Imperdible

[ir a la versión en castellano →]

Avui m'he despertat inquiet. Amb la desagradable sensació de no ser prou agraït amb aquelles persones que em fan la vida més fàcil. Parlo, concretament, dels inventors, dels inventors anònims per ser més exactes. Que no se m'enfadin Graham Bell, Benjamin Franklin o Thomas Alva Edison. Avui és el torn dels altres, dels sense nom.

Trobo que, de la mateixa manera que a moltes ciutats s'han erigit monuments "Al soldat desconegut", s'haurien d'aixecar monuments "A l'inventor desconegut". Aquelles persones generoses i desinteresades, ments preclares que, des dels temps més remots, han posat els seus coneixements a l'abast de la gent sense reclamar la glòria d'un nom en una enciclopèdia.

Deixaré de banda alguns invents que han suposat un abans i un després en la història de la humanitat, com la roda o el pal de la fregona, i em centraré en aquells petits objectes quotidians sense els quals la vida seria molt menys amable. Qui fou el geni que va inventar el ratllador de formatge? I el "sacatapus" (que alguns puristes volen anomenar "tirabuixons")? Qui fou el savi excels que va descobrir el "mandu de la tele" (imprescindible per a la supervivència de l'espècie)? O la forquilla de quatre punxes? Quina fou la ment preclara que va inventar l'agulla imperdible? (Convindreu amb mi que no hi ha res més frustrant que perdre una agulla "imperdible")

Pel que fa a mi, des d'aquestes línies humils, no em puc estar de retre el més sentit homenatge a aquell home (o dona) que, en els temps moderns que corren, va tenir la sublim idea d'afegir l'aplicació "Postposar cinc minuts" al despertador del mòbil. Quina troballa tan incomparable, amics, quina delícia, quina joia!

Són les set del matí. El telèfon mòbil que ara fa de despertador comença a cantar la seva cruel melodia per recordar-me que toca deixar la dolça escalforeta dels llençols per llevar-me i anar a la feina. I allà, com quan érem petits i li dèiem a la mama "Cinc minuts més, mami, porfa...! allà està la tecla màgica, brillant enmig de la foscor, "Postposar cinc minuts". Quin plaer tan incomparable, sofert lector, mirar la pantalleta del mòbil i pitxar la tecla amb un somriure malèvol i dir "Toma ya!" i girar-te cap a l'altra banda del llit i posar-te novament el llençol tebi sobre l'espatlla, ben agafadet perquè no s'escapi. Els millors cinc minuts de tota la dormida, sens dubte.

Convindreu amb mi que si aquest geni anònim no es mereix que li facin un monument, és que la societat ha perdut els seus valors més elevats.

Bona nit, amics, que demà m'aixeco a les set...

Aquest text s'ha despertat cinc minuts tard a Figueres. La foto que acompanya és la d'un imperdible que vaig perdre. He volgut acompanyar el text de l'escena The dawn of Man de la pel·licula 2001, una odisea en el espacio, dirgida per  Stanley Kubrick (1968). El tema musical de l'escena correspon a Also Sprach Zarathrusta, Op. 30, de Richard Strauss  (1896).

http://www.youtube.com/watch?v=GIbX9jXvxNw

 

Post scriptum: A quin invent, aixecaríeu un monument?

Ametllers

[ir a la versión en castellano →]

És temps d’ametllers. D’ametllers florits. Només cal vagarejar per la nostra plana blava després d’aquests dies de tramuntana, per trobar-los per tot arreu: Als camins, als patis de les cases, en els parcs, esclaten les flors blanques i roses i perfumen l’aire amb la seva fragància.

Els antics miraven els ametllers amb admiració, però també amb molt d’interès, en el sentit més literal del terme, o sigui, per treure’n profit. En efecte, l’experiència i l’observació de la natura els havien ensenyat que si en el temps de la floració, dels ametllers naixien molts rebrolls nous, aquell any seria un any ric en blat; en canvi, si hi havia un fullatge abundant, seria un any de poc blat.

Això justament és que el poeta Virgili recorda als seus compatriotes pagesos, amb la força i la bellesa de la seva poesia:

contemplator item, cum se nux plurima siluis                 

induet in florem et ramos curuabit olentis:

si superant fetus, pariter frumenta sequentur

magnaque cum magno ueniet tritura calore;              

at si luxuria foliorum exuberat umbra,

nequiquam pinguis palea teret area culmos.

Que en la meva modesta traducció sona així:

També t’has de fixar en l’ametller del bosc,

Quan es vesteix de flors i inclina cap a terra

Les branques perfumades: si hi veus molts plançons

El blat serà abundant, i amb la forta calor

forta serà també la trilla que t’espera.

Però si fa massa ombra per un fullatge frondós,

Endebades batràs la palla dins de l’era.               

Aquesta nota ha nascut al balcó de casa, a Figueres, mentre contemplava els amtellers del voltant; el text llatí és d’un passatge de les Geòrgiques; la imatge és la de l’amettler perfumat que trobo abans d’entrar a classe, a l’Institut; la música que acompanya avui és The promise de Michael Nyman: 

https://www.youtube.com/watch?v=pCXRC5lGT98

Almizcle

[ir a la versión en castellano →]

El sol de la tarda ja declina i tenyeix de porpra l’horitzó, sobre el que es dibuixa la silueta dels nens que juguen al parc, a la sortida de l’escola.

“Almizcle. En català es diu almesc”.

Acabo de preguntar-te sobre el teu perfum i la teva resposta em deixa gairebé sense parla.

“Almizcle!!”

En una associació instantània, quasi com un acte reflex, em vénen a la ment el vers de Baudelaire: 

“Comme l’ambre, le musc, le benjoin et l’encens”

Un vers que de molt jovenet vaig traduir al castellà amb aquests mots :

“Como el almizcle y el ámbar, el incienso y el benjuí”

De fet, fins avui mai m’havia trobat l’almesc en la vida real, així davant meu, cara a cara. Per a mi l’almesc és (o era) un mot sonor, dins d’un vers sonor, que m'evocava aromes intangibles i eteris.

Intento imaginar la cara que jo devia posar mentre m’explicaves amb veu pausada i serena no sé quines qualitats i rareses de l'almesc, i alguna qüestió que el relacionava  amb els animals, les plantes i les feromones.

De sobte, “Permets?” Et dic. I abans que responguis m’acosto lentament però amb decisió al teu coll per sentir la fragància de més a prop. Tinc els llavis i el nas a un mil·límetre de la teva pell. Tu deixes fer entre sorpresa i complaguda. Tanco els ulls i em deixo portar per la intensitat de l’almesc. El vers de Baudelaire es fa real, físic, tangible.

Com en el poema, tots els sentits s’activen: l’escalfor tèbia del sol que vol amagar-se rera els oms, els colors de la tarda, blaus, blancs i porpres; el riure dels nens que juguen, la teva pell, el teu perfum.

Ara ja sé, prèvia consulta al senyor Google (consulta que tu també vas fer, moguda per la mateixa curiositat que jo), que el mesc o almesc és el nom que originàriament es donava a un perfum obtingut d'una glàndula del mascle del cérvol anomenat cérvol mesquer També he après que el mot mesc ve de l'arab clàssic misk, i del sànscrit muskà, que significa testicle i que els grecs l’anomenaven moskos (moskós) i els romans muscus.

Pel que fa a les seves propietats, descobreixo que el mesk o mesc pur té una olor molt intensa que el fa gairebé insuportable per a l'olfacte humà i que, per aquest motiu, s'aplica en dosis molt petites en perfumeria. I diuen els entesos que els perfums que en deriven resulten excitants ja que posseeixen molècules de tipus feromona, emprades com atractiu sexual i per marcar el territori.

Tot això és el que ara sé: el meu esperit curiós ja té el que volia. Però jo, jo em quedo amb l’aroma d’un vers fet realitat, amb la proximitat subtil de la teva pell i la meva, i amb la dansa dels teus cabells al vent, i imagino altres tardes tèbies d’hivern per embriagar-me del teu almesc.

                       

El text ha nascut a Vilafant i ha anant prenent forma entre Empúries i Figueres. La imatge és d’un flascó romà per a perfums, del segle IV-V pC. El vers de Baudelaire correspon al poema Correspondances de l'obra Les Fleurs du mal (1857). La música que avui acompanya el text és Love Theme, de Dimitis Vangelis, un dels temes del film Blade Runner de Ridley Scott. http://www.youtube.com/watch?v=G8VpG_M4Ksw

Laocoont

[anar a la versió en castellà →]

En la última nota, on recordava la frase de Virgili “Fit sonitus spumante salo”, va quedar en suspens l’escena on apareixien aquests mots. Imagino que molts lectors ja sabeu de quin passatge es tracta, però ja que vaig prometre presentar l’escena sencera, aquí la teniu en una traducció versificada en castellà que forma part d’un projecte més ampli.

