Festival

I arriba el gran dia. El dia del festival de ballet de final de curs.

Enrere queden els dies de classe, a les tardes després del cole o de l'institut. Moltes hores d'aprenentatge i de superació, d'intents fallits i de reptes reeixits.

Arriba el dia que nois i noies tenen marcat en vermell en el seu calendari particular. El dia en què pujaran dalt de l'escenari per regalar-nos tot el que han après.

Ja són entre bastidors. Barreja de nervis i d'il·lusió. Els monyos impecables, el maquillatge resplendent, les sabatilles alades, el vestuari delicat, malles ajustades, tutús, faldilles voladores, vels subtils, capes majestuoses.

I els colors: abundor de blanc setinat, esclats de vermells, guspires de liles i blaus...

S'apaguen el llums. S'alça el teló. És el seu moment. Dos minuts de glòria sota els focus i sota la mirada emocionada dels seus.

He de confessar que abans, no fa gaire, el festival de ballet anual era un dia que se'm feia difícil d'empassar (i molts del pares i mares que m'esteu llegint sabeu de què us parlo...).

Em passava l'hora pendent del moment en què havien de sortir les meves filles (la Clàudia i l'Èlia), i aleshores tota l'atenció, tots els sentits eren posats en el ball i en la música: Emoció a flor de pell i orgull de pare. La resta de l'espectacle -què us diré que no podeu endevinar?- podia convertir-se en una tediosa espera que calia assumir de la millor manera possible, fins que baixava el teló i tornava a aixecar-se perquè els ballarins i ballarines fessin l'agraïment públic en forma de ram de flors a la seva professora.

I apa, cap a dinar, que és fa tard...

D'un temps ençà, en canvi, visc el festival d'un altra forma. És evident que continuo pendent de saber en quin número de ball actuen les meves noies i que aquell és el moment més especial de tot l'espectacle  (i tots del pares i mares que m'esteu llegint sabeu de què us parlo...). I no puc negar que si la funció fos una mica més curta també ho agrairia, perquè a partir de l'hora i quart de dansa, la butaca comença a fer-se incòmoda...

Dit això, he de confessar que ara ja no estic pendent només de les meves filles, com toca i correspon, sinó que em ve de gust passar una bona estona gaudint de la dansa i de tot el que els dansaires ens volen oferir. Ja sabem que no són professionals i que algunes peces poden agradar més que altres, però sempre deixen sobre l'escenari grans dosis d'il·lusió, d'esforç i de ganes. A més, m'agrada trobar-me entre els ballarins alumnes de l'institut i els fills i filles d 'amics i coneguts.

Així que em relaxo i començo a gaudir des de que s'apaguen els llums, sona la música i comencen tota la sèrie de pliés, relevés, pas-de-bourreés, jetés, ecartés.. un vocabulari que a casa ja és prou familiar (tot i que m'han de recordar sovint què signifiquen i que ara mateix he hagut  de consultar en el diccionari per escriure-ho correctament).

Em passa, a més, una cosa molt curiosa. Com que les meves filles van començar a ballar de molt petites (devien tenir 4 o 5 anys), quan van sortint les diferents ballarines agrupades per edats: les més petitones, encara maldestres però sempre ovacionades pel públic amb un "què mones! quasi unànime; les mitjanes, les quasi-grans, les grans... per a mi és com veure passar les edats de les meves filles en un sol dia.

No sé si és per allò dels paradisos perduts de la infantesa, per la consciència del pas inexorable del temps o, simplement perquè la música té aquest poder, però la qüestió és que en algun moment del festival (generalment sota els acords de Vivaldi o de Tchaikovsky), a traïció, sense avisar, inesperada i catàrtica,  llisca una llàgrima.

Aquesta nota vol ser un petit homenatge a les noies i noies que fan possible el festival i molt particularment a la professora Àngels Ballart que tanta dedicació i entusiasme hi posa. La imatge superior és la de tres princeses, de esquerra a dreta Laia, Èlia i Marina. La Clàudia no va va poder ballar aquest dia, però va fer un video precios per acompanyar una peça de ball. 

La música que us proposo és una de les peces que van ballar aquest dia, és la "Dansa de les hores" d'Amilcare Poncielli: https://www.youtube.com/watch?v=aSo9xe_uKLw

Nota lèxica: catàrtica... (mira, us volia posar el significat, però he pensat... I si aneu al diccionari i us treballeu una mica? -ho dic amb carinyo eeee! XD!-)