domingo, 10 de noviembre de 2013

Diletàncies cromàtiques



Avui la tardor m'ha regalat un pastís de colors, que ja ha començat de bon matí mentre anava a buscar vi a Garriguella. Solc anar al celler Mas Llunes on la Míriam i la Irina, dues antigues alumnes, m'atenen sempre amb la seva gran professionalitat i amb un preciós somriure als llavis. La tria d'avui ha estat un negre criança, "Cercium", un del noms llatins per a la nostra Tramuntana. Pel camí, al tombant de la carretera de Llançà, a la zona entre Vilajuïga i Garrigella, un espectacle encisador: les vinyes a la plana, algunes encara amb les fulles verdes, d'altres grogues, taronges, vermelles. Els ceps ja han donat el seu fruit i els caldos dormen en el silenci de les bótes de roure o de les tines d'acer. El cel, no tan clar com altres dies empordanesos, un suau gris de núvols amagava subtilment el sol tebi de novembre. Pollancres que perden la fulla a la vora del camí, figues de moro en un marge, moreres acabades de podar...
Al capvespre, un cel increïble. He decidit, de sobte, sense pensar-hi, d'anar a córrer al castell de Figueres. Els qui el coneixeu ja sabeu la gran panoràmica que s'hi divisa: de l'Albera fins al mar, des del Canigó fins al Montgrí. Em calço les vambes i agafo xandall amb mànigues, perquè són cap a les sis de la tarda i ja refresca. Quan surto de casa m'acompanyen uns núvols taronges i vermells com els pàmpols del matí. Arribo al castell en aquell moment màgic del capvespre en què ja no és de dia i encara no és de nit. Els núvols de foc s'amaguen per occident. Als meus peus la ciutat il·luminada. En la llunyania puc distingir els fanals dels pobles de la plana: Rabós, Espolla, Garriguella, Roses besada pel mar... Tanmateix és encara prou clar com perquè pugui veure el caminet de sorra que trepitjo. I en un no res, la dita es fa realitat: "Sol rogent, pluja o vent". S'aixeca una lleugera tramuntana i un núvol negre que ve de França deixa anar quatre gotes. La nit es desploma lentament sobre l'Empordà i quan he acabat de fer la volta, ja és negra nit. Un quart creixent resplendeix abans no l'atrapi el núvol fosc del nord. Arribo a casa i, com una necessitat contra la qual no vull lluitar, escric aquestes línies cromàtiques i les comparteixo amb vosaltres.


Aquest text tan diletant, com li agrada dir a un bon amic, lector fi i crític sincer, s'ha anat omplint de color al llarg del dia d'avui. Les dues fotos que l'acompanyen són, la primera d'una vinya matutina a Garriguella i la segona d'un cel vespertí a Figueres. La música que avui us proposo és la que sonava a l'Spotify mentre escrivia. És un tema de Yiruma, If I Could See You Again.





viernes, 25 de octubre de 2013

Saxa latentia (Esculls amagats)




