martes, 18 de diciembre de 2012

Laocoonte




En la última nota, on recordava la frase de Virgili “Fit sonitus spumante salo”, va quedar en suspens l’escena on apareixien aquests mots. Imagino que molts lectors ja sabien de quin passatge es tractava, però ja que vaig prometre presentar l’escena sencera, aquí la teniu en una traducció versificada en castellà que forma part d’un projecte més ampli.
Abans, però, d’oferir els versos del Poeta, dibuixaré el moment amb quatre pinzellades. Som a Troia, la de les altes portes, la rica en cavalls, reialme de Príam i del príncep Hèctor. Els déus han decidit la ruïna de la ciutat a mans dels grecs: Agamèmnon, rei de reis, Aquil·les, de peus veloços, l’astut Ulisses, ordidor d’enganys.
Després de deu anys de setge sense cap èxit, els grecs fan veure que es retiren amb els seus vaixells i se’n tornen a casa. A la platja, allà on tenien el campament, davant les muralles de Troia, deixen un enorme cavall de fusta, amb guerrers escollits a dins, i s’amaguen amb els vaixells a Tènedos, un illot situat davant la costa de Troia.
A trenc d’alba, els troians veuen les platges desertes d’enemics i l’enorme i enigmàtic cavall. Es produeix una discussió sobre què fer-ne: uns el volen llençar al mar, altres proposen cremar-lo, uns quants el consideren un regal dels déus i el volen entrar dins la ciutat.
És llavors quan Laocoont, sacerdot de Neptú, diu que no cal refiar-se dels regals d’un enemic “Sic notus Ulixes? Timeo Danaos et dona ferentes”. (Així creieu que és Ulises? Temo els grecs, i més si fan regals).  I clava una llança contra la panxa del cavall. Aleshores …


Vemos entonces, míseros, un prodigio mayor
y más terrible, que encoge nuestros corazones
desprevenidos. Laocoonte, elegido sacerdote de Neptuno,
sacrificaba, solemne, un gran toro ante el altar.
De pronto, desde Ténedos (me estremezco al contarlo),
por las aguas en calma, dos serpientes de enormes roscas
se extienden sobre el mar y se dirigen a la playa.
Su pecho erguido en la corriente y sus crestas de sangre
sobrepasan las olas. Todo el cuerpo se extiende
sobre el mar y sus lomos inmensos se deslizan en espiral.
Suena la sal espumosa. Y ya alcanzaban la orilla
con los ojos ardientes teñidos de sangre y de fuego,
relamiendo sus fauces con lengua silbante.
Huímos de su vista exangües. Ellas, con marcha firme
buscan a Laocoonte. Primero las serpientes,
alcanzan los pequeños cuerpos de los dos hijos,
y a mordiscos devoran sus miserables miembros.
Después al padre, que, armado, venía en su ayuda,
lo atrapan y lo atan con sus roscas inmensas.
le rodean dos veces el vientre con el lomo escamoso
y dos veces el cuello, y se alzan sobre su cabeza.
Él intenta romper los nudos con las manos.
Tiene la ínfulas empapadas de baba y negro veneno
y alza gritos terribles hasta las estrellas.


(Virgilio, Eneida 2, 199-222)




El text d'aquesta nota s'ha gestat a Figueres. La imatge és la impressionant escultura de Laocoont que podeu trobar a Roma, al Museo Vaticà, obra d'Agesandre, Polidor i Atenodor (cap a l'any 40 pC). La música que  es el tema "Protector of Earth" de Thomas Bergersen, que acompanya la pel·licula Troya, en el moment en que els grecs desembarquen a la platja.


Thomas Bergersen, Two Steps From Hell – Protectors of the Earth

domingo, 9 de diciembre de 2012

Atardecer





Humilde homenaje a mi padre, Antonio Cobos Martín, que nos dejó este viernes 7 de diciembre, el mismo día que cumplía 82 años. 

