Bon Nadal / Feliz Navidad 2014

Per desitjar-vos Bon Nadal vull compartir amb vosaltres uns versos de Virgili. La nostra traducció  i la il·lustració de Tura Sanz les podeu trobar a Virgili, Bucòliques (ed. Palamedes 2014). 

He triat per a vosaltres, entre molts passatges possibles, aquells versos del final de la primera ègloga, on el pastor Títirus ofereix hospitalitat a Melibeus, que ha d'abandonar les terres paternes camí de l'exili. És especialment bonica, al meu entendre, la manera amb què el Poeta descriu l'arribada de la nit i l'aire tan emotiu i tan humà que traspua tota l'escena.

Hic tamen hanc mecum poteras requiescere noctem

fronde super viridi. sunt nobis mitia poma,               

castaneae molles et pressi copia lactis,

et iam summa procul villarum culmina fumant

maioresque cadunt altis de montibus umbrae.

                                                                         

Aquí, però, podràs passar la nit amb mi,

sobre el fullatge verd. Tenim fruita madura,                              

castanyes delicades i formatge abundant.                                

I ja de lluny fumegen les teulades dels masos   

i ombres més llargues cauen de les altes muntanyes

Versión en castellano

Para desearos Feliz Navidad quiero compartir con vosotros unos versos de Virgilio. Nuestra traducció y la ilustración de Tura Sanz las podéis encontrar en Virgili, Bucòliques (ed. Palamedes, 2014).

He elegido para vosotros, entre muchos fragmentos posibles, aquellos versos del final de la primera égloga, en que el pastor Títiro ofrece hospitalidad a Melibeo, que tiene que abandonar las tierras paternas camino del exilio. Es especialmente hermosa, a mi entender, la manera con que el Poeta describe la llegada de la noche y el aire tan emotivo y tan humano que rezuma toda la escena.

Hic tamen hanc mecum poteras requiescere noctem

fronde super viridi. sunt nobis mitia poma,               

castaneae molles et pressi copia lactis,

et iam summa procul villarum culmina fumant

maioresque cadunt altis de montibus umbrae.

Pero podrás quedarte aquí esta noche

sobre la hojarasca, Tenemos fruta madura,

castañas delicadas y queso en abundancia,

y humean ya de lejos las chimeneas de las casas

y desde las altas montañas caen largas las sombras.

Bernini

[ir a la versión en castellano →]

Escena primera

Perpetuum ver est quo dum Proserpina luco

ludit et aut violas aut candida lilia carpit,

dumque puellari studio calathosque sinumque

inplet et aequales certat superare legendo,

paene simul visa est dilectaque raptaque Diti:

(Ovidi, Metamorfosis 5, 391-395)

És sempre primavera al bosc on Proserpina

juga i cull flors, ja siguin lliris blancs o violetes.

I mentre amb afició infantil n'omple la túnica

i els cistells, i s'afanya a collir-ne més que les companyes,

fou vista i, alhora, estimada i raptada per Dis.

Escena segona

Ergo age, care pater, cervici imponere nostrae;

ipse subibo umeris nec me labor iste gravabit;

quo res cumque cadent, unum et commune periclum,

una salus ambobus erit. mihi parvus Iulus

sit comes, et longe servet vestigia coniunx.

(Virgili, Eneida, 2, 707-711)

Vinga, pare estimat, puja a la meva esquena

jo et portaré a coll, i aquest esforç no em pesarà,

i allà on els fats ens portin, comú serà el perill,

comuna la salvació: que m'acompanyi

el petit Julus i al darrera vingui l'esposa.

Escena tercera

'fer, pater,' inquit 'opem! si flumina numen habetis,  

qua nimium placui, mutando perde figuram!'

vix prece finita torpor gravis occupat artus,

mollia cinguntur tenui praecordia libro,

in frondem crines, in ramos bracchia crescunt,              

pes modo tam velox pigris radicibus haeret,

ora cacumen habet: remanet nitor unus in illa.

