domingo, 24 de noviembre de 2019

Els Fars



Després de les notes anteriors, Fluir i Navegar, un tercer post vol veure la llum, tot formant una petita trilogia aquàtica.
És la traducció d’un poema de Baudelaire molt escaient per a l’ocasió. El poema en qüestió és Les Phares, poema VI del recull Les fleurs du mal (1857), perquè... qui no ha necessitat alguna vegada un far encès que l’ajudi a trobar la costa enmig d’una nit tempestuosa i fosca? Baudelaire, com veurem, buscava i trobava la seva guia inspiradora en l’art, com queda ben palès en els seus versos. I molt concretament en pintors immortals. Diuen els estudiosos que quan el nostre poeta descrivia un pintor, no feia referència a cap quadre en concret sinó a les emocions que li transmetia. Afirmació de la que, humilment, discrepo, perquè estic ben convençut que Baudelaire descrivia quadres molt concrets i específics, a banda de la reflexió estilística o emotiva que en podia extreure de cada pintor. De fet, crec haver-ne identificat algun d’aquests quadres, però no és el lloc ni el moment per a una discussió erudita. Quan arribi el moment i el fruit estigui madur, estaré encantat de compartir-lo amb vosaltres.
Avui, doncs, no tinc res més a dir, excepte convidar-vos a gaudir dels versos de Baudelaire, primer en versió original, ja que sé que per a molts de vosaltres el francès no té cap secret. A continuació us presento  la meva proposta de versió rítmica en alexandrins. Espero, com sempre, no haver traït els versos originals més de l’estrictament necessari.

Les phares

Rubens, fleuve d'oubli, jardin de la paresse,
Oreiller de chair fraîche où l'on ne peut aimer,
Mais où la vie afflue et s'agite sans cesse,
Comme l'air dans le ciel et la mer dans la mer ;

Léonard de Vinci, miroir profond et sombre,
Où des anges charmants, avec un doux souris
Tout chargé de mystère, apparaissent à l'ombre
Des glaciers et des pins qui ferment leur pays,

Rembrandt, triste hôpital tout rempli de murmures,
Et d'un grand crucifix décoré seulement,
Où la prière en pleurs s'exhale des ordures,
Et d'un rayon d'hiver traversé brusquement ;

Michel-Ange, lieu vague où l'on voit des Hercules
Se mêler à des Christs, et se lever tout droits
Des fantômes puissants qui dans les crépuscules
Déchirent leur suaire en étirant leurs doigts ;

Colères de boxeur, impudences de faune,
Toi qui sus ramasser la beauté des goujats,
Grand coeur gonflé d'orgueil, homme débile et jaune,
Puget, mélancolique empereur des forçats,

Watteau, ce carnaval où bien des coeurs illustres,
Comme des papillons, errent en flamboyant,
Décors frais et légers éclairés par des lustres
Qui versent la folie à ce bal tournoyant ;

Goya, cauchemar plein de choses inconnues,
De foetus qu'on fait cuire au milieu des sabbats,
De vieilles au miroir et d'enfants toutes nues,
Pour tenter les démons ajustant bien leurs bas ;

Delacroix, lac de sang hanté des mauvais anges,
Ombragé par un bois de sapins toujours vert,
Où, sous un ciel chagrin, des fanfares étranges
Passent, comme un soupir étouffé de Weber ;

Ces malédictions, ces blasphèmes, ces plaintes,
Ces extases, ces cris, ces pleurs, ces Te Deum,
Sont un écho redit par mille labyrinthes ;
C'est pour les coeurs mortels un divin opium !

C'est un cri répété par mille sentinelles,
Un ordre renvoyé par mille porte-voix ;
C'est un phare allumé sur mille citadelles,
Un appel de chasseurs perdus dans les grands bois !

Car c'est vraiment, Seigneur, le meilleur témoignage
Que nous puissions donner de notre dignité
Que cet ardent sanglot qui roule d'âge en âge
Et vient mourir au bord de votre éternité !


Els Fars

Rubens, un riu d’oblit, un jardí de peresa,
un coixí de carn fresca, on no es pot estimar
però on flueix la vida i s’agita tothora
com l’aire dins de l’aire i la mar dins la mar.

Leonardo de Vinci, mirall profund i obscur,
on àngels delicats, amb un somriure dolç
carregat de misteri, apareixen a l’ombra
dels glaciars i dels pins que tanquen els seus camps.

Rembrandt, trist hospital, ple de remors confuses,
i tan sols decorat per un gran crucifix,
on ploroses pregàries fan olor de podrit,
traspassat, bruscament, per un raig hivernal.

Miquel Àngel, lloc incert, on podem veure els Hèrcules
barrejats amb els Cristos, on es drecen altius
fantasmes poderosos, que durant el capvespre
s’estripen el sudari tot allargant els dits.

Ires de boxador, impudícies de Faune,
tu que has sabut trobar la bellesa dels murris,
gran cos bastit d’orgull, un home decandit i groc,
Puget, emperador melancòlic de presos.


Wateau, un carnaval on els cors il·lustres
passegen vagarosos com fan les papallones,
decor fresc i lleuger, il·luminat per lustres
que porta la follia a un ball que giravolta.

Goya, malson de coses desconegudes,
fetus que hom ha fet coure tot celebrant els “sàbbats”,
velles que s’emmirallen, i nenes despullades
per a temptar els dimonis, ajustant-se les mitges.

Delacroix, llac de sang, que àngels malvats freqüenten,
ombrejat per un bosc ple d’avets sempre verd,
on sota un cel trist on bandes estrambòtiques
desfilen com sospirs esmorteïts de Weber.

Aquestes malediccions, blasfèmies i laments,
els èxtasis, els crits, els plors, aquests Te Deum,
són un eco que torna des de mil laberints,
són un opi diví per als cors del mortals.

És un crit repetit per mil sentinelles,
una ordre reenviada per mil missatgers
un far il·luminat per mil ciutadelles,
són un reclam de caçadors perduts al bosc.

Perquè són, oh Senyor, el millor testimoni
que us podem oferir de nostra dignitat:
és un sanglot ardent, que roda d’any en any
i ve a morir a prop de la vostra dignitat.


Nota creativa. Aquesta nota ha vist la llum, no sé si la d’un far llunyà o proper, just abans d’un vermut de dissabte tardorenc, lluminós després d’un divendres de boira i pluja (el dissabte, no el vermut, que encara no l’he fet). La foto de la torre d’Hèrcules a A Coruña la vaig fer al 2014. És un antic far romà, i per això és doble guia per a mi. El tema musical  és una peça que sonava al Spoty mentre donava els últims retocs a aquesta nota. Es tracta de la Suite No 4 in D Minor, HWV 437, Sarabande. Si la voleu escoltar la teniu aquí:

sábado, 16 de noviembre de 2019

Aurea mediocritas






No sóc poeta. Que més voldria. Malgrat que algun amic o amiga generós en alguna ocasió m’hagi assignat aquest honrós títol, més com a metàfora, crec jo, que com a realitat sostenible.
I tanmateix, no puc dir que no faci versos. Alguns n’he fet de propis, no massa, i ben pocs d’ells han vist la llum, però, m’encanta traduir -ja sabeu que és un dels meus vicis preferits (dels confessables, és clar...)-. I també sabeu que m’encanta traduir, sobre tot poesia, de poetes llatins i grecs, especialment, però també alguna coseta de francès i d’italià.
Per a mi, traduir és una gran repte i, alhora, un gran regal, perquè em permet acostar-me als “grans”, Virgili, Horaci, Safo, Baudelaire...
I com que considero que els versos han de ser traduïts en vers, doncs m’hi entretinc comptant síl·labes, elaborant ritmes binaris i ternaris, buscant sinònims perquè aquí necessito un bisíl·lab i mes enllà un trisíl·lab, perquè aquí correspon un mot pla i allí un mot agut o esdrúixol...
“Benvingudes les cadenes de la mètrica i de la rima”, com el nostre estimat professor i ara també amic, Salvador Oliva, ens recordava,  ja fa una bona colla d’anys, a les classes de Crítica Literària que fèiem a l’Edifici del Seminari de Girona, seu del Col·legi Universitari de Girona, quan encara la actual UdG no podia arribar a ser somiada o imaginada.
Crec recordar que el vers, que cito de memòria i, probablement amb alguna inexactitud, era d’un poeta anglès que ara no situo amb precisió (Thomas S. Eliot o Auden són els que tenen més números, tot i que m’inclino pel primer).
Traduir en vers. Tot un repte i tot un plaer. Avui recupero per a vosaltres una traducció d’un poema molt conegut del poeta Horaci. Forma part d’un mini-recull de cinc poemes que li vaig traduir l’any 2000 per a la Revista Senhal de Girona (núm. 57), una petita edició enriquida amb dos fantàstiques il·lustracions de Dolors Caballero, mare de les meves filles, i que, llavors, era la meva companya de viatge.
Intimitats a part, centrem-nos en Horaci. El poema d’avui és el conegudíssim poema que dóna el mots precisos per al tòpic literari de l’aurea mediocritas, la daurada mitjania (Odes, 2, 10). En aquest versos, el poeta ens recorda que el millor és viure en l’equilibri: ni massa pobres, ni massa rics; ni massa humils, ni massa altius...
El text ve al cas, perquè en la última nota del meu bloc, que porta per títol Navegar, jo citava els últims versos del poema, on Horaci fa una bonica metàfora naval que, de bon segur, alguns de vosaltres recordareu.
Aquí us presento el text sencer, tot esperant que la meva traducció no traeixi l’original més del que és humanament acceptable, i tot esperant, també, que sigui del vostre gust i que us alegri d’alguna manera, benvolguts amics i pacients lectors, aquest empordanès i lluminós dissabte de novembre.

