[ir a la versión en castellano →]
Com ja sabem, les retallades estan fen estralls en el món tal com el coneixiem. Sembla que els objectius del dèficit han de ser a costa de l'educació, la sanitat i la cultura. Faig aquest petit preàmbul poc habitual perquè estava previst que aquesta primavera sortissin publicades, en una petita editorial, unes traduccions meves de Catul. Ja no serà possible. Però, per a qui vulgui encara retrobar els versos que el poeta de Verona va dedicar a la seva estimada Lèsbia, us ofereixo aquest petit regal per Sant Jordi. Són només set poemes que aniré penjant de forma espaida, perquè els podeu gaudir amb pausa. Són els més coneguts, no pretenc ser original en això, només compartir amb vosaltres la meva humil traducció, sempre un pàl·lid reflex dels versos originals. Començaré pel poema que descriu l'enamorament (Carmina, 51), una versió que Catul va fer de la poeta Safo.
Ille mi
par esse deo videtur,
ille, si fas est, superare divos,
qui sedens adversus identidem te
spectat et audit
dulce
ridentem, misero quod omnis
eripit sensus mihi: nam simul te,
Lesbia, aspexi, nihil est super mi
[...]
lingua
sed torpet, tenuis sub artus
flamma
demanat, sonitu suopte
tintinant aures gemina, teguntur
lumina nocte.
otium,
Catulle, tibi molestum est:
otio exsultas nimiumque gestis:
otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.
Em sembla igual a un déu
I que supera els déus, si això fos lícit.
l’home
que assegut davant teu,
Et mira i
t’escolta
mentre
rius dolçament. I perdo els sentits,
Ai pobre
de mi! Perquè quan et veig,
Lèsbia meva,
[...]
S’atura la llengua i una dolça flama
crema
sota la pell. Dringuen les orelles
amb sons impensats i una negra nit
cobreix els meus ulls.
L’oci,
Catulo, t’atabala.
En l’oci
guadeixes i triomfes:
L’oci,
abans, enderrocà reis
i ciutats
pròsperes.