De les moltes figures estilístiques que ens regalen els poetes, una de les que més m'agrada és l'al·literació, la repetició d'una lletra o so per tal de crear un efecte sonor determinat. Quan aquesta repetició vol imitar un so natural (el cantar d'un gall per exemple) o alguna altra seqüència sonora, com les que veurem més avall, llavors els llibres de retòrica parlen d'onomatopeia, paraula derivada dels mots grecs onoma (nom) i poiéo (fer). A l'escola ens parlaven del "susurro de abejas que sonaba" i al pati dèiem que "per la carretera de Roses va un carro carregat de rocs".
L'onomotapeia que us proposo avui, millor dit les onomatopeies, ja que en són dues que
es troben dins d'una mateixa escena, són un xic més complexes, sofisticades i, al meu entendre, especialment aconseguides.
Som al llibre primer de l'Eneida de Virgili. Eneas, derrotat i fugitiu de Troia, solca el Mediterrani en la recerca d'una nova pàtria per al seu poble. El camí no serà fàcil, ja que haurà de suportar la còlera d'alguns déus, especialment de Juno, esposa de Júpiter, encoleritzada amb els troians per molts motius que ara seria llarg d'explicar. Sigui com sigui, el cas és que quan Eneas i els seus són a prop de les costes d'Itàlia (la pàtria promesa), Juno parla amb el déu del vents, Eol, i li demana que provoqui una tempesta per allunyar els vaixells troians d'Itàlia. El resultat és que la flota  amb prou feines se salva del naufragi: tres naus van a petar contra els esculls, tres més contra els bancs de sorra que els romans també anomenaven "sirtes", els altres vaixells es dispersen i tots plegats acabaran a les platges de Cartago, al nord d'Àfrica, com bé sabeu.
En comentar a classe el magnífic passatge de la tempesta virgiliana, jo acostumo a posar en relleu tota la força de la descripció: el cel ennegrit de sobte enmig del mar, els llamps i els trons, el neguit dels homes plegant les veles, els crits, el xerric de les cordes, les onades colpejant contra els vaixells, el perill de les roques...
Evidentment, ho fem tot llegint el text original llatí acompanyat d'una traducció actual al català. "Observeu nois, quins versos tan plàstics, tan sonors, quina onomatopeia tan aconseguida..." I els nois, clar, bon nens, normalment s'ho creuen.
De tota manera, sempre em quedava el dubte de si ho captaven realment o tot venia condicionat per l'explicació del seu professor. Així que un dia vaig decidir fer-ne una prova empírico-literària. I si - em vaig dir - el receptor (aquí no en puc dir lector) sent recitar el text llatí, sense entendre exactament el sentit de la frase, simplement escoltant els  mots del poeta, quina imatge sonora arribarà a captar? Vaig fer-hi la prova amb un grup de nois d'orella fina amb resultats molt interessants i positius.
Si voleu "passar el test" (els que coneixeu l'idioma del Laci jugueu amb un cert avantatge, però no us ha de ser imprescindible), la proposta és la següent. llegirem tot el fragment en traducció catalana per facilitar el context i després tornarem a llegir en veu alta els dos versos onomatopeics marcats en negreta, però ara en l'original llatí,  i ens deixarem sorprende per allò que ens evoca. Per acabar, si voleu, em podeu descriure el soroll o sorolls que heu sentit i quina situació us ha suggerit. Heus aquí el fragment (Eneida, llibre 1, 83-112). Que vagi de gust!
                         
                        ...ac venti, velut agmine facto,
qua data porta, ruunt et terras turbine perflant.
Incubuere mari, totumque a sedibus imis
una Eurusque Notusque ruunt creberque procellis               
Africus, et vastos volvunt ad litora fluctus.
Insequitur clamorque virum stridorque rudentum.
Eripiunt subito nubes caelumque diemque
Teucrorum ex oculis; ponto nox incubat atra.
Intonuere poli, et crebris micat ignibus aether,                          
praesentemque viris intentant omnia mortem.
(...)
Talia iactanti stridens Aquilone procella
velum adversa ferit, fluctusque ad sidera tollit.
Franguntur remi; tum prora avertit, et undis
dat latus; insequitur cumulo praeruptus aquae mons.     
Hi summo in fluctu pendent; his unda dehiscens
terram inter fluctus aperit; furit aestus harenis.
Tris Notus abreptas in saxa latentia torquet—
saxa vocant Itali mediis quae in fluctibus aras—
dorsum immane mari summo; tris Eurus ab alto                        
in brevia et Syrtis urget, miserabile visu,
inliditque vadis atque aggere cingit harenae.