Y seguirás caminando en nuestros corazones.
Y enseñaremos lo que nos enseñaste.
Y compartiremos lo que nos diste.

Y estarás con nosotros 
en los árboles que tanto amaste
y en los ríos y en la brisa.

Y tomaremos una cerveza
y hablaremos de todo y  de nada.

Y brindaremos
por ti,
por nosotros,
por la vida.

http://www.youtube.com/watch?v=FQZSgNvQ6JI

El texto me lo dictó el corazón en su casa, en la mesa donde solíamos tomar una cervecita y unos tacos de jamón (o lo que pilláramos por allí) . La fotografía es de la puesta de sol de ese día (preciosa verdad?). La canción tiene ya unos años. Es de Cristina y los Stop 1967. Él tenía treinta y siete años y yo solo cinco. Mi padre solía recitar a menudo el estribillo.

viernes, 30 de noviembre de 2012

Nostalgiar-se




Nostalgiar-se. No busqueu en cap diccionari l’ús reflexiu del verb perquè no el trobareu. Trobareu les expressions “sentir nostàlgia” o “tenir nostàlgia”. Del grec nóstos “retorn” i álgos “dolor”, la nostàlgia és la pena per l’absència dels éssers estimats.  

La nostàlgia sovint, ai, se’ns presenta sense avisar. En una cançó, en una platja, en una foto antiga.
En aquests dies grisos de novembre, sota una pluja fina, entre boires matinals, es fàcil trobar-la en el racons més impensats. Nostàlgia per moments viscuts que no tornaran, per moments somiats que potser mai vindran. Sol venir acompanyada dels seus amics el record i l’evocació. S’instal·len dins nostre cor per un instant i de sobte, a traïció, sentim un nus a la gola, un tel al ulls o un lleu somriure als llavis.
La nostàlgia sovint, ai, se’ns presenta sense avisar.

Però nostalgiar-se, amics, nostalgiar-se és una altra cosa: és buscar conscientment la nostàlgia. Com qui es prepara una tassa de te, cadascú de nosaltres sap on trobar la seva tassa de nostàlgia: en aquella cançó, en aquella platja, en aquella foto.
Escriuria més amics, però avui he vingut a nostalgiar-me i aquesta mar verda sota la pluja ja em reclama.

La imatge és presa des de casa, un arbre de tardor sense fulles i una lluna creixent que riu en el moment màgic de la transició del capvespre. El text ha nascut a Empúries, un dimarts plujós de novembre. La música que acompanya és d’Ennio Morricone, Once Upon a Time in America.

http://www.youtube.com/watch?v=pLXyVwaC5qU&feature=autoplay&list=AL94UKMTqg-9AYGNJc_UpyERlaiFgX1OwW&playnext=2

 

 




martes, 23 de octubre de 2012

Post Nubila Phoebus (Després dels núvols, el Sol)





Empúries. La platja de sempre. Finals d’octubre. Després de les tempestes dels últims dies brilla el sol.
No hi ha ningú a la platja ni a la terrassa de l’hotel. El sol és càlid i tot l’espai s’omple d’un aire indecís de tardor. Un cafè amb llet i uns croissants ocupen la taula de marbre blanc.
No he vingut sol. M’acompanyem els meus inseparables amics: el quadern de notes i un llibre. Avui, l’Eneida de Virgili. Vull traduir-ne uns versos i espero que la dolça cançó del mar besant la platja em doni els ritmes precisos.
No se m’acut millor lloc que aquest per fer-ho. Virgili parla sovint del mar (ell, que era de terra endins) i l’anomena de mil maneres, quina d’elles més sonora i suggerent: pelagus (mar oberta), fluctus (corrent, oneig), undas (onades), salo (salat), pontus (camí).
Precisament, en el passatge d’avui el mar té una presència molt destacada i en un dels versos el Poeta ens regala una meravellosa onomatopeia. Escoltem-la:

