El post d’avui, aviso d’entrada, és poc consistent. Ho sé, en
sóc ben conscient, però em venia de gust escriure’l i aquí el tenim. A més, penso
que no sempre estem en condicions o amb ganes d’escriure textos molt profunds o
molt elaborats.
O sigui que com que ara feia força temps que no escrivia, trobo que és una bona manera de reprendre el bloc: la velocitat es demostra
caminant, com m’agrada dir.
Fa un parell d’anys vaig penjar en aquest mateix bloc un
post sobre Malta. La causa estava en alló que alguns anomenen “espiral de sincronies”,
per a definir fets i situacions que la major part dels mortals defineix com a “simples
casualitats”.
I jo no crec en les casualitats. M’ho heu sentit dir per
activa i per passiva, de viva veu o per escrit.
Una altra cosa ben diferent es interpretar les sincronies,
saber què ens estant dient, i, si és el cas, actuar-ne en conseqüència.
Pel que fa a Malta, alguns amics em recomanaven que anés a visitar
l’illa, a veure què m’esperava allí. No hi vaig anar, i si m’hi esperava alguna
cosa, mai ho sabré.
Ara, l’espiral de sincronies és menys insistent que la de Malta,
però em fa una certa gràcia. Té a veure amb una cançó que feia molt que no
escoltava i que últimament m’assalta per tot arreu. És una cançó que m’agrada
força, i, tot escoltant la seva lletra, trobo que s’adiu força amb el meu estat
acutal. Bé... Hi ha una frase que no puc sucriure perquè no me la puc aplicar:
Es aquella que diu “El colegio poco me enseñó”, tot i que ja sabem que moltes
coses no s’aprenen a l’escola, com ara “coger el cielo con las manos”.
Alguns ja heu endevinat que parlo de Fito Cabrales y Fitipaldis.
La cançó, “La casa por el tejado”. Amb ella us deixo. Us passo l’enllaç de
Youtube i la transcripció de la lletra.
Post data. No tinc ni idea del que m’està dient
aquesta sincronia musical... S’admeten interpretacions... (XD!).
Fito & Fitipaldis,
La casa por el tejado
Ahora sí, parece que ya empiezo a entender.
Las cosas importantes aquí
son las que están detrás de la piel.
Y todo lo demás
empieza donde acaban mis pies.
Después de mucho tiempo aprendí
que hay cosas que es mejor no aprender.
El colegio poco me enseño
Si es por esos libros nunca aprendo
a coger el cielo con las manos,
a reír y a llorar lo que te canto,
a coser mi alma rota,
a perder el miedo a quedar como un idiota,
y a empezar la casa por el tejado,
a poder dormir cuando tú no estás a mi lado.
Menos mal que fui un poco granuja.
Todo lo que sé me lo enseñó una bruja.
Ruinas... ¿no ves que por dentro estoy en ruinas?
Mi cigarro va quemando el tiempo.
Tiempo que se convirtió en cenizas.
¡Raro!... ¡No digo diferente, digo raro!
Ya no sé si el mundo está al revés
o soy yo el que está cabeza abajo.
El colegio poco me enseñó...
Si es por el maestro nunca aprendo
a coger el cielo con las manos,
a reir y a llorar lo que te canto,
a coser mi alma rota,
a perder el miedo a quedar como un idiota,
y a empezar la casa por el tejado,
a poder dormir cuando tu no estás a mi lado.
Menos mal que fui un poco granuja.
Todo lo que sé, me lo enseño una bruja.
Nota: Aquest post ha vist la llum a Figueres, ara que són
fires i sona la música. La imatge que encapçala me la van fer les meves filles a Madrid, el dia
del meu cumple. No sé si semblo molt “granuja”, però les meves filles diuen que
estic guapo (no són imparcials, ja ho sé...).