(Ovidi, Metamorfosis, 1, 545-552)

"Ajuda'm pare, si els rius teniu poder diví,

fes malbé, transformant-lo, aquest cos amb què tant agrado".

Acaba el prec i una greu pesantor li atrapa els membres,

el cor tendre s'envolta d'una escorça finíssima,

els cabells esdevenen fulles, els braços, branques;

el peu, veloç fa poc, es clava en arrels lentes,

la cara és la capçada, queda en ella només la llum.

 

          

Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) tenia vint i pocs anys quan va convertir el marbre fred en carn palpitant: Els dits de Plutó clavats sobre la cuixa de Proserpina, la mirada trista i resignada d'Enees, les fulles transparents de Dafne...

I el moviment, l'increïble moviment que l'artista extreu del marbre rígid per fer-nos sentir la sensació que les figures es posaran caminar en qualsevol moment.

I l'instant, la tria de l'instant precís per a potenciar la nostra imaginació.
De les moltes lectures que dec al meu professor Salvador Oliva, en els cursos de Critica Literària que vam assaborir a la Universitat de Girona, em va marcar especialment l'obra de Lessing, Laocoonte o sobre los límites en la pintura y poesía (1766). En ella, l'autor feia una comparació magistral entre l'escultura de Laocoont (s. I pC) i els versos de Virgili (s. I aC) que descrivien la mateixa escena (Eneida, 2, 101-ss).

Lessing  fa una sèrie de reflexions molt encertades sobre les diferències entre la poesía i la pintura, entenent com a pintura qualsevol de les arts visuals, ja sigui pintura pròpiament dita, escultura, relleu, etc. El crític afirmava que la poesia, gràcies al seu discurs narratiu i temporal, podia descriure una escena de forma lineal i de principi a fi, mentre que la pintura (o escultura, és clar) només podia representar un sol moment de tota l'escena i que, per tant, la tria del moment a respresentar havia de ser el més productiu possible.

Bernini ha sabut escollir instants especialment dramàtics i productius per a la imaginació de l'espectador.

En la narració d'Ovidi, Proserpina collia flors amb les amigues, quan, de sobte, apareix Plutó. Bernini esculpeix l'instant precís en que el déu, decidit i vigorós, alça la noia enlaire. Els seus braços poderosos l'atenallen per la cintura i la cama amb un llaç indissoluble. Ella intenta resistir-se al seu raptor, li planta la mà contra la cara, però sap que està perduda, i ni tans sols és capaç de cridar, només una llàgrima que li llisca galta avall i un gemec d'impotència. El raptor olímpic camina amb pas ferm, els músculs en tensió, sense presa, sabedor de la seva força. Nosaltres, els espectadors, sabem que no podem fer-hi res, que ningú pot fer-hi res. Plutó se l'emportarà als inferns i la farà la seva esposa, Després vindrà l'enyor de Ceres per la filla raptada, les llàgrimes de tardor, la tristesa hivernal, i per fi, en recuperar la filla gràcies al pacte, l'esclat florit de la primavera i i l'or de les espigues a l'estiu.

Pel que fa a Eneas, Virgili descriu l'última nit de Troia en el llibre segon de l'Eneida: despreés de deu anys de guerra, els grecs ocupen la ciutat  que serà devorada per les flames. Els déus, mitjançant diversos senyals, fan veure a Eneas que cal fugir, salvar els déus de la pàtria i anar mar enllà del mar a fundar una nova Troia. Bernini ens mostra l'instant dramàtic i dolorós en què Eneas carrega amb el seu pare a l'esquena: la tristesa en els rostres, els músculs joves d'Eneas, el cos flàccid del pare Anquises, l'esperança de futur del petit Ascani. Després vindrà un llarg periple pel mediterrani fins arribar a les costes d'Itàlia per fundar Lavínium, d'on sortiran els seus descendents que un dia aixecaran Roma, la ciutat eterna.

 I què direm d'Apol·lo i Dafne? Ovidi  narra el mite en gairebé cent versos (Metamorfosis, 1, 452-567). Cupido, com a venjança per la supèrbia d'Apol·lo, ha fet que aquest s'enamori de la nimfa Dafne i que ella, en canvi, el rebutgi. El déu la persegueix sense treva i quan sembla que per fi està a punt d'atrapar-la, llavors el pare de la Nimfa, el riu Peneu, la transforma en llorer. Bernini, també ara, ha sabut trobar el moment més suggerent: Apol·lo està a un pam de la nimfa, allarga el braç, sembla que arribarà tocar-la, però hi fa tard. Dafne ja no és la noia que era i tot just comença a ser l'arbre que serà: li neixen les primeres arrels, li creixen les primeres fulles. A l'altra banda del mirall, nosaltres, els espectadors bocabadats, admirarem el virtuosisme tècnic de l'artista, i completarem la metamorfosi en la nostra imaginació.

Aquesta nota marmòria ha estat concebuda en les sales de la Galeria Borghese de Roma i ha reposat durant uns mesos, com el bon vi per veure la llum, 

Els textos originals són d'Ovidi i Virgili, la traducció mètrica és nostra. El tema musical és Sarabande de Handel (1703-1706).

 https://www.youtube.com/watch?v=klPZIGQcrHA

 

Emoure

20. Emoure

 

Movere [pronunciat mówere], en català moure.

El verb llatí movere té dues arrels, mov- i mot-, d'on deriven paraules com moviment, motor, motriu, entre altres.

Del substantiu motionem deriva moció, i els seus compostos com automoció, el cicle per als aficionats a la mecànica.

De l'adjectiu mobilis (el sufix -bilis indica una "possibilitat futura passiva") tenim el mot mòbil, que literalment significa "allò que té la possibilitat de ser mogut", i d'aquí l'oposició mòbil / immòbil, amb altres mots amb la mateixa arrel, mobilitat, immobilisme.

Un detall que molta gent desconeix és que dels adjectius llatins mobilis / immobilis han sorgit dos grups de paraules diferents: mòbil / immòbil i moble / immoble. El primer grup és més proper a l'orginal llatí (per això en diguem "cultismes") i el segon grup és més evolucionat i amb canvis fonètics propis de la parla popular (per això en diem "mots patrimonials").

Els mobles, doncs, són aquells elements, generalment domèstics, que poden ser moguts d'un lloc a un altre, com un armari, una calaixera... (també és cert que algunes rentadores són molt difícils de ser mogudes...). Ara bé, els béns mobles també són aquells béns més eteris que canvien sovint de lloc, com els diners per exemple, tot i que gairebé sempre es mouen d'aquí cap allà i no d'allà cap aquí...

Els béns immobles, en canvi, són les terres, els camps i els edificis que, convindreu amb mi, si estan ben fonamentats, són molt difícils de ser moguts.

Deiem una mica més amunt que mòbil és una paraula "culta". Increible, oi? Perquè avui dia, què hi ha més popular que "el mòbil"? (Per cert, sembla mentida que en altres països es compliquin la vida i en diguin portable, telefonino o selular -amb s-).

Però m'estic enredant, com em passa sovint, així que intentaré reemprendre el camí filològic que m'havia proposat en la nota d'avui.

En llatí, si afegim un prefix a l'arrel movere, trobem el significat de moure amb una gran quantitat de matisos. Així tenim amoveo, moure des d'aquí cap allà, allunyar; admovere, moure d'allà cap aquí, acostar; removere, tornar a moure; demovere, moure de dalt a baix, fer baixar; emovere, moure de dins a fora, treure; promovere, moure cap endavant, afavorir; commoure, moure violentament, sotregar; transmovere, moure a l'altra banda, traslladar.

Curiosament, en llatí no existeix el verb immovere, "no moure", però sí l'adjectiu immotus (=  immòbil).

De tot aquest repertori, en català només tenim els verbs moure, remoure, promoure i commoure.

Commoure, sí. És possible que el mot us hagi sobtat una mica, però és l'excusa perfecta per iniciar la segona part de l'escrit.

En efecte, el moviment és un fet físic, "canviar una cosa de lloc", per simplificar, però també pot ser un fet subtil, abstracte, espiritual. Algú pot quedar "commocionat" ja sigui perquè li ha caigut un test al cap o perquè ha sentit alguna notícia colpidora a la tele, per posar-ne només dos exemples.

I que em dieu del verb "emoure"?. En català no existeix, ja ho sé, però existeix, en canvi, el verb secundari emocionar-se i el substantiu emoció (< emotionem). Una emoció, és, doncs, un moviment que surt de dins, que surt del més interior del nostre interior, d'un lloc que ens costa situar físicament, ja sigui a la boca de l'estòmac, al pit o a la gola... Un emoció és un moviment que surt en forma de sospir, de crit, de llàgrima o de somriure, un moviment que ens recorda que, dins nostre, hi ha alguna cosa viva que es belluga, fins i tot, i sobre tot, des de l'instint i la inconsciència.

I aquí ho deixo, que m'emociono...

 Aquesta nota tan filològica ha nascut avui 14 d'agost de 2014, davant del mar, a la platja de la Creu de l'Escala. La imatge és La Gioconda de Leonardo, perquè sempre que la miro als ulls m'emociono i no sé per què. Acompanya el text la cançó Moving de Macaco, que em mou sentiments molt positius.

Auga doce

[ir a la versión en castellano →]

La nota d'avui és volgudament diferent a les altres. Us vull fer una proposta.

La imatge uqe esn acompanya és una fotografia de Chema Madoz, un artista que me encanta.

Doncs bé la proposta que us faig és doble. 

D'una banda seria qüestió de posar-li títol (o deixar-la sense títol, com ha fet l'autor). 

La segona part és explicar què us suggereix la foto.

Podeu posar els vostres  comentaris en l'apartat corresponent. Si no seguiu el bloc, potser sortireu com "Anònimo".Aprofito, de passada, per convidar-vos a seguir el bloc.

Gràcies.

Torrons

 

[ir a la versión en castellano →]

Diuen que gratar i menjar, tot és començar. I és ben cert, i molt més durant les festes de Nadal. Qui més qui menys ha tingut algun dia de repòs per gratar-se la panxa en sentit literal i metafòric. Pel que fa al menjar... Mare de Déu Senyor! Sopars d'empresa, dinars familiar, sopars d'amics, una altre dinar familiar... Un no parar: rostits, canelons, tortells, torrons, més rostits...  I, clar, per facilitar que "baixi·, tota aquesta substància sòlida cal regalar-la en abundància, generositat i varietat.

-Quin vi voleu? Blanc, negre, rosat?

- Porta-les totes!

-Una altra copeta de cava?

-No et diré pas que no...

-Un xupito? Orujo blanc, d'herbes, ratafia?

-Deixa les ampolles a la taula. Alguna cosa farem.

I l'endemà Sant Tornem-hi. Fins que arriba un dia en què et mires aquella panxa que tant t'agradava de gratar i descobreixes que ha crescut de manera monstruosa:

-"Això" no hi era fa deu dies!

Sí. Gratar i menjar tot és començar. Ara bé, tornar a l'estat anterior a la sobredosis alimentària... Això ja són figues d'un altre paner.

Arriba el nou any i amb ell les noves intencions que sabem que no arribaran al mes de febrer.

N'hi ha qui opta per les dietes més curioses i extravagants que l'ésser humà hagi pogut inventar: la dieta de la carxofa, la de la pinya, la de la ceba... (la del torró encara està per descobrir, però tot arribarà).

Jo, amics, que sóc poc amant del dejuni, he optat per l'exercici físic. Posar-se en forma, que diem, baixar uns quilets, recuperar la línia.

Sí, sí, les intencions són molt bones, i -apa!- cap al castell a córrer, que hi falta gent!

Exercici de manteniment, diuen. Manteniment? Més aviat, "de patiment", que rima.