                                    Fít sonitús spumánte saló      
(“Es produeix un soroll sobre la mar escumosa”)

Si en la vostra recitació en veu alta us entreteniu en destacar les S, què noteu? Sentiu el xiuleig de dues serps lliscant sobre les ones del mar? Donc sí, aquí les teniu, ja s’acosten a la platja, ja busquen la seva presa…


Il·lustra la nota d’avui el mar que els meus ulls contemplaven mentre escrivia aquests mots dispersos. La música és un tema d’Enya, Post nubila Phoebus (després dels núvols surt el Sol).




jueves, 18 de octubre de 2012

Efímer





Efímer.
M’agrada aquest mot. La seva sonoritat, el seu ritme.
Efímer, del grec epi (sobre) i hemera (dia), literalment és allò que dura només un dia i, per extensió, poèticament, allò que dura a penes un instant, un parpelleig, un sospir.
Efímer, un mot fugisser, que s’esmuny entre els dits com l’aigua que no podem retenir a la mà.
Efímer, “breu, de curta durada”. Però què és breu quan parlem de temps? És breu un dia, un any, la vida?
Efímer és el perfum d’una rosa. Efímer però intens. En la seva fugacitat troba la seva força, la seva grandesa. Sabem que la rosa perdrà la seva olor i per això, justament per això, la volem gaudir amb intensitat, atrapant el moment, atrapant la vida.

Deixeu-me que tanqui aquest nota d’avui tan breu (tan efímera) amb tres textos robats als poetes. Són de condició i època diversa. El primer fragment és de Josep Carner del poema “A la Fortuna”. L’he triat per la sonoritat del vers. El segon és de la cançó “Un violinista en tu tejado” de Melendi. M’agrada la imatge i la referència a Joaquín Sabina. Acabo amb “Todo amor es efímero” del poeta Ángel González, per la percepció subjectiva i, en aparença contradictòria, del temps.



A la Fortuna (Josep Carner)

…..
Oh deessa d'efímera petjada!
Cercant d'estalviar-te els meus retrets,
em feres, amb l'encís de ta mirada,
el cor disseminat, els ulls distrets.


Un violinista en tu tejado (Melendi)

…..
Y no lo entiendo
Fue tan efimero
el caminar de tu dedo en mi espalda
dibujando un corazón

http://www.youtube.com/watch?v=C4yAEjRPE3k


Todo amor es efímero (Ángel González)

Ninguna era tan bella como tú
durante aquel fugaz momento en que te amaba:
mi vida entera.


La imatge que acompanya aquesta nota és prou efímera, en sentit literal: la sortida del sol vista des del balcó de casa aquest dimarts a Figueres. El tema musical d’avui és “Kiss the rain” del compositor Yiruma ( Yiruma – Kiss The Rain ).



domingo, 12 de agosto de 2012

En una petita platja empordanesa prop dels déus, una imatge efímera va voler convertir-se en mots.
Els que vaig trobar són aquests:


Desconeguda a la platja

Els cabells recollits
En una cua ferma.
Biquini negre,
pell morena.

Només un bany fugaç,
Una carícia blava,
La sal als llavis,
La sorra als peus.

Seus a la tovallola,
T’abraces els genolls.
Biquini negre,
Pell morena.

I contemples el mar
I et perds en l’horitzó.
Recordes?
Somies?

Els cabells recollits
En una cua ferma.


Empúries, estiu 2012

lunes, 7 de mayo de 2012

Cenabis bene apud me (Soparàs bé a casa meva...)




Per als temps de crisi que ens envolten sempre ens quedarà la poesia i no perdre el sentit de l’humor. Sembla que fa dos mil anys alguns també les passaven canutes. El poeta romà Catul ens dóna alguna pista de com convidar a sopar a un amic. Prenem-ne bona nota dels seus savis consells.


