lunes, 13 de febrero de 2012

Quid futurum cras (què passarà demà).


Sembla com si d’uns dies ençà el temps em perseguís una mica més que de costum. La meva filla Clàudia ha fet quinze anys i ja és tota una dona. Un bon amic acaba de traspassar la mítica barrera del mig segle. Començo a traduir les cartes de Sèneca i la primera parla de mimar el nostre temps: Mentre l’ajornem, - diu -, la vida passa”. I per acabar-ho d’adobar, obro el facebook i trobo els mots del Dalai Lama que ha compartit el Mas Pi de Verges (gràcies per la frase, Geni): “Sólo existen dos días en el año en los que no se puede hacer nada. Uno se llama ayer y otro mañana. Por lo tanto hoy es el día ideal para amar, crecer, hacer y, principalmente, vivir”.

El carpe diem expressat de tantes maneres, en tants poemes i tantes cançons, en la saviesa popular dels refranys. Tots hi hem pensat alguna vegada, tots hem sentit la necessitat, la gairebé obligació de viure el temps present, i ens postulem com a defensors d’aquesta idea., però… ho sabem fer? Ho posem en pràctica? Hi ha una única manera d’entendre el carpe diem?

Quan parlem del tema amb els amics (quines converses de tenir oi?), solem oposar els termes passat-present-futur. I és aquí on em pregunto, per gaudir del moment present, cal deixar el passat, cal evitar el futur?

Ahir ja no hi és, és cert, però sóc qui sóc i sóc on sóc després d’haver fet un camí determinat i no un altre. I potser és bo fer una pausa en aquest camí, seure sobre una roca, prop d’una font, mirar enrera i continuar endavant amb la consciència de saber qui som i d’on venim.

I demà? Quid futurum cras? Què passarà demà? Jo sempre m’havia aturat en la frase que Horaci escriu just després de carpe diem, allà on diu Nec minima credula postero, “No confiïs gens en el demà”. Mmmm... No sabria que dir-vos, no és per portar-li la contrària al poeta de Venúsia, però ell mateix ens recorda en un altre poema que “un cor ben preparat espera un canvi de sort en l'infortuni, però el tem en la ventura”. Posem un exemple fàcil: una persona passa un mal moment, s’ha quedat sense feina, està inquiet per la salut d’algú que estima. No ha de tenir esperança en que demà sigui millor que avui? És això incompatible amb viure el present? No és des del present que esperem, que somiem?

I si busquem l’equilibri? I si podem recordar el passat sense estar ancorats en ell? I si podem somiar el futur en llibertat, sense ser esclaus dels propis somnis?

I el present? Fugisser, fonedís, tan difícil de retenir com l’aigua del mar en el palmell de la mà. El poeta ens dóna alguna pista per intentar atrapar-lo: Sapias, vina liques, “Sigues llest, pren-te una copeta” (la versió és meva i és una mica lliure, però reflecteix la idea de l’original llatí). Per cert, podreu trobar aquesta magnífica frase en l’etiqueta d’unes ampolles de vi negre empordanès que estan elaborant uns amics (va por ti Sonia!).

Pe que fa a mi, ara mateix (no sé demà) entenc que carpere diem és fer el que t’agrada i que t’agradi el que fas. És escriure aquesta nota tan densa mentre miro com la meva filla Èlia juga al parc. És veure amb els alumnes de segon de Batxillerat com Brutus assasina a Cèsar.

Ara mateix, entenc que gaudir del moment és tenir il·lusió per anar a treballar cada dia, és tenir il·lusió per gaudir de la companyia dels que estimes.

Entenc, en definitiva, que la vida no es pensa, es viu.