Monòdies

És dissabte.

Plou.

M’aixeco d’hora amb la intenció d’anar a Girona a l’Arxiu Històric per fer-hi una consulta que ja fa dies que em ronda pel cap.

Com que no és la primera vegada que em passa i no tinc ganes de fer el viatge debades, busco a Internet la pàgina de l’Arxiu: “Obert avui de 9h. a 14 h.”

La pluja fina que cau ha fet que s’enfilin una mica els termòmetres després d’uns dies de rigorós hivern, de manera que la temperatura és raonablement suportable per a un fredolic com jo.

Mitja hora de camí força tranquil i arribo a Girona.

Aparco “sota les vies del tren” per la zona de la Devesa. Segurament que el nom amb què els gironins denominen el lloc és ben diferent, però els figuerencs l’anomenem així i ja ens hi entenem.

Ja sigui perquè és primera hora del matí o perquè és dissabte, o per ambdues coses, però el cas és que -cosa inaudita!- trobo aparcament a la primera.

Obro el meu paraigües negre, em cordo bé l’abric i faig via cap al Barri Vell.

Travesso el pont de fusta sobre l’Onyar. Uns quants ànecs de coll verd neden sobre les aigües enterbolides per les últimes pluges. Me’ls miro i no puc estar-me d’admirar la seva capacitat per a resistir els freds de l’hivern.

Ja a l’altra banda del pont passo per davant de l’escultura en pedra de la famosa lleona, i penso que hi ha tradicions ben curioses... Avui, m’abstindré, novament i com sempre, de besar-li el cul.

Són les nou tocades i gairebé totes les botigues romanen tancades. En algun moment del trajecte a peu els carrers semblen ser-hi només per a mi: ni un cotxe ni un vianant ni res que s’hi assembli, només les llambordes molles i jo.

Contràriament al que sol passar en dies plujosos a Girona, avui el color gris no és un gris de plom, sinó que és un gris paradoxalment lluminós, amb infinitat de tons que riuen sobre les llambordes del Barri Vell.

A mig camí, al carrer Ballesteries, m'aturo un instant en un Supermercat petit amb una vitrina plena de pastissets i croissants. Tot i que ja havia esmorzat abans de sortir de casa, em demano un xuixo. El meu estómac té la curiosa tendència a ser escandalosament loquaç sempre que estic en llocs on cal mantenir el silenci, com arxius, biblioteques o funcions teatrals.. I l'única manera eficaç i contrastada d’aplacar el monstre és donant-li de menjar.

Arribo, per fi, a l'Arxiu. "Dissabtes tancat". Cara de tonto. En fi.. que hi vols fer?. M'ho prenc amb estoïcisme. Res. Me'n torno cap casa que tinc coses a fer. No problem! Desfaig el camí. Baixo fins a Ciutadans pel Carrer de la Llebre, un d'aquells bonics carrers estretíssims del Barri Vell. No fa més de metre i mig d'amplada, de manera que dues persones de costat ocuparien tot el carrer, i no diguem si van provistes de paraigües, com és el cas d'avui.

Al meu davant un pare jove que arrossega el carret de la compra, o alguna cosa semblant, porta agafat de la mà el seu fill petit (quatre anys? cinc anys?), ben guarnir de botes noves i paraigües blau.

Ni el pare ni el fill s'han adonat de la meva presència, tot darrera, i van al ritme lent i pausat dels infants. "Què macos, el pare i el fill!" penso.

No tinc un especial interès en avançar-los, perquè sembla que la pluja fina d'aquest dissabte d'hivern convida a la quietud i la calma, i avui no tinc gens de pressa, i estic, jo també, ben protegit sota el meu gran paraigües negre que pràcticament arriba de cap a  cap del carrer. Però vet aquí que una noia de paraigües vermell, que ve en sentit contrari a nosaltres, fa que el pare s'arreceri una mica per deixar-la passar, moment que aprofito, jo també, per avançar el fill i el pare.

En passar pel seu costat i avançar-los no puc evitar sentir part de les paraules que el pare dirigeix al seu fill petit (quatre anys? cinc anys?).

La veu del pare sona agradable, calmada, amb un to reposat (he estat a punt d'escriure "tendre" o "suau" però ràpidament he tatxat aquests dos mots, perquè el to era, en efecte, calmat i reposat, però gens suau i gens tendre.

"... No passis per aquí ... (nota aclaridora i indispensable: el "aquí" descriu un carrer estret, de vianants, sense cap indici de perill per a l'infant, ni cap indici de molèstia ni per al pare ni per a la noia del paraigües vermell ni per a mi, ni per la resta del món mundial). "No passis per aquí, perquè si ho fas ja saps el que passarà" (el to continua sent monòdic, inalterable i demolidor): "El papa s'enfadarà i t'haurà de castigar" (ús de la tercera persona, llunyana i freda). "Així que o canvies d'actitud o..."

Mentre continuo caminant la veu monòdica va quedant enrere, tot deixant-me un mal regust de boca difícil de definir.

Deus reflexions em vénen al cap, mentre continuo en direcció a l'aparcament de "sota les vies".

Primer. El "No passis per aquí" no semblava respondre a cap altre argument o criteri que la voluntat tirànica del pare, tirania embolcallada -doble crueltat- amb un to de veu monòdic, inalterable i demolidor.

Dos. No gosaré criticar aquí l'actitud del pare: Prou feines tenim els qui som pares per negociar la nostra pròpia manera d'educar els nostres fills, com per tenir la gosadia d'opinar sobre altres pares i altres fills.

Una idea, però, diàfana i clara, m'atrapa: Prefereixo mil vegades els crits i la sabatilla que em mostrava la meva mare, que m'indicaven clarament que o m'escapolia cames-ajudeu-me, o que tenia tots els números per rebre un bon clatellot.

Mil vegades prefereixo aquells crits, que no pas aquest to de pare pseudo-progre, que no s'altera ni quan ha de renyar el seu petit fill (quatre anys? cinc anys?), amb un to de veu monòdic, inalterable, demolidor, cruel i fred, més fred que les llambordes molles sobre les que el petit, ben guarnit de botes noves i paraigües blau, saltironejava, feliç en la seva innocència.

Aquest text, que no pretén res més que un cert "desfogament literari", ha anat prenent forma en el camí de tornada de Girona a Figueres. La imatge és d'una foto de les llambordes molles. La música que acompanya és el tema "Kiss the rain" de Yiruma (Crec que ja l'havia posat en una altra post, però espero que em disculpeu la reiteració): https://www.youtube.com/watch?v=so6ExplQlaY