Soparàs bé, Fabul, a casa meva
D’aquí a pocs dies –que els déus ho permetin!-
Si portes un sopar ben abundant
I ben bo, no sense una noia càndida
I el vi i la sal i totes les rialles.
Si portes això, amic estimat,
Llavors soparàs bé, perquè la bossa
De Catul és plena de teranyines.
Però en canvi rebràs un amor pur
I allò que és més suau i més elegant:
Et daré un perfum que van regalar-li
A la meva noia Venus i Cupido.
Quan l’hagis flairat, estimat Fabul,
pregaràs als déus que et facin tot nas.

Cenabis bene, mi Fabulle, apud me / paucis, si tibi di fauent, diebus, / si tecum attuleris bonam atque magnam / cenam, non sine candida puella / et uino et sale et omnibus cachinnis. / haec si, inquam, attuleris, uenuste noster, / cenabis bene; nam tui Catulli / plenus sacculus est aranearum. / sed contra accipies meros amores / seu quid suauius elegantiusue est: / nam unguentum dabo, quod meae puellae / donarunt Veneres Cupidinesque, / quod tu cum olfacies, deos rogabis, / totum ut te faciant, Fabulle, nasum.

La imatge correspon a un fresc procedent de Pompeia. Museo Archeologico Nazionale (Napoli).

sábado, 21 de abril de 2012

Ille mi par esse deo uidetur

Com ja sabem, les retallades estan fen estralls en el món tal com el coneixiem. Sembla que els objectius del dèficit han de ser a costa de l'educació, la sanitat i la cultura. Faig aquest petit preàmbul poc habitual perquè estava previst que aquesta primavera sortissin publicades, en una petita editorial, unes traduccions meves de Catul. Ja no serà possible. Però, per a qui vulgui encara retrobar els versos que el poeta de Verona va dedicar a la seva estimada Lèsbia, us ofereixo aquest petit regal per Sant Jordi.  Són només set poemes que aniré penjant de forma espaida, perquè els podeu gaudir amb pausa. Són els més coneguts, no pretenc ser original en això, només compartir amb vosaltres la meva humil traducció, sempre un pàl·lid reflex dels versos originals. Començaré pel poema que descriu l'enamorament, una versió que Catul va fer de la poeta Safo. Segur que us heu sentit així davant de la persona estimada. La imatge és d'una sortida de sol a la platja d'Empúries a principis de primavera.


51. Ille mi par esse deo uidetur

Ben igual a un déu em sembla aquell home,
I que supera els déus, si això fos lícit.
Aquell home que assegut davant teu
Et mira i t’escolta

Quan rius dolçament. I perdo els sentits,
Ai pobre de mi! Perquè quan et veig,
Estimada Lèsbia, cap paraula pot
Sortir dels meus llavis.

S’atura la llengua i una dolça flama
Recorre els meus ossos. Les meves orelles
Dringuen amb sons impensats i els meus ulls
Els cobreix la nit.


ILLE mi par esse deo uidetur, / ille, si fas est, superare diuos, / qui sedens aduersus identidem te / spectat et audit / dulce ridentem, misero quod omnis / eripit sensus mihi: nam simul te, / Lesbia, aspexi, nihil est super mi / lingua sed torpet, tenuis sub artus / flamma demanat, sonitu suopte / tintinant aures gemina, teguntur / lumina nocte.

lunes, 13 de febrero de 2012

Quid futurum cras (què passarà demà).


Sembla com si d’uns dies ençà el temps em perseguís una mica més que de costum. La meva filla Clàudia ha fet quinze anys i ja és tota una dona. Un bon amic acaba de traspassar la mítica barrera del mig segle. Començo a traduir les cartes de Sèneca i la primera parla de mimar el nostre temps: Mentre l’ajornem, - diu -, la vida passa”. I per acabar-ho d’adobar, obro el facebook i trobo els mots del Dalai Lama que ha compartit el Mas Pi de Verges (gràcies per la frase, Geni): “Sólo existen dos días en el año en los que no se puede hacer nada. Uno se llama ayer y otro mañana. Por lo tanto hoy es el día ideal para amar, crecer, hacer y, principalmente, vivir”.

El carpe diem expressat de tantes maneres, en tants poemes i tantes cançons, en la saviesa popular dels refranys. Tots hi hem pensat alguna vegada, tots hem sentit la necessitat, la gairebé obligació de viure el temps present, i ens postulem com a defensors d’aquesta idea., però… ho sabem fer? Ho posem en pràctica? Hi ha una única manera d’entendre el carpe diem?

Quan parlem del tema amb els amics (quines converses de tenir oi?), solem oposar els termes passat-present-futur. I és aquí on em pregunto, per gaudir del moment present, cal deixar el passat, cal evitar el futur?

Ahir ja no hi és, és cert, però sóc qui sóc i sóc on sóc després d’haver fet un camí determinat i no un altre. I potser és bo fer una pausa en aquest camí, seure sobre una roca, prop d’una font, mirar enrera i continuar endavant amb la consciència de saber qui som i d’on venim.

I demà? Quid futurum cras? Què passarà demà? Jo sempre m’havia aturat en la frase que Horaci escriu just després de carpe diem, allà on diu Nec minima credula postero, “No confiïs gens en el demà”. Mmmm... No sabria que dir-vos, no és per portar-li la contrària al poeta de Venúsia, però ell mateix ens recorda en un altre poema que “un cor ben preparat espera un canvi de sort en l'infortuni, però el tem en la ventura”. Posem un exemple fàcil: una persona passa un mal moment, s’ha quedat sense feina, està inquiet per la salut d’algú que estima. No ha de tenir esperança en que demà sigui millor que avui? És això incompatible amb viure el present? No és des del present que esperem, que somiem?

I si busquem l’equilibri? I si podem recordar el passat sense estar ancorats en ell? I si podem somiar el futur en llibertat, sense ser esclaus dels propis somnis?

I el present? Fugisser, fonedís, tan difícil de retenir com l’aigua del mar en el palmell de la mà. El poeta ens dóna alguna pista per intentar atrapar-lo: Sapias, vina liques, “Sigues llest, pren-te una copeta” (la versió és meva i és una mica lliure, però reflecteix la idea de l’original llatí). Per cert, podreu trobar aquesta magnífica frase en l’etiqueta d’unes ampolles de vi negre empordanès que estan elaborant uns amics (va por ti Sonia!).

Pe que fa a mi, ara mateix (no sé demà) entenc que carpere diem és fer el que t’agrada i que t’agradi el que fas. És escriure aquesta nota tan densa mentre miro com la meva filla Èlia juga al parc. És veure amb els alumnes de segon de Batxillerat com Brutus assasina a Cèsar.

Ara mateix, entenc que gaudir del moment és tenir il·lusió per anar a treballar cada dia, és tenir il·lusió per gaudir de la companyia dels que estimes.

Entenc, en definitiva, que la vida no es pensa, es viu.

lunes, 2 de enero de 2012

odi et amo (et excrucior)


Odi et amo (et excrucior)

Molts de vosaltres ja sabeu que entre les meves passions confessables hi ha la traducció. M’encanta traduir. I especialment traduir poesia clàssica: Virgili, Horaci, Marcial...

No us parlaré de les satisfaccions personals que em reporta la lectura i la recreació dels gran poetes perquè crec que us les podeu imaginar. Tampoc us parlaré (potser un altre dia) ni de la teoria ni del ja sabut “traduttore, tradittore”. Avui, senzillament us convidaré a entrar en la cuina del traductor. Si voleu passar, poseu-vos còmodes, i sentiu-vos com a casa.

El plat d’avui és una delicatesse, són dos versos de Catul molt coneguts. Us el presentaré en la versió original per anar fent boca:

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.

nescio, sed fieri sentio et excrucior.

No és un text difícil i, de fet, qualsevol persona amb uns coneixements de llatí bàsics i l’ajut d’un bon diccionari, seria capaç de traduir-los i de copsar-ne el sentit, però crida l’atenció el fet que en només dos versos d’aparença senzilla puguin haver-hi tantes variants entre les moltes versions que se n’han fet.

Una de molt literal, gairebé mot a mot i que us proposo d’entrada, podria donar un resultat semblant a aquest:

Odio i estimo, perquè ho faig, potser preguntes.

No ho sé, però sento que s’esdevé i sóc turmentat.

Ja està, ja s’entén. És cert, però convindreu amb mi en què Catul i els lectors actuals (vosaltres!) es mereixen un millor tracte. Perquè: On és la màgia de la poesia? Només en el significat dels mots? O també es troba en la disposició de les paraules dins la frase, en la sonoritat i força de cada mot, en la cadència i el ritme, en la música de tot el conjunt?

Davant d’un text escrit originàriament en vers, el traductor ha de mirar d’aconseguir que el lector actual, el receptor, sigui transportat al món màgic de la poesia, a través de les paraules de la llengua receptora (en aquest cas el català). La manera més simple de fer veure a lector que està davant d’un vers és fer una traducció vers a ver o línia a línia, un cop descartada la traducció en prosa. L’altra proposta, més arriscada, però també més rica i completa és traduir en vers. En quina mena de vers? Això, senyors, ja es cosa del cuiner, o sigui, del traductor. Perquè dins de l’esclavatge que suposa el màxim respecte al text original, el traductor pot reivindicar unes petites dosis de llibertat. Pot triar, per exemple, si tradueix vers a vers, o si presenta més versos o menys que l’original. Pot triar, també, si utilitza versos lliures o versos rimats. Aquí cada cuiner té la seva pròpia recepta, totes elles respectables.

La meva tria personal en aquest versos de Catul va consistir en no mantenir el nombre de versos de l’original, per disposar el text en quatre versos de nombre de síl·labes senars (5-7-7-3), i així destacar els mots que, per a mi, tenen tota la força del poema, al principi i al final: Odi et amo. Excrucior.

Si teniu encara una mica de paciència, us demanaré que pareu atenció en aquest últim mot: Excrucior. Relacionat amb el substantiu crux (creu), entès com a instrument de tortura, el verb excrucior, en passiva, designa el fet de ser turmentat, de patir el suplici de la creu, de la tortura. Catul en ha mostrat en dos versos els dubtes de l’enamorat: ara l’estimo, ara l’odio, les nits en vetlla, el nus al cor i a la gola; i ha sabut condensar tots aquests sentiments en un sol mot, excrucior, un mot rotund, sonor, dolorós.

Quan vaig enfrontar-me al mot excrucior moltes solucions em venien al cap: “em turmento” era la que més m’agradava, però també, “em torturo” i similars. Vaig descartar traduccions com ara “sóc turmentat” o “sóc torturat”, perquè jo entenia (i entenc) que el turment i la tortura del poeta no venien de fora, sinó que naixien de les seves entranyes, de la seva ànima.

Ara bé, en el text llatí, tota la força es concentrava en un únic mot final, mentre que en català, la traducció més literal demanava dos mots, que al meu entendre, treien força al vers. És per això que vaig buscar un mot que ell sol pogués transmetre el sentiment del poeta, el sentiment del lector. La solució, o millor dit la proposta, la vaig trobar en un verb conegut i freqüent, en un verb que reflecteix el dolor universal: patir.

Espero que la meva tria no us desagradi del tot. Aquí teniu la meva modesta proposta:

T’odio i t’estimo.

Com pot ser? Potser preguntis.

No ho sé, però ho sento així

I pateixo.