[ir a la versión en castellano →]
Com ja sabem, les retallades estan fen estralls en el món tal com el coneixiem. Sembla que els objectius del dèficit han de ser a costa de l'educació, la sanitat i la cultura. Faig aquest petit preàmbul poc habitual perquè estava previst que aquesta primavera sortissin publicades, en una petita editorial, unes traduccions meves de Catul. Ja no serà possible. Però, per a qui vulgui encara retrobar els versos que el poeta de Verona va dedicar a la seva estimada Lèsbia, us ofereixo aquest petit regal per Sant Jordi. Són només set poemes que aniré penjant de forma espaida, perquè els podeu gaudir amb pausa. Són els més coneguts, no pretenc ser original en això, només compartir amb vosaltres la meva humil traducció, sempre un pàl·lid reflex dels versos originals. Començaré pel poema que descriu l'enamorament (Carmina, 51), una versió que Catul va fer de la poeta Safo.
Ille mi
par esse deo videtur,
ille, si fas est, superare divos,
qui sedens adversus identidem te
spectat et audit
dulce
ridentem, misero quod omnis
eripit sensus mihi: nam simul te,
Lesbia, aspexi, nihil est super mi
[...]
lingua
sed torpet, tenuis sub artus
flamma
demanat, sonitu suopte
tintinant aures gemina, teguntur
lumina nocte.
otium,
Catulle, tibi molestum est:
otio exsultas nimiumque gestis:
otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.
Em sembla igual a un déu
I que supera els déus, si això fos lícit.
l’home
que assegut davant teu,
Et mira i
t’escolta
mentre
rius dolçament. I perdo els sentits,
Ai pobre
de mi! Perquè quan et veig,
Lèsbia meva,
[...]
S’atura la llengua i una dolça flama
crema
sota la pell. Dringuen les orelles
amb sons impensats i una negra nit
cobreix els meus ulls.
L’oci,
Catulo, t’atabala.
En l’oci
guadeixes i triomfes:
L’oci,
abans, enderrocà reis
i ciutats
pròsperes.
[Ir a la versión en castellano →]
(Text refet a partir de la primera versió de 2012)
Sembla com si d’uns dies ençà el temps em perseguís una mica més que de costum. La meva filla Clàudia ha fet quinze anys i ja és tota una dona. Un bon amic acaba de traspassar la mítica barrera del mig segle. Començo a traduir les cartes de Sèneca i la primera parla de mimar el nostre temps: Mentre l’ajornem, - diu -, la vida passa”. I per acabar-ho d’adobar, obro el facebook i trobo els mots del Dalai Lama que ha compartit eun amic: “Sólo existen dos días en el año en los que no se puede hacer nada. Uno se llama ayer y otro mañana. Por lo tanto hoy es el día ideal para amar, crecer, hacer y, principalmente, vivir”.
El carpe diem expressat de tantes maneres, en tants poemes i tantes cançons, en la saviesa popular dels refranys. Tots hi hem pensat alguna vegada, tots hem sentit la necessitat, la gairebé obligació de viure el temps present, i ens postulem com a defensors d’aquesta idea., però… ho sabem fer? Ho posem en pràctica? Hi ha una única manera d’entendre el carpe diem?
Quan parlem del tema amb els amics (quines converses de tenir oi?), solem oposar els termes passat-present-futur. I és aquí on em pregunto, per gaudir del moment present, cal deixar el passat, cal evitar el futur?
Ahir ja no hi és, és cert, però sóc qui sóc i sóc on sóc després d’haver fet un camí determinat i no un altre. I potser és bo fer una pausa en aquest camí, seure sobre una roca, prop d’una font, mirar enrera i continuar endavant amb la consciència de saber qui som i d’on venim.
I demà? Quid futurum cras? Què passarà demà? Jo sempre m’havia aturat en la frase que Horaci escriu just després de carpe diem, allà on diu Nec minima credula postero, “No confiïs gens en el demà”. Mmmm... No sabria que dir-vos, no és per portar-li la contrària al poeta de Venúsia, però ell mateix ens recorda en un altre poema que “un cor ben preparat espera un canvi de sort en l'infortuni, però el tem en la ventura”. Posem un exemple fàcil: una persona passa un mal moment, s’ha quedat sense feina, està inquiet per la salut d’algú que estima. No ha de tenir esperança en que demà sigui millor que avui? És això incompatible amb viure el present? No és des del present que esperem, que somiem?
