lunes, 2 de enero de 2012

odi et amo (et excrucior)


Odi et amo (et excrucior)

Molts de vosaltres ja sabeu que entre les meves passions confessables hi ha la traducció. M’encanta traduir. I especialment traduir poesia clàssica: Virgili, Horaci, Marcial...

No us parlaré de les satisfaccions personals que em reporta la lectura i la recreació dels gran poetes perquè crec que us les podeu imaginar. Tampoc us parlaré (potser un altre dia) ni de la teoria ni del ja sabut “traduttore, tradittore”. Avui, senzillament us convidaré a entrar en la cuina del traductor. Si voleu passar, poseu-vos còmodes, i sentiu-vos com a casa.

El plat d’avui és una delicatesse, són dos versos de Catul molt coneguts. Us el presentaré en la versió original per anar fent boca:

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.

nescio, sed fieri sentio et excrucior.

No és un text difícil i, de fet, qualsevol persona amb uns coneixements de llatí bàsics i l’ajut d’un bon diccionari, seria capaç de traduir-los i de copsar-ne el sentit, però crida l’atenció el fet que en només dos versos d’aparença senzilla puguin haver-hi tantes variants entre les moltes versions que se n’han fet.

Una de molt literal, gairebé mot a mot i que us proposo d’entrada, podria donar un resultat semblant a aquest:

Odio i estimo, perquè ho faig, potser preguntes.

No ho sé, però sento que s’esdevé i sóc turmentat.

Ja està, ja s’entén. És cert, però convindreu amb mi en què Catul i els lectors actuals (vosaltres!) es mereixen un millor tracte. Perquè: On és la màgia de la poesia? Només en el significat dels mots? O també es troba en la disposició de les paraules dins la frase, en la sonoritat i força de cada mot, en la cadència i el ritme, en la música de tot el conjunt?

Davant d’un text escrit originàriament en vers, el traductor ha de mirar d’aconseguir que el lector actual, el receptor, sigui transportat al món màgic de la poesia, a través de les paraules de la llengua receptora (en aquest cas el català). La manera més simple de fer veure a lector que està davant d’un vers és fer una traducció vers a ver o línia a línia, un cop descartada la traducció en prosa. L’altra proposta, més arriscada, però també més rica i completa és traduir en vers. En quina mena de vers? Això, senyors, ja es cosa del cuiner, o sigui, del traductor. Perquè dins de l’esclavatge que suposa el màxim respecte al text original, el traductor pot reivindicar unes petites dosis de llibertat. Pot triar, per exemple, si tradueix vers a vers, o si presenta més versos o menys que l’original. Pot triar, també, si utilitza versos lliures o versos rimats. Aquí cada cuiner té la seva pròpia recepta, totes elles respectables.

La meva tria personal en aquest versos de Catul va consistir en no mantenir el nombre de versos de l’original, per disposar el text en quatre versos de nombre de síl·labes senars (5-7-7-3), i així destacar els mots que, per a mi, tenen tota la força del poema, al principi i al final: Odi et amo. Excrucior.

Si teniu encara una mica de paciència, us demanaré que pareu atenció en aquest últim mot: Excrucior. Relacionat amb el substantiu crux (creu), entès com a instrument de tortura, el verb excrucior, en passiva, designa el fet de ser turmentat, de patir el suplici de la creu, de la tortura. Catul en ha mostrat en dos versos els dubtes de l’enamorat: ara l’estimo, ara l’odio, les nits en vetlla, el nus al cor i a la gola; i ha sabut condensar tots aquests sentiments en un sol mot, excrucior, un mot rotund, sonor, dolorós.

Quan vaig enfrontar-me al mot excrucior moltes solucions em venien al cap: “em turmento” era la que més m’agradava, però també, “em torturo” i similars. Vaig descartar traduccions com ara “sóc turmentat” o “sóc torturat”, perquè jo entenia (i entenc) que el turment i la tortura del poeta no venien de fora, sinó que naixien de les seves entranyes, de la seva ànima.

Ara bé, en el text llatí, tota la força es concentrava en un únic mot final, mentre que en català, la traducció més literal demanava dos mots, que al meu entendre, treien força al vers. És per això que vaig buscar un mot que ell sol pogués transmetre el sentiment del poeta, el sentiment del lector. La solució, o millor dit la proposta, la vaig trobar en un verb conegut i freqüent, en un verb que reflecteix el dolor universal: patir.

Espero que la meva tria no us desagradi del tot. Aquí teniu la meva modesta proposta:

T’odio i t’estimo.

Com pot ser? Potser preguntis.

No ho sé, però ho sento així

I pateixo.