Abans, però, d’oferir els versos del Poeta, dibuixaré el moment amb quatre pinzellades. Som a Troia, la de les altes portes, la rica en cavalls, reialme de Príam i del príncep Hèctor. Els déus han decidit la ruïna de la ciutat a mans dels grecs: Agamèmnon, rei de reis, Aquil·les, de peus veloços, l’astut Ulisses, ordidor d’enganys.

Després de deu anys de setge sense cap èxit, els grecs fan veure que es retiren amb els seus vaixells i se’n tornen a casa. A la platja, allà on tenien el campament, davant les muralles de Troia, deixen un enorme cavall de fusta, amb guerrers escollits a dins, i s’amaguen amb els vaixells a Tènedos, un illot situat davant la costa de Troia.

A trenc d’alba, els troians veuen les platges desertes d’enemics i l’enorme i enigmàtic cavall. Es produeix una discussió sobre què fer-ne: uns el volen llençar al mar, altres proposen cremar-lo, uns quants el consideren un regal dels déus i el volen entrar dins la ciutat.

És llavors quan Laocoont, sacerdot de Neptú, diu que no és assenyat refiar-se dels regals d’un enemic “Sic notus Ulixes? Timeo Danaos et dona ferentes”. (Així creieu que és Ulises? Temo els grecs, i més si fan regals).  ILaocoont clava una llança contra la panxa del cavall i…

Vemos entonces, míseros, un prodigio mayor

y más terrible, que encoge nuestros corazones

desprevenidos. Laocoonte, elegido sacerdote de Neptuno,

sacrificaba, solemne, un gran toro ante el altar.

De pronto, desde Ténedos (me estremezco al contarlo),

por las aguas en calma, dos serpientes de enormes roscas

se extienden sobre el mar y se dirigen a la playa.

Su pecho erguido en la corriente y sus crestas de sangre

sobrepasan las olas. Todo el cuerpo se extiende

sobre el mar y sus lomos inmensos se deslizan en espiral.

Suena la sal espumosa. Y ya alcanzaban la orilla

con los ojos ardientes teñidos de sangre y de fuego,

relamiendo sus fauces con lengua silbante.

Huímos de su vista exangües. Ellas, con marcha firme

buscan a Laocoonte. Primero las serpientes,

alcanzan los pequeños cuerpos de los dos hijos,

y a mordiscos devoran sus miserables miembros.

Después al padre, que, armado, venía en su ayuda,

lo atrapan y lo atan con sus roscas inmensas.

le rodean dos veces el vientre con el lomo escamoso

y dos veces el cuello, y se alzan sobre su cabeza.

Él intenta romper los nudos con las manos.

Tiene la ínfulas empapadas de baba y negro veneno

y alza gritos terribles hasta las estrellas.

(Virgilio, Eneida 2, 199-222)

El text d'aquesta nota s'ha gestat a Figueres. La imatge és la impressionant escultura de Laocoont que podeu trobar a Roma, al Museo Vaticà, obra d'Agesandre, Polidor i Atenodor (cap a l'any 40 pC). La música que  es el tema "Protector of Earth" de Thomas Bergersen, que acompanya la pel·licula Troya, en el moment en que els grecs desembarquen a la platja.

Thomas Bergersen, Two Steps From Hell – Protectors of the Earth

Atardecer

Humilde homenaje a mi padre, Antonio Cobos Martín, que nos dejó este viernes 7 de diciembre, el mismo día que cumplía 82 años. 

Y seguirás caminando en nuestros corazones.

Y enseñaremos lo que nos enseñaste.

Y compartiremos lo que nos diste.

Y estarás con nosotros 

en los árboles que tanto amaste

y en los ríos y en la brisa.

Y tomaremos una cerveza

y hablaremos de todo y  de nada.

Y brindaremos

por ti,

por nosotros,

por la vida.

http://www.youtube.com/watch?v=FQZSgNvQ6JI

El texto me lo dictó el corazón en su casa, en la mesa donde solíamos tomar una cervecita y unos tacos de jamón (o lo que pilláramos por allí) . La fotografía es de la puesta de sol de ese día (preciosa verdad?). La canción tiene ya unos años. Es de Cristina y los Stop 1967. Él tenía treinta y siete años y yo solo cinco. Mi padre solía recitar a menudo el estribillo.