Corro tres metres i ja començo a suar la cansalada, mai millor dit. Esbufego, m'aturo, esbufego un altre cop. "Madre de Dios hermoso!" com diu un bon amic. Això serà molt més difícil del que pensava. Arrenco de nou, torno a suar, no he fet ni cinquanta metres i ja tinc ganes de tornar-me'n a casa, com els altres corredors torronòfags que em trobo pel camí: cares vermelles, mirada perduda, avançar feixuc... Ens mirem als ulls, un instant fugaç i ens agafa un estrany sentiment de solidaritat "Tu també fill meu!". Et venen els dubtes. Vols dir que això serveix per res? Sé pas que estic fent aquí, tan bé que estaria ajagudet al sofà, ben calentó. Si la única cosa que he de fer és tenir una mica de cura en el menjar. Aquesta setmana amanida i carn a al brasa. Bones intencions.

Arribo a casa vermell com una tomata: "No me siento las piernas", com deia aquell.

Una dutxa. Saps que? -Penses mentre l'aigua s'emporta la suor- Demà hi tornaré una estoneta. Bé, si no torno demà, demà passat i si no, la setmana que ve, que aquesta ho tinc una mica complicat. Bones intencions...

Aquesta nota, més del ventre que no pas del cor, i plena de bones intencions, ha anat prenent forma, entre esbufec i esbufec, al castell de Sant Ferran, lloc de penitència de molts figuerencs.  L'escrit s'ha materialitzat en la terrassa del Breston, tot fent-hi una canyeta, per començar la dieta amb bon peu. He de confessar, però que m'he permès alguna llicència literària i alguna exageració. En efecte, no vaig començar a esbufegar al cap de cinquanta metres... Era al cap de quinze!

El tema musical d'avui és un cançó de Lesiem, treta de l'album Times (2009):  Fortitudo (Fortalesa), crec que la necessitarem per abaixar aquests quilets recalcitrants.

https://www.youtube.com/watch?v=249_vUMUzqs

 

 

 

 

Diletàncies cromàtiques

[ir a la versión en castellano →]

 Avui la tardor m'ha regalat un pastís de colors, que ja ha començat de bon matí mentre anava a buscar vi a Garriguella. Solo anar al celler Mas Llunes on la Míriam i la Irina, dues antigues alumnes, m'atenen sempre amb la seva gran professionalitat i amb un preciós somriure als llavis. La tria d'avui ha estat un negre criança, "Cercium", un del noms llatins per a la nostra Tramuntana. Pel camí, al tombant de la carretera de Llançà, a la zona entre Vilajuïga i Garrigella, un espectacle encisador: les vinyes a la plana, algunes encara amb les fulles verdes, d'altres grogues, taronges, vermelles. Els ceps ja han donat el seu fruit i els caldos dormen en el silenci de les botes de roure o de les tines d'acer. El cel, no tan clar com altres dies empordanesos, un suau gris de núvols amagava subtilment el sol tebi de novembre. Pollancres que perden la fulla a la vora del camí, figues de moro en un marge, moreres acabades de podar...

Al capvespre he decidit, de sobte, d'anar a córrer al castell de Figueres. Els qui ho coneixeu ja sabeu la gran panoràmica que s'hi divisa: de l'Albera fins al mar, des del Canigó fins al Montgrí. Em calço les bambes i agafo xandall amb mànigues, perquè són cap a les sis de la tarda i ja refresca. Quan surto de casa m'acompanyen uns núvols taronges i vermells com els pàmpols del matí. Arribo al castell en aquell moment màgic del capvespre en que ja no es de dia i encara no és de nit. Els núvols de foc s'amaguen per occident. Als meus peus la ciutat il·luminada. En la llunyania puc distingir els fanals dels pobles de la plana: Rabós, Espolla, Garriguella, Roses besada pel mar...

Tanmateix és encara prou clar com perquè pugui veure el caminet de sorra que trepitjo. I en un no res, la dita es fa realitat, "Sol rogent, pluja o vent". S'aixeca una lleugera tramuntana i un núvol negre que ve de França deixa anar quatre gotes.

