Aurea mediocritas, en traducció
rítmica d’Antoni Cobos Fajardo
Viuràs millor,
Licini, si no busques
sempre el mar, i si,
quan les tempestes
t'espantin, prudent,
defuges la costa
tan perillosa.
Qui segueix la
daurada mitjania
no té, tranquil,
teranyines al sostre
atrotinat, no té,
sobri, palaus
dignes d'enveja.
Més sovint un pi
enorme és sacsejat
pels vents i les
torres més fortes cauen
amb més soroll i
també els llamps fereixen
altes muntanyes.
Un cor ben preparat
espera un canvi
de sort en
l'infortuni, però el tem
en la ventura.
Júpiter porta els hiverns lletjos,
i els foragita
Si ara no et va bé,
no serà per sempre
i també Apol·lo
desperta amb la cítara
la Musa callada i
no té tensat
l'arc cada dia.
En les dificultats
mostra't ben fort
i decidit; tu
mateix, si tens seny,
plegaràs les veles
que ha inflat un vent
massa propici.
Si voleu el text original
llatí, aquí el teniu:
Rectius uiues,
Licini, neque altum
semper urgendo
neque, dum procellas
cautus horrescis,
nimium premendo
litus iniquom.
Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret
obsoleti
sordibus tecti,
caret inuidenda
sobrius aula.
Saepius uentis
agitatur ingens
pinus et celsae
grauiore casu
decidunt turres
feriuntque summos
fulgura montis.
Sperat infestis,
metuit secundis
alteram sortem bene
praeparatum
pectus. Informis
hiemes reducit
Iuppiter, idem
summouet. Non, si
male nunc, et olim
sic erit: quondam
cithara tacentem
suscitat Musam neque
semper arcum
tendit Apollo.
Rebus angustis
animosus atque
fortis appare; sapienter
idem
contrahes uento
nimium secundo
turgida uela.
Nota creativa: Aquesta
nota traductòria ha nascut a Figueres un assoleiat i tardorenc matí de dissabte
16 de novembre. La imatge és un capitell romà que podeu trobar en l’arena
de l’amfiteatre de Tarraco. El tema musical d’avui és la versió violinívola que
David Garret fa del tema Viva la vida de Cold Play. Preciosa de debó.
Magnífic, Magister!
ResponderEliminarSunt tibi propitiae Musae, amice!
ResponderEliminar