Després de les notes anteriors, Fluir i
Navegar, un tercer post vol veure la llum, tot formant una petita
trilogia aquàtica.
És la traducció d’un poema de Baudelaire molt
escaient per a l’ocasió. El poema en qüestió és Les Phares, poema VI del
recull Les fleurs du mal (1857), perquè... qui no ha necessitat alguna
vegada un far encès que l’ajudi a trobar la costa enmig d’una nit tempestuosa i
fosca? Baudelaire, com veurem, buscava i trobava la seva guia inspiradora en
l’art, com queda ben palès en els seus versos. I molt concretament en pintors immortals.
Diuen els estudiosos que quan el nostre poeta descrivia un pintor, no feia
referència a cap quadre en concret sinó a les emocions que li transmetia. Afirmació
de la que, humilment, discrepo, perquè estic ben convençut que Baudelaire descrivia
quadres molt concrets i específics, a banda de la reflexió estilística o
emotiva que en podia extreure de cada pintor. De fet, crec haver-ne identificat
algun d’aquests quadres, però no és el lloc ni el moment per a una discussió
erudita. Quan arribi el moment i el fruit estigui madur, estaré encantat de
compartir-lo amb vosaltres.
Avui, doncs, no tinc res més a dir, excepte
convidar-vos a gaudir dels versos de Baudelaire, primer en versió original, ja que
sé que per a molts de vosaltres el francès no té cap secret. A continuació us
presento la meva proposta de versió
rítmica en alexandrins. Espero, com sempre, no haver traït els versos originals
més de l’estrictament necessari.
Les
phares
Rubens, fleuve d'oubli, jardin de la paresse,
Oreiller de chair fraîche où l'on ne peut
aimer,
Mais où la vie afflue et s'agite sans cesse,
Comme l'air dans le ciel et la mer dans la mer
;
Léonard de Vinci, miroir profond et sombre,
Où des anges charmants, avec un doux souris
Tout chargé de mystère, apparaissent à l'ombre
Des glaciers et des pins qui ferment leur
pays,
Rembrandt, triste hôpital tout rempli de
murmures,
Et d'un grand crucifix décoré seulement,
Où la prière en pleurs s'exhale des ordures,
Et d'un rayon d'hiver traversé brusquement ;
Michel-Ange, lieu vague où l'on voit des
Hercules
Se mêler à des Christs, et se lever tout
droits
Des fantômes puissants qui dans les
crépuscules
Déchirent leur suaire en étirant leurs doigts
;
Colères de boxeur, impudences de faune,
Toi qui sus ramasser la beauté des goujats,
Grand coeur gonflé d'orgueil, homme débile et
jaune,
Puget, mélancolique empereur des forçats,
Watteau, ce carnaval où bien des coeurs
illustres,
Comme des papillons, errent en flamboyant,
Décors frais et légers éclairés par des
lustres
Qui versent la folie à ce bal tournoyant ;
Goya, cauchemar plein de choses inconnues,
De foetus qu'on fait cuire au milieu des
sabbats,
De vieilles au miroir et d'enfants toutes
nues,
Pour tenter les démons ajustant bien leurs bas
;
Delacroix, lac de sang hanté des mauvais
anges,
Ombragé par un bois de sapins toujours vert,
Où, sous un ciel chagrin, des fanfares
étranges
Passent, comme un soupir étouffé de Weber ;
Ces malédictions, ces blasphèmes, ces plaintes,
Ces extases, ces cris, ces pleurs, ces Te
Deum,
Sont un écho redit par mille labyrinthes ;
C'est pour les coeurs mortels un divin opium !
C'est un cri répété par mille sentinelles,
Un ordre renvoyé par mille porte-voix ;
C'est un phare allumé sur mille citadelles,
Un appel de chasseurs perdus dans les grands
bois !
Car c'est vraiment, Seigneur, le meilleur
témoignage
Que nous puissions donner de notre dignité
Que cet ardent sanglot qui roule d'âge en âge
Et vient mourir au bord de votre éternité !
Els Fars
Rubens, un riu d’oblit, un jardí de peresa,
un coixí de carn fresca, on no es pot estimar
però on flueix la vida i s’agita tothora
com l’aire dins de l’aire i la mar dins la
mar.
Leonardo de Vinci, mirall profund i obscur,
on àngels delicats, amb un somriure dolç
carregat de misteri, apareixen a l’ombra
dels glaciars i dels pins que tanquen els seus
camps.
Rembrandt, trist hospital, ple de remors
confuses,
i tan sols decorat per un gran crucifix,
on ploroses pregàries fan olor de podrit,
traspassat, bruscament, per un raig hivernal.
Miquel Àngel, lloc incert, on podem veure els
Hèrcules
barrejats amb els Cristos, on es drecen altius
fantasmes poderosos, que durant el capvespre
s’estripen el sudari tot allargant els dits.
Ires de boxador, impudícies de Faune,
tu que has sabut trobar la bellesa dels
murris,
gran cos bastit d’orgull, un home decandit i
groc,
Puget, emperador melancòlic de presos.
Wateau, un carnaval on els cors il·lustres
passegen vagarosos com fan les papallones,
decor fresc i lleuger, il·luminat per lustres
que porta la follia a un ball que giravolta.
Goya, malson de coses desconegudes,
fetus que hom ha fet coure tot celebrant els
“sàbbats”,
velles que s’emmirallen, i nenes despullades
per a temptar els dimonis, ajustant-se les
mitges.
Delacroix, llac de sang, que àngels malvats freqüenten,
ombrejat per un bosc ple d’avets sempre verd,
on sota un cel trist on bandes estrambòtiques
desfilen com sospirs esmorteïts de Weber.
Aquestes malediccions, blasfèmies i laments,
els èxtasis, els crits, els plors, aquests Te
Deum,
són un eco que torna des de mil laberints,
són un opi diví per als cors del mortals.
És un crit repetit per mil sentinelles,
una ordre reenviada per mil missatgers
un far il·luminat per mil ciutadelles,
són un reclam de caçadors perduts al bosc.
Perquè són, oh Senyor, el millor testimoni
que us podem oferir de nostra dignitat:
és un sanglot ardent, que roda d’any en any
i ve a morir a prop de la vostra dignitat.
Nota creativa. Aquesta nota ha vist la llum,
no sé si la d’un far llunyà o proper, just abans d’un vermut de dissabte
tardorenc, lluminós després d’un divendres de boira i pluja (el dissabte, no el
vermut, que encara no l’he fet). La foto de la torre d’Hèrcules a A Coruña la
vaig fer al 2014. És un antic far romà, i per això és doble guia per a mi. El
tema musical és una peça que sonava al Spoty
mentre donava els últims retocs a aquesta nota. Es tracta de la Suite No 4
in D Minor, HWV 437, Sarabande. Si la voleu escoltar la teniu aquí:
