sábado, 19 de noviembre de 2011

L'estartit


L’Estartit. Un diumenge de tardor amb un dia brillant. He decidit anar a dinar al Nautilus. Mentre suco el pa en la salsa dels peus de porc amb sèpia, boníssims i enganxosos, un petit univers es presenta als meus ulls curiosos. Jugo a imaginar com són les persones que seuen en les taules properes, què senten.
Allà un mar blavíssim, dos velers ancorats al port. En una de les taules tres surfistes: són joves, parlen francès i porten xancletes. Una enorme llagosta brilla en els seus plats.
Acaba d’arribar una parella jove amb dos nens petits, no més de quatre anys. Son casi les tres de la tarda i els nens tenen gana. Hi ha taules lliures a dins del restaurant, però els pares volen una taula d’aquelles de la galeria que tenen una magnífica vista sobre el port. Són pares joves. Potser encara no han après que els ritmes adults, les esperes al restaurants, les sobretaules amb el cafè, no estan pensades per a ells. Els pares saben que a la galeria les vistes són magnífiques (han vingut per això) i que val la pensa esperar. Els nens, que no saben de vistes al mar, que simplement tenen gana a aquelles hores reclamen els seu tribut alimentari i estan inquiets. El pare s’està assegut, absort, mentre la mare juga amb els menuts, els distreu, els consola, els argumenta que ja falta poc i els demana que tinguin paciència (un mot que encara tardaran anys a entendre).
El mar brilla amb petites espurnes de sol.
En una taula a tocar la finestra, una parella que volta la cinquantena. Vi per a ell, cervesa sense alcohol per a ella. Miren el mar disfrutant-lo, compartint-lo amb l’altre.
Just al meu davant una parella una mica més gran que l’anterior. En l’hora que porten dinant no s’ha dirigit més de quatre paraules. Ella mira per la finestra o remena de tant en tant en la seva bossa, potser buscant els migdies que mai més tornaran. És el moment dels cafès. Ell s’amaga darrera d’un diari de color crema. De sobte, l’abisme. Ha arribat a la ultima pàgina. Deixa el diari sobre la taula. Ell mira a la dreta, ella a l’esquerra. Ell torna a agafar el diari, muralla de silenci, més alta que la més alta de les muralles.
Dos velers més entren al port.
Una parella gran, amb aspecte de jubilats, és l’única que no s’està a la terrassa amb vistes al mar. Seuen en una tauleta a l’interior, en un raconet. Les seves vistes són ells mateixos. Parlen, sembla que porten tota la vida parlant i que encara tenen moltes coses a dir-se.
Jo em deixo portar per la dèria escriptora, escric de pressa, a batzegades, quan una imatge em capta. El boli llisca veloç i omple de blau els fulls blancs.
Probablement el cambrer que fa vint minuts ha dit a la parella jove amb fills “només cinc minuts” comptava que la parella de francesos marxaria de seguida, però ells, atrapats pel blau, demanen un altre cafè. Tampoc marxen els surfistes, que es devien haver quedat amb gana perquè han demanat un altre plat.
Jo m’acabo la copa de vi i demano el compte.