I si busquem l’equilibri? I si podem recordar el passat sense estar ancorats en ell? I si podem somiar el futur en llibertat, sense ser esclaus dels propis somnis?
I el present? Fugisser, fonedís, tan difícil de retenir com l’aigua del mar en el palmell de la mà. El poeta ens dóna alguna pista per intentar atrapar-lo: Sapias, vina liques, “Sigues llest, pren-te una copeta” (la versió és meva i és una mica lliure, però reflecteix la idea de l’original llatí).
Pel que fa a mi, ara mateix (no sé demà) entenc que carpe diem és fer el que t’agrada i que t’agradi el que fas. És escriure aquesta nota tan densa mentre miro com la meva filla Èlia juga al parc. És veure amb els alumnes de segon de Batxillerat com Brutus assassina a Cèsar.
Ara mateix, entenc que gaudir del moment és tenir il·lusió per anar a treballar cada dia, és tenir il·lusió per gaudir de la companyia dels que estimes.
Entenc, en definitiva, que la vida no es pensa, es viu.
Nota: Aquest post va néixer fa quasi una dècada. La Clàudia que en feia 15 aleshores, ara és una flamant graduada universitària, i la petita Èlia que jugava al parc és a punt d'acabar el batxillerat. El temps passa i passa ràpid.
La imatge és al Restaurant Mas Pi de Verges, en el moment de la pausa traductora del poeta Horaci.
[ir a la versión en castellano →]
Odi et amo (et excrucior)
Aquí recupero un text dels primers que vaig escriure al blog l’any 2013 i que he volgut revisat. Us proposo la lectura del text que vaig escriure aleshores, i després l’afegit actual. Deia així:
Molts de vosaltres ja sabeu que entre les meves passions confessables hi ha la traducció. M’encanta traduir. I especialment traduir poesia clàssica: Virgili, Horaci, Marcial...
No us parlaré de les satisfaccions personals que em
reporta la lectura i la recreació dels gran poetes perquè crec que us les podeu
imaginar. Tampoc us parlaré (potser un altre dia) ni de la teoria ni del ja
sabut “traduttore, tradittore”. Avui, senzillament us convidaré a entrar en la
cuina del traductor. Si voleu passar, poseu-vos còmodes, i sentiu-vos com a
casa.
El plat d’avui és una delicatesse, són dos versos de Catul molt coneguts. Us el presentaré en la versió original per anar fent boca:
Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.
No és un text difícil i, de fet, qualsevol persona amb uns coneixements de llatí bàsics i l’ajut d’un bon diccionari, seria capaç de traduir-los i de copsar-ne el sentit, però crida l’atenció el fet que en només dos versos d’aparença senzilla puguin haver-hi tantes variants entre les moltes versions que se n’han fet. Una de molt literal, gairebé mot a mot i que us proposo d’entrada, podria donar un resultat semblant a aquest:
Odio i estimo, perquè ho faig, potser preguntes.
No ho sé, però sento que s’esdevé i sóc turmentat.
Ja està, ja s’entén. És cert, però convindreu amb mi en què Catul i els lectors actuals (vosaltres!) es mereixen un millor tracte. Perquè: On és la màgia de la poesia? Només en el significat dels mots? O també es troba en la disposició de les paraules dins la frase, en la sonoritat i força de cada mot, en la cadència i el ritme, en la música de tot el conjunt?
Davant d’un text escrit originàriament en vers, el
traductor ha de mirar d’aconseguir que el lector actual, el receptor, sigui
transportat al món màgic de la poesia, a través de les paraules de la llengua
receptora (en aquest cas el català). La manera més simple de fer veure a lector
que està davant d’un vers, un cop descartada la traducció en prosa, és fer una
traducció línia a línia. L’altra proposta, més arriscada, però també més rica i
completa és traduir en vers. En quina mena de vers? Això, senyors, ja es cosa
del cuiner, o sigui, del traductor. Perquè dins de l’esclavatge que suposa el
màxim respecte al text original, el traductor pot reivindicar unes petites
dosis de llibertat. Pot triar, per exemple, si tradueix vers a vers, o si
presenta més versos o menys que l’original. Pot triar, també, si utilitza
versos lliures o versos rimats. Aquí cada cuiner té la seva pròpia recepta,
totes elles legítimes respectables.
La meva tria personal en aquest versos de Catul ha consistit
en no mantenir el nombre de versos de l’original, per disposar el text en
quatre versos de nombre de síl·labes senars (5-7-7-3), i així destacar els mots
que, per a mi, tenen tota la força del poema, al principi i al final: Odi et
amo. Excrucior.
Si teniu encara una mica de paciència, us demanaré que
pareu atenció en aquest últim mot: Excrucior. Relacionat amb el
substantiu crux (creu), entès com a instrument de tortura, el verb excrucior,
en passiva, designa el fet de ser turmentat, de patir el suplici de la creu, de
la tortura. Catul en ha mostrat en dos versos els dubtes de l’enamorat: ara l’estimo,
ara l’odio, les nits en vetlla, el nus al cor i a la gola; i ha sabut condensar
tots aquests sentiments en un sol mot, excrucior, un mot rotund, sonor,
dolorós, vaig descartar traduccions com ara “sóc crucificat” (la més literal i
la menys bonica, al meu entendre), “sóc turmentat” o “sóc torturat” tot
preferint les formes pronominals “em turmento”, “em torturo” i similars, perquè
jo entenia (i entenc) que el turment i la tortura del poeta no venen de fora,
sinó que naixen de les seves entranyes, de la seva ànima. Ara bé, ja que en el
text llatí, tota la força es concentrava en un únic mot final, vaig optar també
per un sol mot, un mot senzill, ben conegut i que reflecteix el dolor
universal: pateixo.
Espero que la meva tria no us desagradi del tot. Aquí teniu la meva modesta proposta.
Odio i estimo.
Com ho faig? Potser preguntes.
No ho sé, però ho sento així
I pateixo.
Fins aquí el text originari. Ara, déu anys més tard, quan escric aquestes línies, l’opció “pateixo”no m’acaba de fer el pes (potser la trobo massa simple, no sé...). A més, ara, per circumstàncies de la vida (siguin pròpies o alienes, que no venen al cas), he reflexionat sobre el fet, prou conegut, que un trasbals emocional també es pot manifestar en forma de dolor físic: mal de panxa, mal d’esquena, malestar, ansietat, poques ganes de menjar, insomni...
És per això que he volgut buscar un mot que pugui reflectir
el dolor físic intern que podia experimentar una persona crucificada i que pot
simbolitzar alhora, el dolor de l’enamorat que ens mostra Catul. Casualment (o no...)
la meva professora i amiga Mariàngela Vilallonga, aquesta setmana es planteja
la mateixa qüestió en un twiter. Fa temps, quan en vam parlar, ella proposava
un “m’escruixo”, molt sonor i bonic i que fonèticament deriva de forma directa
de l’excrucior llatí, però segons ella mateixa em confessa, tampoc li
acaba d’agradar.
I tenim un problema, és clar, perquè com a traductors no
podem deixar de proposar el millor mot possible, segons el nostre criteri, és
clar, o, si més no, el mot que trobem menys dolent. En definitiva, hem d’escollir, ens hi hem
de decidir, malgrat que alguna vegada no estem del tot convençuts i canviem d’idea
al pocs dies o a les poques hores. El text original ens demana, ens reclama,
ens obliga a triar i a posar per escrit la nostra tria.
Per la meva banda, després de meditar-hi donar-hi unes quantes voltes més, he trobat un mot que, al meu entendre, pot donar al lector la idea del patiment físic del crucificat/enamorat, i del seu dolor anímic, que té, a més, un component fonètic prou potent, amb la combinació de consonants oclusives ([t], [k]) i liquides [r]: Heus-ne aquí la nova proposta:
Odio i estimo.