                                   ... els vents arrenglerats
es precipiten i bufen amb remolins la terra.                              
S'aboquen sobre el mar i s'hi llancen des del seus caus
el Xaloc i el Garbí i el Migjorn, portador de tempestes,           
i regiren vastes onades cap a la platja.
Esclaten la cridòria i el xerric de les cordes.                                             
Els núvols arrabassen de sobte als ulls dels Teucres
la llum i la claror. Sobre el mar s’ajaça la negra nit.     
Tronen els cels, i l'aire resplendeix pels llamps,
i tot amenaça els homes amb una mort imminent.

(...Segueixen els laments d'Eneas)

Mentre parlava així, el vent del nord
equinça la vela i alça les ones fins als astres.
Es trenquen els rems; gira llavors la proa, i dóna el flanc
al corrent; una muntanya d’aigua cau abrupta.
Uns pengen a la cresta; als altres, l’onada, en obrir-se, 
els fa veure la terra al mig del mar; bullen l'aigua i la sorra.
Engega el Migjorn tres vaixells contra els esculls,
esculls a dins de l'aigua que els ítals anomenen "ares",
una immensa carena en alta mar. El Xaloc n'arrossega    
tres contra els baixos i les sirtes, horrible visió!            
Els atrapa en els guals i els envolta de sorra.

Aquesta nota tan tempestuosa ha vist la llum a Figueres el 24 d'octubre de 2013. El text original de Virgili ha estat traduït per un servidor en alexandrins (espero no haver trahït l'original més de l'imprescindible). La imatge que acompanya és Tempête dans la mer, un oli de Jean Antoine Théodore du Gudin (1832), conservada al museu de l'Hermitage de St. Petesbrug. Per a la música, ja que els vents bufaven amb força en els versos virgilians, m'he decidit per una peça per a òrgan molt clàssica i coneguda, la Tocata i fuga en re menor BWV 565 (1703-1707) de Johan Sebastian Bach: 
 

sábado, 13 de julio de 2013

Ojos




Hace ya días que ando encallado con este texto. Demasiados días. No arranco, no sé por dónde tomarlo, por dónde empezar, qué camino seguir.
Yo pensaba que quería hablar de los ojos, del color de los ojos, expresados de forma poética por la gente corriente. Y en esa búsqueda  encontré ojos de chocolate, de esmeralda, del color de las hojas en otoño.
Pero no era eso.
Pensaba que quería hablar de los ojos que describen las canciones, los del color de la Coca-Cola de Fito y sus Fitipaldis, los ojillos de agua marina de Amaral o los marrones con esa veta verdosa de Shakira.
Pero no era eso.
Pensaba, en fin, que quería hablar de los ojos que cantaban los poetas, los ojos de lechuza que Homero vio en Atenea, los de azabache que Juan Ramón le dio a Platero, los ojos de fría plata que Federico puso en la gitanilla verde, que la quiero verde.
Pero no era eso. Ahora lo sé.
Yo simplemente quería cantarle a tus ojos de miel, de miel de bosque, para ser exactos, y quería hacerlo robándole las palabras a Machado y la música a Paco Ibáñez. Y así lo he hecho. No hay más (ni menos).

La imagen que acompaña el texto es la Noche estrellada sobr el Ródano (1888) de Vincent van Gogh. La música la pone Paco Ibáñez musicando el poema de Antonio Machado:  https://www.youtube.com/watch?v=HZ_I72-I2fI