Abans d‘oferir-vos el text, però, permeteu-me dues notes prèvies.

1.   Mètrica:
Estrofa original: sàfica: 3 hendecasíl·labs sàfics i un adònic (5 sil.).
Traducció: 3 decasíl·labs i un tetrasíl·lab adònic.

2.   Comprensió: Els dos primers versos, on el poeta recomana “no buscar el mar” per viure més feliç, fan referència al fet que el comerç marítim era un dels principals mitjans d’enriquiment a la Roma antiga. S’hi podien fer molt diners, però un naufragi també podia provocar grans pèrdues. D’aquí que podem interpretar el text en el sentit de “Viuràs més bé, si no estès sempre amb l’ai al cor, preocupat per fer diners.” O alguna cosa semblant...

I sense més dilació, per a tots vosaltres: Horaci, Aurea mediocritas,  en traducció rítmica d’Antoni Cobos Fajardo

Viuràs millor, Licini, si no busques
sempre el mar, i si, quan les tempestes
t'espantin, prudent, defuges la costa
tan perillosa.

Qui segueix la daurada mitjania
no té, tranquil, teranyines al sostre
atrotinat, no té, sobri, palaus
dignes d'enveja.

Més sovint un pi enorme és sacsejat
pels vents i les torres més fortes cauen
amb més soroll i també els llamps fereixen
altes muntanyes.

Un cor ben preparat espera un canvi
de sort en l'infortuni, però el tem
en la ventura. Júpiter porta els hiverns lletjos,
i els foragita

Si ara no et va bé, no serà per sempre
i també Apol·lo desperta amb la cítara
la Musa callada i no  té tensat
l'arc cada dia.

En les dificultats mostra't ben fort
i decidit; tu mateix, si tens seny,
plegaràs les veles que ha inflat un vent
massa propici.

Si voleu el text original llatí, aquí el teniu:

Rectius uiues, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
litus iniquom.
 
Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret inuidenda
sobrius aula.

Saepius uentis agitatur ingens
pinus et celsae grauiore casu
decidunt turres feriuntque summos
fulgura montis.

Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informis hiemes reducit
Iuppiter, idem

summouet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
tendit Apollo.

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
turgida uela.


Nota creativa: Aquesta nota traductòria ha nascut a Figueres un assoleiat i tardorenc matí de dissabte 16 de novembre. La imatge és un capitell romà que podeu trobar en l’arena de l’amfiteatre de Tarraco. El tema musical d’avui és la versió violinívola que David Garret fa del tema Viva la vida de Cold Play. Preciosa  de debó.


domingo, 10 de noviembre de 2019

Navegar




Pobre barquilla mía,
entre peñascos rota,
sin velas desvelada,
y entre las olas sola.


 Una persona que m’estimo m’acaba de dir, tot parlant del seu moment vital, que està “navegant”.  Una altra, fa poc temps, em deia que estava surant: ‘mantenerse a flote’, que no és poca cosa. Jo mateix, fa uns mesos, em notava ‘surfejant’ per la vida, enlairat sobre la onada, amb el sol a la cara i la sal a la pell. Però les bones onades passen i arriba la mar plana, a l’espera d’un nova onada per dansar sobre la seva escuma.
Casualment (o no...), en el post anterior parlàvem del fluir i, com qui no vol la cosa, va sorgir la metàfora del riu com a símbol de la vida que flueix. Avui, en aquesta brevíssima nota, que d’alguna manera pot ser la continuació d’aquella, arribarem a la mar,  però no a la mar “que es el morir” que vam veure en l’altre post, sinó a la mar que és vida i es camí, o com a mínim, "estelas en la mar." I amb les veles i els vents farem "camins dubtosos per la mar".
 Surem, doncs, i surfegem, i naveguem... I en la nostra particular navegació, estel·lada i dubtosa, de vegades tenim clar el rumb que volem prendre i ens hi atansem amb decisió; altres vegades no sabem si volem anar cap al sud o cap al nord; d’altres naveguem perduts sense direcció, o, simplement, ens deixem arrossegar allà on ens porti el corrent.
Aquí, un vaixell gaudeix de bon vent i bona ruta; més enllà, un altre és  enxampat per la tempesta; un tercer s’esberla contra els esculls que amaga una costa falsament amiga; n’hi ha que arriben a bon port, carregats de l’experiència i la saviesa que dóna el viatge; d’altres naufraguen en l’abisme. Alguns prefereixen navegar mar endins i perdre’s en la “immensa mar blava”; d’altres prefereixen no allunyar-se de la costa i buscar refugi, quan venen mal dades, en un port

ab accessu ventorum immotus et ingens

a recer dels vents, quiet i ampli.

La metàfora es podria estendre fins a l’infinit, amb totes les variants que sigueu capaços d’imaginar, o que algun savi o algun poeta ja hagi imaginat per a nosaltres.  
Quant a mi, avui no m’hi estendré més. Dec estar mandrós sota aquest dia gris de novembre, o, simplement, és tot el que sóc capaç de dir ara mateix sobre aquest tema. I ja es fa prou difícil pilotar la pròpia barca, com per atrevir-nos a recomanar a ningú com i cap a on ha de navegar, perquè, sé que estareu d’acord amb mi, perquè cadascú ha de trobar el seu camí ja sigui marítim, terrestre o interestel·lar. No puc, però, deixar de compartir amb vosaltres uns versos d’Horaci que m’han vingut al cap mentre escrivia la nota (si, ja ho sé, Horaci em ve al cap sovint, teniu raó...), on parla de veles, de vents i de vaixells:

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
turgida uela.

En les dificultats mostra't ben fort
i decidit; tu mateix, si tens seny,
plegaràs les veles que ha inflat un vent
massa propici.

 Nota creativa: Aquesta nota ha nascut a Figueres, un tardoral diumenge de novembre, mentre, també jo, intento navegar la vida de la millor manera possible. Li he pres la “pobre barquilla” a Lope de Vega, les “estelas en la mar” a Machado, els vents i les veles a Àusias March; el port quiet i ampli només podia ser de Virgili, i els versos d’Horaci (Carmina, II, 10), els vaig traduir un llunyà estiu de l’any 2000 en el número 57 de la Revista Senyal (Girona).
La imatge, ho confesso, és baixada d’internet (http://www.uolala.com/); el tema musical que avui us proposo és Que vendrá, de Zaz, extret de l’àlbum Effet miroir (2018).  La noia sembla que vol caminar enlloc de navegar, que per al cas ve a ser el mateix, no trobeu?


viernes, 1 de noviembre de 2019

Fluir





Cada vegada que llegeixo (i rellegeixo) els versos del poeta Horaci

Eheu fugaces, Postume, Postume labuntur anni
Ai Pòstum, Pòstum que fugaços s’escolen els anys!