Com ho faig? Potser preguntes.
No ho sé, però ho sento així
I em trenco.
Nota: Aquest text ha estat reescrit un dijous de mercat a Figueres. La imatge és la del text original de fa deu anys; un ram de roses del meu jardí. La música que acompanya es el “Adagio de Albinoni” o “Adagio en sol menor, arranjat por Remo Giazotto» (1945), interpretat en aquesta ocasió per Stjepan Hausser.
https://www.youtube.com/watch?v=kn1gcjuhlhg
Nota 2: I vosaltres, Cóm traduiríeu excrucior? Podeu repetir alguna opció de las ja comentades.
[ir a la versión en castellano →]
L’Estartit. Un diumenge brillant de tardor. He
decidit anar a dinar al Nautilus. Mentre suco el pa en la salsa dels peus de
porc amb sèpia, boníssims i enganxosos, un petit univers es presenta als meus
ulls curiosos. Jugo a imaginar com són les persones que seuen en les taules
properes, què senten.
Allà un mar blavíssim, dos velers ancorats al port. En una de les taules tres surfistes: són joves, parlen francès i porten xancletes. Una enorme llagosta brilla en els seus plats.
Acaba d’arribar una parella jove amb dos nens petits, no més de quatre anys. Son casi les tres de la tarda i els nens tenen gana. Hi ha taules lliures a dins del restaurant, però els pares volen una taula d’aquelles de la galeria que tenen una magnífica vista sobre el port. Són pares joves. Potser encara no han après que els ritmes adults, les esperes al restaurants, les sobretaules amb el cafè, no estan pensades per a ells. Els pares saben que a la galeria les vistes són magnífiques (han vingut per això) i que val la pensa esperar. Els nens, que no saben de vistes al mar, que simplement tenen gana a aquelles hores reclamen els seu tribut alimentari i estan inquiets. El pare s’està assegut, absort, mentre la mare juga amb els menuts, els distreu, els consola, els argumenta que ja falta poc i els demana que tinguin paciència (un mot que encara tardaran anys a entendre).
El mar brilla amb petites espurnes de sol.
En una taula a tocar la finestra, una parella que volta la cinquantena. Vi per a ell, cervesa sense alcohol per a ella. Miren el mar disfrutant-lo, compartint-lo amb l’altre.
Just al meu davant una parella una mica més gran que l’anterior. En l’hora que porten dinant no s’ha dirigit més de quatre paraules. Ella mira per la finestra o remena de tant en tant en la seva bossa, potser buscant els migdies que mai més tornaran. És el moment dels cafès. Ell s’amaga darrera d’un diari de color crema. De sobte, l’abisme. Ha arribat a la ultima pàgina. Deixa el diari sobre la taula. Ell mira a la dreta, ella a l’esquerra. Ell torna a agafar el diari, muralla de silenci, més alta que la més alta de les muralles.
Dos velers més entren al port.
Una parella gran, amb aspecte de jubilats, és l’única que
no s’està a la terrassa amb vistes al mar. Seuen en una tauleta a l’interior,
en un raconet. Les seves vistes són ells mateixos. Parlen, sembla que porten
tota la vida parlant i que encara tenen moltes coses a dir-se.
Jo em deixo portar per la dèria escriptora, escric de
pressa, a batzegades, quan una imatge em capta. El boli llisca veloç i omple de
blau els fulls blancs.
Probablement el cambrer que fa vint minuts ha dit a la
parella jove amb fills “només cinc minuts” comptava que la parella de francesos
marxaria de seguida, però ells, atrapats pel blau, demanen un altre cafè. Tampoc
marxen els surfistes, que es devien haver quedat amb gana perquè han demanat un
altre plat.
Jo m’acabo la copa de vi i demano el compte.
Aquesta nota ha nascut un 20 de novembre de 2011, mentre
dinava al Nautilus.
La imatge és del port de l’Estartit vist des de la taula on prenia una copa de Remy Martin.
La cançó que ens acompanya avui és Souvenir, un tema d'Orchestral Manoeuvres In The Dark, extret de l’àlbum Architecture & Morality (1981). La trobareu en aquest enllaç:
