Fainetai moi

[ir a la versión en castellano →]

Vaig conèixer la poesia lírica arcaica grega quan feia quart de Filologia Clàssica a la UAB; Tirteu, Arquíloc, Mimnerm, Simònides, Alceu, Anacreont i Safo, sobre tot Safo.

Safo de Mitilene, coneguda també com a Safo de Lesbos (Mitilene, Lesbos, ca. 650/610-Léucade, 580 a. C.), em va captivar des del primer moment. La seva sensibilitat, la seva elegància, els seu lèxic tan especial...

Com alguns ja sabeu, he dedicat el meu temps traductori a la  literatura llatina i les meves versions dels textos grecs es limiten a aquella època d’estudiant. Tot i així, conservo encara les traduccions escolars d’aquell temps (vint anyets tenia aleshores) I ara, que porto una dies traduint Catul he pensat en recuperar un dels meus poemes favorits de Safo.

Espero que la meva humil versió no destrossi en excés les belles paraules de Safo.

φαίνεταί μοι ἐκεῖνος ἴσος θεοῖς (31 L-P)

φαίνεταί μοι ἐκεῖνος ἴσος θεοῖς
εἶναι ὁ ἀνήρ, ὅστις ἐναντίος σοι
καθίζει καὶ πλησίον ἡδὺ φωνούσης
ὑπακούει

καὶ γελώσης ἱμεροέσσης, τόδε ἦ ἐμὴν
καρδίαν ἐν στήθει πτοίᾳ·
ὅτε γὰρ εἴς σε ὁρῶ βραχέως, τότε με
φωνεῖν οὐδὲν ἔτι εἴκει,

ἀλλ' ἀκὴν μὲν γλῶσσα ἔαγε, λέπτον δὲ
πῦρ αὐτίκα ὑπὸ χρωτὶ δεδράμηκεν,
ὄμμασι δ' οὐδὲν ὁρῶ, ἐπιρρομβοῦσι
δ' ἀκοαί,

ἱδρὼς δὲ ψυχρός με ἔχει, τρόμος δὲ
πᾶσαν με ἀγρεῖ, χλωρότερα δὲ ποίας
εἰμί, τεθνάναι μέλλειν
φαίνομαι.

Em sembla igual als déus

l’home que assegut davant teu,

absort, t’escolta, mentre parles

dolçament

 

i somrius encisadora, i s’accelera

el meu cor dins del pit,

perquè quan et miro un instant

cap so m’arriba,

 

es detura la llengua y un foc

subtil s’esmuny sota la pell,

els meus ulls ja no veuen, em xiulen 

les orelles

 

m’amara la suor, un calfred

m’abraça sencera, més pàl·lida

que la palla, i, trista, prop de la mort

em sento.