Correspondències

[ir a la versión en castellano →]

 

Fa uns dies que em costa dormir.

El motiu no és altre que la mètrica. Busco un vers, però aquí em falta una síl·laba i allà me'n sobren dos. Crec tenir la paraula oportuna i el dubte m'aguaita. En efecte, torno al vici de traduir poesia. Després de la ressaca de les Bucòliques de Virgili, el ritme em torna a reclamar.

Aquesta vegada el poeta escollit és Baudelaire, Les fleurs du mal. Però abans m'agradaria compartir amb vosaltres la meva història personal amb Baudelaire, que ve de lluny.

Primer acte. Un jove estudiant de Figueres 15 anys es treia uns calerons treballant de cambrer a l'estiu a Le Perthus, Allà vaig conèixer Marie, una noia francesa de pares espanyols, que vivia a Céret i que aquell estiu treballava de dependenta a La Tramontana. Quan va acabar l'estiu, i cadascú va tornar a casa seva (jo al sud, ella al nord, gairebé com a la cançó Une belle histoire, de Michel Fugain) La Marie em va regalar una carta que anava acompanyada d'un poema d'un autor que jo no coneixia gens. El poeta, és fàcil d'endevinar, era Charles Baudelaire, el poema, Correspondences.

Segon acte. Un parell d'anys més tard, ja al batxillerat, la professora de literatura ens va proposar un treball sobre algun escriptor no espanyol i jo em vaig decantar, suposo que com a homenatge a aquell fugaç amor adolescent, per l'autor de les Flors del mal, a qui aviat vaig afegir als seus paisans Rimbaud i Verlaine. Crec recordar que la feina resultant no va ser gran cosa, però em va servir per acostar-me a aquest meravellós i tortuós món dels poetes simbolistes.

Era una època en què (ara en sóc conscient) vaig descobrir la literatura, la literatura amb majúscules, almenys l'escrita o traduïda en llengua castellana, perquè aleshores la literatura catalana (que vaig descobrir i assaborir més tard) no s'hi incloïa en els plans d'estudi: Jorge Manrique, El Quixot (complet i en versió original), Quevedo, La Regenta, la poesia de Machado, Lorca, Miquel Hernández...

Eren lectures acadèmiques, és cert, però des de la distància, recordo que jo llegia els autors, no els estudiava. Això ho vaig deixar per més endavant quan vaig cursar la carrera de Filologia.

En aquells anys del batxillerat de lletres, amb llatí i grec com a matèries estel·lars, els autors consagrats de la Literatura Espanyola no van ser els únics que van arribar a les meves àvides mans: La professora de grec ens va recomanar una tragèdia de Sòfocles (no recordo quina, però crec que devia ser Èdip). Quan la vaig acabar, Sòfocles em va apassionar de manera que no vaig trigar a llegir la resta de la seva obra a la sala de la Biblioteca Pública de Figueres, situada llavors en un petit edifici del Carrer Ample. Gràcies a Sòfocles vaig descobrir amb entusiasme la tragèdia grega. Ja no eren llibres de lectura obligatòria, sinó elegits lliurement. A Sòfocles el van seguir els seus compatriotes Eurípides i Èsquil, l'Ilíada i l'Odissea d'Homer, i els romans Plaute, Virgili, Horaci, Marcial... que des de llavors mai no han deixat d'acompanyar-me.

Però això és una altra història. Tornem a Baudelaire...

Tercer acte. Ja a la facultat, cursant Filologia Hispànica al Col·legi Universitari de Girona (el CUG, abreviatura que ens feia molta gràcia per la seva semblança fonètica amb CUC, que, en català significa cuc -pitjor ho tenien els estudiants del Col·legi Universitari de Lleida, que estudiaven al CUL...-). En aquell temps, com deia, el meu amic Charles va aparèixer en dues assignatures, a la de Literatura Castellana, que ens donava la professora Dolors Oller, ia Crítica Literària, a càrrec del professor Salvador Oliva. Per a la primera vaig treballar a la traducció d'un poema. Quina? Fàcil, Correspondences, de nou. En aquesta ocasió ja vaig proposar una traducció pròpia en vers (és clar que les meves inclinacions aleshores s'anaven assentant definitivament). Per a Crítica Literària vaig decidir fer una feina sobre el poema titulat Moesta et errabunda, “Dona trista i errant”. Vaig triar aquest poema perquè el títol era en llatí, la meva altra gran passió. En aquelles classes, com és natural, no només llegíem els poemes: els estudiàvem, els analitzàvem, els esquarteràvem, i finalment, des del coneixement, els recomponíem. Un procés que no s'hauria produït si abans no els haguéssim llegit amb atenció. Llegit, insisteixo, sense estar pendents d'un examen ni d'una llista de dates i dades per memoritzar, però això és un tema que deixaré per a una altra...

Quart acte. Als anys 80 la major part de joves homes perdia un any de la seva vida en allò que anomenen "La mili", el servei militar obligatori per defensar la pàtria "En cas que atac l'enemic". A les llargues i tedioses tardes que em va tocar viure a les casernes de Melilla, vaig tenir la sort d'estar a cura de la petita biblioteca de la caserna. La Biblioteca era tan poc freqüentada que em quedava molt de temps lliure per llegir i per escriure. Allà van néixer les meves primeres traduccions “professionals”, per dir-ho d'alguna manera, algunes de les quals després he tingut la fortuna de veure editades: Marcial, Horaci, Virgili... I allà va ser on vaig traduir per primera vegada Les Flors del Mal de Baudelaire de manera sistemàtica, buscant el ritme i la música de les paraules sense trair el poema original més del que és estrictament necessari. Espero que us agradi.

La Nature est un temple où de vivants piliers

Laissent parfois sortir de confuses paroles;

L'homme y passe à travers des forêts de symboles

Qui l'observent avec des regards familiers.

Comme de longs échos qui de loin se confondent

Dans une ténébreuse et profonde unité,

Vaste comme la nuit et comme la clarté,

Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

II est des parfums frais comme des chairs d'enfants,

Doux comme les hautbois, verts comme les prairies,

— Et d'autres, corrompus, riches et triomphants,

Ayant l'expansion des choses infinies,

Comme l'ambre, le musc, le benjoin et l'encens,

Qui chantent les transports de l'esprit et des sens.

  

La Natura és un temple en què vivents pilars

deixen sortir de vegades paraules confuses.

L'home hi passa a través de boscúries de símbols

que l’estant observant amb esguards familiars.

 

Com ecos allargats que de lluny es confonen

en una tenebrosa i profunda unitat

tan vasta com la nit i com la claredat,

els perfums, els colors i els sons es corresponen.

 

Alguns perfums són frescos com la carn d’un infant,

dolços com l’oboè, verds com els prats;

d’altres són putrefactes, són rics i triomfants,

 

i tenen l'expansió de les coses sense fi,

com l'ambre, el mesc, l’encens i el benjuí,

que canten els lligams de l'esperit i els sentits.

 

Nota creativa: Aquest text va néixer  un sis d'abril de 2015, a Figueres, y avui, 8 de abril de 2022, he volgut revisar els ritmos d’aquella primera traducció; la imatge que acompanya és “El bosque” un dibuix a llapis de Clàudia Cobos, la meva filla, molt oportuna per al text de Baudelaire; com a tema musical, una de les millors composicions de Paco de Lucía, un tema amb què s'activen tots els sentits i que a mi em posa la pell de gallina: Entre dos aguas (1976).

https://www.youtube.com/watch?v=0o8vszqVL2U