miércoles, 15 de mayo de 2013

Imperdible





Avui m'he despertat inquiet. Amb la desagradable sensació de no ser prou agraït amb aquelles persones que em fan la vida més fàcil. Parlo, concretament, dels inventors, dels inventors anònims per ser més exactes. Que no se m'enfadin Graham Bell, Benjamin Franklin o Thomas Alva Edison. Avui és el torn dels altres, dels sense nom.
Trobo que, de la mateixa manera que a moltes ciutats s'han erigit monuments "Al soldat desconegut", s'haurien d'aixecar monuments "A l'inventor desconegut". Aquelles persones generoses i desinteresades, ments preclares que, des dels temps més remots, han posat els seus coneixements a l'abast de la gent sense reclamar la glòria d'un nom en una enciclopèdia.
Deixaré de banda alguns invents que han suposat un abans i un després en la història de la humanitat, com la roda o el pal de la fregona, i em centraré en aquells petits objectes quotidians sense els quals la vida seria molt menys amable. Qui fou el geni que va inventar el ratllador de formatge? I el "sacatapus" (que alguns puristes volen anomenar "tirabuixons")? Qui fou el savi excels que va descobrir el "mandu de la tele" (imprescindible per a la supervivència de l'espècie)? O la forquilla de quatre punxes? Quina fou la ment preclara que va inventar l'agulla imperdible? (Convindreu amb mi que no hi ha res més frustrant que perdre una agulla "imperdible")
Pel que fa a mi, des d'aquestes línies humils, no em puc estar de retre el més sentit homenatge a aquell home (o dona) que, en els temps moderns que corren, va tenir la sublim idea d'afegir l'aplicació "Postposar cinc minuts" al despertador del mòbil. Quina troballa tan incomparable, amics, quina delícia, quina joia!
Són les set del matí. El telèfon mòbil que ara fa de despertador comença a cantar la seva cruel melodia per recordar-me que toca deixar la dolça escalforeta dels llençols per llevar-me i anar a la feina. I allà, com quan érem petits i li dèiem a la mama "Cinc minuts més, mami, porfa...! allà està la tecla màgica, brillant enmig de la foscor, "Postposar cinc minuts". Quin plaer tan incomparable, sofert lector, mirar la pantalleta del mòbil i pitxar la tecla amb un somriure malèvol i dir "Toma ya!" i girar-te cap a l'altra banda del llit i posar-te novament el llençol tebi sobre l'espatlla, ben agafadet perquè no s'escapi. Els millors cinc minuts de tota la dormida, sens dubte.
Convindreu amb mi que si aquest geni anònim no es mereix que li facin un monument, és que la societat ha perdut els seus valors més elevats.
Bona nit, amics, que demà m'aixeco a les set...


Aquest text s'ha despertat cinc minuts tard a Figueres. La foto que acompanya és la d'un imperdible que vaig perdre. He volgut acompanyar el text de l'escena The dawn of Man de la pel·licula 2001, una odisea en el espacio, dirgida per  Stanley Kubrick (1968). El tema musical de l'escena correspon a Also Sprach Zarathrusta, Op. 30, de Richard Strauss  (1896).

 
Post scriptum: A quin invent, aixecaríeu un monument?

sábado, 9 de febrero de 2013

Ametllers







És temps d’ametllers. D’ametllers florits. Només cal vagarejar per la nostra plana blava després d’aquests dies de tramuntana, per trobar-los per tot arreu: Als camins, als patis de les cases, en els parcs, esclaten les flors blanques i roses i perfumen l’aire amb la seva fragància.

Els antics miraven els ametllers amb admiració, però també amb molt d’interès, en el sentit més literal del terme, o sigui, per treure’n profit. En efecte, l’experiència i l’observació de la natura els havien ensenyat que si en el temps de la floració, dels ametllers naixien molts rebrolls nous, aquell any seria un any ric en blat; en canvi, si hi havia un fullatge abundant, seria un any de poc blat.

Això justament és que el poeta Virgili recorda als seus compatriotes pagesos, amb la força i la bellesa de la seva poesia:

contemplator item, cum se nux plurima siluis                 
induet in florem et ramos curuabit olentis:
si superant fetus, pariter frumenta sequentur
magnaque cum magno ueniet tritura calore;              
at si luxuria foliorum exuberat umbra,
nequiquam pinguis palea teret area culmos.

Que en la meva modesta traducció sona així:

També t’has de fixar en l’ametller del bosc,
Quan es vesteix de flors i inclina cap a terra
Les branques perfumades: si hi veus molts plançons
El blat serà abundant, i amb la forta calor
forta serà també la trilla que t’espera.
Però si fa massa ombra per un fullatge frondós,
Endebades batràs la palla dins de l’era.               



Aquesta nota ha nascut al balcó de casa, a Figueres, mentre contemplava els amtellers del voltant; el text llatí és d’un passatge de les Geòrgiques; la imatge és la de l’amettler perfumat que trobo abans d’entrar a classe, a l’Institut; la música que acompanya avui és The promise de Michael Nyman: http://www.youtube.com/watch?v=fZeA0PbjcdI

jueves, 24 de enero de 2013

Almizcle





El sol de la tarda ja declina i tenyeix de porpra l’horitzó, sobre el que es dibuixa la silueta dels nens que juguen al parc, a la sortida de l’escola.
“Almizcle. En català es diu almesc”.
Acabo de preguntar-te sobre el teu perfum i la teva resposta em deixa gairebé sense parla.
“Almizcle!!”
En una associació instantània, quasi com un acte reflex, em vénen a la ment el vers de Baudelaire: 
“Comme l’ambre, le musc, le benjoin et l’encens”

Un vers que de molt jovenet vaig traduir al castellà amb aquests mots :

“Como el almizcle y el ámbar, el incienso y el benjuí”

De fet, fins avui mai m’havia trobat l’almesc en la vida real, així davant meu, cara a cara. Per a mi l’almesc és (o era) un mot sonor, dins d’un vers sonor, que m'evocava aromes intangibles i eteris.
Intento imaginar la cara que jo devia posar mentre m’explicaves amb veu pausada i serena no sé quines qualitats i rareses de l'almesc, i alguna qüestió que el relacionava  amb els animals, les plantes i les feromones.

De sobte, “Permets?” Et dic. I abans que responguis m’acosto lentament però amb decisió al teu coll per sentir la fragància de més a prop. Tinc els llavis i el nas a un mil·límetre de la teva pell. Tu deixes fer entre sorpresa i complaguda. Tanco els ulls i em deixo portar per la intensitat de l’almesc. El vers de Baudelaire es fa real, físic, tangible.
Com en el poema, tots els sentits s’activen: l’escalfor tèbia del sol que vol amagar-se rera els oms, els colors de la tarda, blaus, blancs i porpres; el riure dels nens que juguen, la teva pell, el teu perfum.

Ara ja sé, prèvia consulta al senyor Google (consulta que tu també vas fer, moguda per la mateixa curiositat que jo), que el mesc o almesc és el nom que originàriament es donava a un perfum obtingut d'una glàndula del mascle del cérvol anomenat cérvol mesquer També he après que el mot mesc ve de l'arab clàssic misk, i del sànscrit muskà, que significa testicle i que els grecs l’anomenaven moskos (moskós) i els romans muscus.
Pel que fa a les seves propietats, descobreixo que el mesk o mesc pur té una olor molt intensa que el fa gairebé insuportable per a l'olfacte humà i que, per aquest motiu, s'aplica en dosis molt petites en perfumeria. I diuen els entesos que els perfums que en deriven resulten excitants ja que posseeixen molècules de tipus feromona, emprades com atractiu sexual i per marcar el territori.

Tot això és el que ara sé: el meu esperit curiós ja té el que volia. Però jo, jo em quedo amb l’aroma d’un vers fet realitat, amb la proximitat subtil de la teva pell i la meva, i amb la dansa dels teus cabells al vent, i imagino altres tardes tèbies d’hivern per embriagar-me del teu almesc.

                       
El text ha nascut a Vilafant i ha anant prenent forma entre Empúries i Figueres. La imatge és d’un flascó romà per a perfums, del segle IV-V pC. El vers de Baudelaire correspon al poema Correspondances de l'obra Les Fleurs du mal (1857). La música que avui acompanya el text és Love Theme, de Dimitis Vangelis, un dels temes del film Blade Runner de Ridley Scott. http://www.youtube.com/watch?v=G8VpG_M4Ksw