[ir a la versión en castellano →]
Odi et amo (et excrucior)
Aquí recupero un text dels primers que vaig escriure al blog l’any 2013 i que he volgut revisat. Us proposo la lectura del text que vaig escriure aleshores, i després l’afegit actual. Deia així:
Molts de vosaltres ja sabeu que entre les meves passions confessables hi ha la traducció. M’encanta traduir. I especialment traduir poesia clàssica: Virgili, Horaci, Marcial...
No us parlaré de les satisfaccions personals que em
reporta la lectura i la recreació dels gran poetes perquè crec que us les podeu
imaginar. Tampoc us parlaré (potser un altre dia) ni de la teoria ni del ja
sabut “traduttore, tradittore”. Avui, senzillament us convidaré a entrar en la
cuina del traductor. Si voleu passar, poseu-vos còmodes, i sentiu-vos com a
casa.
El plat d’avui és una delicatesse, són dos versos de Catul molt coneguts. Us el presentaré en la versió original per anar fent boca:
Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.
No és un text difícil i, de fet, qualsevol persona amb uns coneixements de llatí bàsics i l’ajut d’un bon diccionari, seria capaç de traduir-los i de copsar-ne el sentit, però crida l’atenció el fet que en només dos versos d’aparença senzilla puguin haver-hi tantes variants entre les moltes versions que se n’han fet. Una de molt literal, gairebé mot a mot i que us proposo d’entrada, podria donar un resultat semblant a aquest:
Odio i estimo, perquè ho faig, potser preguntes.
No ho sé, però sento que s’esdevé i sóc turmentat.
Ja està, ja s’entén. És cert, però convindreu amb mi en què Catul i els lectors actuals (vosaltres!) es mereixen un millor tracte. Perquè: On és la màgia de la poesia? Només en el significat dels mots? O també es troba en la disposició de les paraules dins la frase, en la sonoritat i força de cada mot, en la cadència i el ritme, en la música de tot el conjunt?
Davant d’un text escrit originàriament en vers, el
traductor ha de mirar d’aconseguir que el lector actual, el receptor, sigui
transportat al món màgic de la poesia, a través de les paraules de la llengua
receptora (en aquest cas el català). La manera més simple de fer veure a lector
que està davant d’un vers, un cop descartada la traducció en prosa, és fer una
traducció línia a línia. L’altra proposta, més arriscada, però també més rica i
completa és traduir en vers. En quina mena de vers? Això, senyors, ja es cosa
del cuiner, o sigui, del traductor. Perquè dins de l’esclavatge que suposa el
màxim respecte al text original, el traductor pot reivindicar unes petites
dosis de llibertat. Pot triar, per exemple, si tradueix vers a vers, o si
presenta més versos o menys que l’original. Pot triar, també, si utilitza
versos lliures o versos rimats. Aquí cada cuiner té la seva pròpia recepta,
totes elles legítimes respectables.
La meva tria personal en aquest versos de Catul ha consistit
en no mantenir el nombre de versos de l’original, per disposar el text en
quatre versos de nombre de síl·labes senars (5-7-7-3), i així destacar els mots
que, per a mi, tenen tota la força del poema, al principi i al final: Odi et
amo. Excrucior.
Si teniu encara una mica de paciència, us demanaré que
pareu atenció en aquest últim mot: Excrucior. Relacionat amb el
substantiu crux (creu), entès com a instrument de tortura, el verb excrucior,
en passiva, designa el fet de ser turmentat, de patir el suplici de la creu, de
la tortura. Catul en ha mostrat en dos versos els dubtes de l’enamorat: ara l’estimo,
ara l’odio, les nits en vetlla, el nus al cor i a la gola; i ha sabut condensar
tots aquests sentiments en un sol mot, excrucior, un mot rotund, sonor,
dolorós, vaig descartar traduccions com ara “sóc crucificat” (la més literal i
la menys bonica, al meu entendre), “sóc turmentat” o “sóc torturat” tot
preferint les formes pronominals “em turmento”, “em torturo” i similars, perquè
jo entenia (i entenc) que el turment i la tortura del poeta no venen de fora,
sinó que naixen de les seves entranyes, de la seva ànima. Ara bé, ja que en el
text llatí, tota la força es concentrava en un únic mot final, vaig optar també
per un sol mot, un mot senzill, ben conegut i que reflecteix el dolor
universal: pateixo.
Espero que la meva tria no us desagradi del tot. Aquí teniu la meva modesta proposta.
Odio i estimo.
Com ho faig? Potser preguntes.
No ho sé, però ho sento així
I pateixo.
Fins aquí el text originari. Ara, déu anys més tard, quan escric aquestes línies, l’opció “pateixo”no m’acaba de fer el pes (potser la trobo massa simple, no sé...). A més, ara, per circumstàncies de la vida (siguin pròpies o alienes, que no venen al cas), he reflexionat sobre el fet, prou conegut, que un trasbals emocional també es pot manifestar en forma de dolor físic: mal de panxa, mal d’esquena, malestar, ansietat, poques ganes de menjar, insomni...
És per això que he volgut buscar un mot que pugui reflectir
el dolor físic intern que podia experimentar una persona crucificada i que pot
simbolitzar alhora, el dolor de l’enamorat que ens mostra Catul. Casualment (o no...)
la meva professora i amiga Mariàngela Vilallonga, aquesta setmana es planteja
la mateixa qüestió en un twiter. Fa temps, quan en vam parlar, ella proposava
un “m’escruixo”, molt sonor i bonic i que fonèticament deriva de forma directa
de l’excrucior llatí, però segons ella mateixa em confessa, tampoc li
acaba d’agradar.
I tenim un problema, és clar, perquè com a traductors no
podem deixar de proposar el millor mot possible, segons el nostre criteri, és
clar, o, si més no, el mot que trobem menys dolent. En definitiva, hem d’escollir, ens hi hem
de decidir, malgrat que alguna vegada no estem del tot convençuts i canviem d’idea
al pocs dies o a les poques hores. El text original ens demana, ens reclama,
ens obliga a triar i a posar per escrit la nostra tria.
Per la meva banda, després de meditar-hi donar-hi unes quantes voltes més, he trobat un mot que, al meu entendre, pot donar al lector la idea del patiment físic del crucificat/enamorat, i del seu dolor anímic, que té, a més, un component fonètic prou potent, amb la combinació de consonants oclusives ([t], [k]) i liquides [r]: Heus-ne aquí la nova proposta:
Odio i estimo.
Com ho faig? Potser preguntes.
No ho sé, però ho sento així
I em trenco.
Nota: Aquest text ha estat reescrit un dijous de mercat a Figueres. La imatge és la del text original de fa deu anys; un ram de roses del meu jardí. La música que acompanya es el “Adagio de Albinoni” o “Adagio en sol menor, arranjat por Remo Giazotto» (1945), interpretat en aquesta ocasió per Stjepan Hausser.
https://www.youtube.com/watch?v=kn1gcjuhlhg
Nota 2: I vosaltres, Cóm traduiríeu excrucior? Podeu repetir alguna opció de las ja comentades.
