Emoure

20. Emoure

 

Movere [pronunciat mówere], en català moure.

El verb llatí movere té dues arrels, mov- i mot-, d'on deriven paraules com moviment, motor, motriu, entre altres.

Del substantiu motionem deriva moció, i els seus compostos com automoció, el cicle per als aficionats a la mecànica.

De l'adjectiu mobilis (el sufix -bilis indica una "possibilitat futura passiva") tenim el mot mòbil, que literalment significa "allò que té la possibilitat de ser mogut", i d'aquí l'oposició mòbil / immòbil, amb altres mots amb la mateixa arrel, mobilitat, immobilisme.

Un detall que molta gent desconeix és que dels adjectius llatins mobilis / immobilis han sorgit dos grups de paraules diferents: mòbil / immòbil i moble / immoble. El primer grup és més proper a l'orginal llatí (per això en diguem "cultismes") i el segon grup és més evolucionat i amb canvis fonètics propis de la parla popular (per això en diem "mots patrimonials").

Els mobles, doncs, són aquells elements, generalment domèstics, que poden ser moguts d'un lloc a un altre, com un armari, una calaixera... (també és cert que algunes rentadores són molt difícils de ser mogudes...). Ara bé, els béns mobles també són aquells béns més eteris que canvien sovint de lloc, com els diners per exemple, tot i que gairebé sempre es mouen d'aquí cap allà i no d'allà cap aquí...

Els béns immobles, en canvi, són les terres, els camps i els edificis que, convindreu amb mi, si estan ben fonamentats, són molt difícils de ser moguts.

Deiem una mica més amunt que mòbil és una paraula "culta". Increible, oi? Perquè avui dia, què hi ha més popular que "el mòbil"? (Per cert, sembla mentida que en altres països es compliquin la vida i en diguin portable, telefonino o selular -amb s-).

Però m'estic enredant, com em passa sovint, així que intentaré reemprendre el camí filològic que m'havia proposat en la nota d'avui.

En llatí, si afegim un prefix a l'arrel movere, trobem el significat de moure amb una gran quantitat de matisos. Així tenim amoveo, moure des d'aquí cap allà, allunyar; admovere, moure d'allà cap aquí, acostar; removere, tornar a moure; demovere, moure de dalt a baix, fer baixar; emovere, moure de dins a fora, treure; promovere, moure cap endavant, afavorir; commoure, moure violentament, sotregar; transmovere, moure a l'altra banda, traslladar.

Curiosament, en llatí no existeix el verb immovere, "no moure", però sí l'adjectiu immotus (=  immòbil).

De tot aquest repertori, en català només tenim els verbs moure, remoure, promoure i commoure.

Commoure, sí. És possible que el mot us hagi sobtat una mica, però és l'excusa perfecta per iniciar la segona part de l'escrit.

En efecte, el moviment és un fet físic, "canviar una cosa de lloc", per simplificar, però també pot ser un fet subtil, abstracte, espiritual. Algú pot quedar "commocionat" ja sigui perquè li ha caigut un test al cap o perquè ha sentit alguna notícia colpidora a la tele, per posar-ne només dos exemples.

I que em dieu del verb "emoure"?. En català no existeix, ja ho sé, però existeix, en canvi, el verb secundari emocionar-se i el substantiu emoció (< emotionem). Una emoció, és, doncs, un moviment que surt de dins, que surt del més interior del nostre interior, d'un lloc que ens costa situar físicament, ja sigui a la boca de l'estòmac, al pit o a la gola... Un emoció és un moviment que surt en forma de sospir, de crit, de llàgrima o de somriure, un moviment que ens recorda que, dins nostre, hi ha alguna cosa viva que es belluga, fins i tot, i sobre tot, des de l'instint i la inconsciència.

I aquí ho deixo, que m'emociono...

 Aquesta nota tan filològica ha nascut avui 14 d'agost de 2014, davant del mar, a la platja de la Creu de l'Escala. La imatge és La Gioconda de Leonardo, perquè sempre que la miro als ulls m'emociono i no sé per què. Acompanya el text la cançó Moving de Macaco, que em mou sentiments molt positius.