La nit es desploma lentament sobre l'Empordà i quan he acabat de fer la volta al castell, ja es negra nit. Un quart creixent resplendeix abans no l'atrapi el núvol fosc del nord. Arribo a casa i, com una necessitat contra la qual no vull lluitar, escric aquestes línies cromàtiques i les comparteixo amb vosaltres.

 

Nota creativa: Aquest text tan diletant, com li agrada dir al meu bon amic Pere, lector fi i crític sincer, s'ha anat omplint de color al llarg del dia d'avui. Les dues fotos que acompanyen són, la primera d'un vinya matutina a Garriguella, i la segona d'un cel vespertí a Figueres. la música que avui us proposo és la que sonava en el Spotify mentre escrivia. És un tema de Yiruma, If I Could See You Again.

https://www.youtube.com/watch?v=UoLRMtQA2Kw

 

 

Saxa latentia (Esculls amagats)

[ir a la versión en castellano →]

De les moltes figures estilístiques que ens regalen els poetes, una de les que més m'agrada és l'al·literació, la repetició d'una lletra o so per tal de crear un efecte sonor determinat. Quan aquesta repetició vol imitar un so natural (el cantar d'un gall per exemple) o alguna altra seqüència sonora, com les que veurem més avall, llavors els llibres de retòrica parlen d'onomatopeia, paraula derivada dels mots grecs onoma (nom) i poiéo (fer). A l'escola ens parlaven del "susurro de abejas que sonaba" i al pati dèiem que "per la carretera de Roses va un carro carregat de rocs".

L'onomatopeia que us proposo avui, millor dit les onomatopeies, ja que en són dues que

es troben dins d'una mateixa escena, són un xic més complexes, sofisticades i, al meu entendre, especialment aconseguides.

Som al llibre primer de l'Eneida de Virgili. Eneas, derrotat i fugitiu de Troia, solca el Mediterrani en la recerca d'una nova pàtria per al seu poble. El camí no serà fàcil, ja que haurà de suportar la còlera d'alguns déus, especialment de Juno, esposa de Júpiter, encoleritzada amb els troians per molts motius que ara seria llarg d'explicar. Sigui com sigui, el cas és que quan Eneas i els seus són a prop de les costes d'Itàlia (la pàtria promesa), Juno parla amb el déu del vents, Eol, i li demana que provoqui una tempesta per allunyar els vaixells troians d'Itàlia. El resultat és que la flota  amb prou feines se salva del naufragi: tres naus van a petar contra els esculls, tres més contra els bancs de sorra que els romans també anomenaven "sirtes", els altres vaixells es dispersen i tots plegats acabaran a les platges de Cartago, al nord d'Àfrica, com bé sabeu.

En comentar a classe el magnífic passatge de la tempesta virgiliana, jo acostumo a posar en relleu tota la força de la descripció: el cel ennegrit de sobte enmig del mar, els llamps i els trons, el neguit dels homes plegant les veles, els crits, el xerric de les cordes, les onades colpejant contra els vaixells, el perill de les roques...

Evidentment, ho fem tot llegint el text original llatí acompanyat d'una traducció actual al català. "Observeu nois, quins versos tan plàstics, tan sonors, quina onomatopeia tan aconseguida..." I els nois, clar, bon nens, normalment s'ho creuen.

De tota manera, sempre em quedava el dubte de si ho captaven realment o tot venia condicionat per l'explicació del seu professor. Així que un dia vaig decidir fer-ne una prova empírico-literària. I si - em vaig dir - el receptor (aquí no en puc dir lector) sent recitar el text llatí, sense entendre exactament el sentit de la frase, simplement escoltant els  mots del poeta, quina imatge sonora arribarà a captar? Vaig fer-hi la prova amb un grup de nois d'orella fina amb resultats molt interessants i positius.

Si voleu "passar el test" (els que coneixeu l'idioma del Laci jugueu amb un cert avantatge, però no us ha de ser imprescindible), la proposta és la següent. llegirem tot el fragment en traducció catalana per facilitar el context i després tornarem a llegir en veu alta els dos versos onomatopeics marcats en negreta, però ara en l'original llatí,  i ens deixarem sorprende per allò que ens evoca. 