Nostalgiar-se

[ir a la versión en castellano →]

 

Nostalgiar-se. No busqueu en cap diccionari l’ús reflexiu del verb perquè no el trobareu. Trobareu les expressions “sentir nostàlgia” o “tenir nostàlgia”.

Del grec nóstos “retorn” i álgos “dolor”, la nostàlgia és la pena per l’absència dels éssers estimats.  

 

 

La nostàlgia sovint, ai! se’ns presenta sense avisar. En una cançó, en una platja, en una foto antiga.

En aquest primer dia de tardor, després d’uns dies plujosos, es fàcil trobar-la en el racons més impensats. Nostàlgia per moments viscuts que no tornaran, per moments somiats que potser mai vindran.

La nostàlgia, com ja sabeu, sol venir acompanyada dels seus amics el Record i l’Evocació. S’instal·len dins nostre cor per un instant i de sobte, a traïció, sentim un nus a la gola, un tel al ulls o un lleu somriure als llavis.

 

Però nostalgiar-se, amics, nostalgiar-se és una altra cosa: és buscar conscientment la nostàlgia. Com qui es prepara una tassa de te, cadascú de nosaltres sap on trobar la seva tassa de nostàlgia: en aquella cançó, en aquella platja, en aquella foto.

Escriuria més amics, però avui he decidit nostalgiar-me una estoneta i aquesta mar blava serà la companya ideal.

 

Nota creativa: Aquest breu post ja té uns anyets, però avui m'he trobat un article de Roció Carmona al diari la Vanguardia que parla de la nostàlgia i l’he volgut recupera per a mi, i per a vosaltres si voleu. El text es titulava i es titula "Nostalgiar-se". Hi he fet un parell de modificacions (com ara canviar el mes de novembre de la primera versió pel setembre d'aquesta, i la cançó d'Ennio Morricone por una  de Pavarotti):

https://www.youtube.com/watch?v=iJFI53qZ7xY&list=RDCMUCw9G45W_wVrg5ACB_Zp9BLw&start_radio=1

La imatge és presa al passeig de l'Escala, en un moment de la tarda en què s’abracen la mar blavíssima i el cel serè.

Si voleu llegir-vos l’article  l'artice de la Vanguàrdia el trobareu aquí https://www.lavanguardia.com/vivo/psicologia/20210920/7726072/nostalgia-sentimiento-mas-positivo-parece.html

Post Nubila Phoebus (Després dels núvols, el Sol)

[ir a la versión en castellano →]

Empúries. La platja de sempre. Finals d’octubre. Després de les tempestes dels últims dies brilla el sol.

No hi ha ningú a la platja ni a la terrassa de l’hotel. El sol és càlid i tot l’espai s’omple d’un aire indecís de tardor. Un cafè amb llet i uns croissants ocupen la taula de marbre blanc.

No he vingut sol. M’acompanyem els meus inseparables amics: el quadern de notes i un llibre. Avui, l’Eneida de Virgili. Vull traduir-ne uns versos i espero que la dolça cançó del mar besant la platja em doni els ritmes precisos.

No se m’acut millor lloc que aquest per fer-ho. Virgili parla sovint del mar (ell, que era de terra endins) i l’anomena de mil maneres, quina d’elles més sonora i suggerent: pelagus (mar oberta), fluctus (corrent, oneig), undas (onades), salo (salat), pontus (camí).

Precisament, en el passatge d’avui el mar té una presència molt destacada i en un dels versos el Poeta ens regala una meravellosa onomatopeia. Escoltem-la:

                                    Fít sonitús spumánte saló      

(“Es produeix un soroll sobre la mar escumosa”)

Si en la vostra recitació en veu alta us entreteniu en destacar les S, què noteu? Sentiu el xiuleig de dues serps lliscant sobre les ones del mar? Donc sí, aquí les teniu, ja s’acosten a la platja, ja busquen la seva presa…

Il·lustra la nota d’avui el mar que els meus ulls contemplaven mentre escrivia aquests mots dispersos. La música és un tema d’Enya, hacia el final de la cançó es repeteix l'expressió Post nubila Phoebus (després dels núvols surt el sol), que dóna títol a la nota d'avui.

https://www.youtube.com/watch?v=Rc78j1yICps