Heus-ne aquí els fragments (Eneida, llibre 1, 83-112):

1.

 ... els vents arrenglerats

es precipiten i bufen amb remolins la terra.                              

S'aboquen sobre el mar i el regiren del tot

el Xaloc i el Garbí i el Migjorn, portador de tempestes,           

i empenyen vastes onades contra la platja.

Esclaten la cridòria i el xerric de les cordes.                                             

Els núvols arrabassen de sobte als ulls dels Teucres

la llum i la claror. Sobre el mar s’ajaça la negra nit.     

Tronen els cels, i l'aire resplendeix pels llamps,

i tot amenaça els homes amb una mort imminent.

                         

                        ...ac venti, velut agmine facto,

qua data porta, ruunt et terras turbine perflant.

Incubuere mari, totumque a sedibus imis

una Eurusque Notusque ruunt creberque procellis               

Africus, et vastos volvunt ad litora fluctus.

Insequitur clamorque virum stridorque rudentum.

Eripiunt subito nubes caelumque diemque

Teucrorum ex oculis; ponto nox incubat atra.

Intonuere poli, et crebris micat ignibus aether,                          

praesentemque viris intentant omnia mortem.

En el vers Insequitur... es dóna una freqüencia de sons oclusivos guturals [K] i líquids vibrants [R], sobretot al final stridorque rudentum, cosa que ens recorda el fregar de les cordes mentre els mariners pleguen la vela. En la traducció catalana he volgut mantenir aquesta alternança de K i R: cridòria, xerric, cordes...

                                  

2.

Mentre parlava així, la Tramuntana

equinça la vela i alça les ones fins als astres.

Es trenquen els rems; gira llavors la proa, i dóna el flanc

al corrent; una muntanya d’aigua el cau al damunt. 

Uns pengen a la cresta; als altres, l’onada, en obrir-se, 

els fa veure la terra al mig del mar; bullen l'aigua i la sorra.

Engega el Migjorn tres vaixells contra el rocam,

esculls a dins de l'aigua que els ítals anomenen "ares",

una immensa carena en alta mar. El Xaloc n'arrossega    

tres contra els baixos i les sirtes, horrible visió!            

Els atrapa en els guals i els envolta de sorra.

Talia iactanti stridens Aquilone procella

velum adversa ferit, fluctusque ad sidera tollit.

Franguntur remi; tum prora avertit, et undis

dat latus; insequitur cumulo praeruptus aquae mons.     

Hi summo in fluctu pendent; his unda dehiscens

terram inter fluctus aperit; furit aestus harenis.

Tris Notus abreptas in saxa latentia torquet—

saxa vocant Itali mediis quae in fluctibus aras—

dorsum immane mari summo; tris Eurus ab alto                        

in brevia et Syrtis urget, miserabile visu,

inliditque vadis atque aggere cingit harenae. 

En el vers Tris Notus... és especialment sonor el mot final torquet, que amb la combinació dels sons K i R recorda el crec-crec de la fusta del vaixell que es trenca en xocar contra els esculls.

En la traducció al català he utillitzat dos mots que també contenen els sons K i R: contra el rocam.

Aquesta nota tan tempestuosa ha vist la llum a Figueres el 24 d'octubre de 2013. El text original de Virgili ha estat traduït per un servidor en alexandrins (espero no haver trahït l'original més de l'imprescindible). La imatge que acompanya és Tempête dans la mer, un oli de Jean Antoine Théodore du Gudin (1832), conservada al museu de l'Hermitage de St. Petesbrug. Per a la música, ja que els vents bufaven amb força en els versos virgilians, m'he decidit per una peça per a òrgan molt clàssica i coneguda, la Tocata i fuga en re menor BWV 565 (1703-1707) de Johan Sebastian Bach: 

 

https://www.youtube.com/watch?v=mu_C_g8VoPE