Gairebé sempre associo el verb labuntur lliscar, escolar-se, amb el
fluir de l’aigua d’un riu que avança inexorable, ara saltironant entre roques granítiques i arbres centenaris, ara en abrupta cascada, ara en meandres mandrosos. I de forma quasi natural sorgeix la metàfora de la vida i els rius ‘que van a dar en la mar, que es el morir’, com cantava Manrique.
La meva reflexió d’avui vol entretenir-se precisament en aquest mot: fluir.
Fluir, del llatí fluere, fluxi, fluxum, verb intransitiu de la 3a conjugació. D’aquí deriven els mots flumen i fluvius, que signifiquen ‘allò que flueix’, o sigui, ‘riu’. D’aquests mots llatins deriven directament  l’italià ‘fiume’ i el francès ‘fleuve’, i de fluvius pren el seu nom un riu ben empordanès, el Fluvià.
Si parem atenció, podrem constatar que el verb fluir té gairebé sempre una connotació positiva: ens agraden les coses que “flueixen”, ja sigui una relació amorosa o d’amistat, una pel·lícula interessant o un bon llibre.
Ara bé, a partir del mot primari, hi apareixen altres mots secundaris, de la mateixa arrel, però amb l’afegit dels prefixos, que no són altra cosa, tot sigui dit, que preposicions llatines enganxades al mot. Aleshores la paraula altera i concreta el seu significat primari i s’omple d’enriquidors matisos.
Així, si hi ajuntem la preposició ad, que indica direcció o acostament, trobem el verb ad-fluere, afluir, un verb que no s’utilitza en les seves formes conjugades, jo aflueixo, tu aflueixes, però sí en la forma del participi de present, afluent, que com bé sabem és un riu que va cap a un altre riu, que s’hi acosta i que s’hi ajunta.
Amb la preposició in, que dóna la idea de dirigir-se cap a l’interior, entrar, tenim in-fluere, influir. Aquest verb el conjuguem sovint: jo influeixo, tu influeixes... I ara que estan tan de moda els “influencers”...  
Etimològicament parlant, quan algú “influeix” sobre algú altre, en certa forma està introduint el seu corrent en el corrent de l’altre i li fa canviar la seva essència primigènia (en positiu o en negatiu, perquè ja sabem que hi ha molts tipus d’influències).
Tenim també re-fluere, refluir, tornar a fluir, un altre verb que no es fa servir en les seves formes conjugades, jo reflueixo, tu reflueixes... però sí que fem servir el mot reflux, originat a partir del participi refluxum, i que, per tant, no és res més que un refluït, ja sigui el de les onades del mar o el d’algun excés alimentari...
I un verb que he redescobert recentment a partir d’animades converses filosòfiques amb una bona amiga: confluir, del llatí con-fluere, amb la preposició llatina cum, que indica companyia. La idea bàsica que transmet aquest mot és la de dos rius que “conflueixen” en algun moment del seu curs, però des de la igualtat i sense perdre la pròpia essència: cap dels dos és afluent de l’altre, ja que tots dos són principals.
I si passem del sentit objectiu i neutre del mots al pla de la metàfora,  podem trobar que en el riu de la vida passa el mateix, discorrem cap al mar amb la nostra pròpia naturalesa: rius tranquils i assossegats, rius curts i violents, uns amples i cabalosos, d’altres secs la majora part de l’any i que reflueixen amb les pluges de la tardor i la primavera...
I al llarg del nostre curs, abans de diluir-nos en la mar acollidora, (‘El río anuda al mar su lamento obstinado’, com deia Neruda), entrem en contacte amb altres aigües, amb altres rius que ens aflueixen, que ens influeixen i amb qui, potser, arribarem a confluir sense deixar de ser nosaltres mateixos.
Permeteu-me, per acabar, una petita excentricitat lingüística: hi ha verbs que no es donen en la nostra llengua, però que podrien molt bé existir i que us convido a posar sobre la taula o sobre el paper. Se me n’acuden uns quants: exfluir, fluir des de dins nostre cap afora; profluir, fluir en favor d’una bona causa; subfluir, fluir de manera oculta, com l’aqüífer que viatja sota terra; transfluir, fluir més enllà de nosaltres; i un que és més freqüent del que podríem pensar: disfluir, deixar de fluir amb aquell riu amb qui durant un temps havíem confluït.

Nota creativa: aquest breu post, fluid o no –vosaltres direu- ha nascut a Figueres el dia de Tots Sants, quan la tardor comença a mostrar-se amb tota la seva decadent plenitud. La imatge és una foto d’un raconet del riu Fluvià. El tema musical d’avui es Pasa la vida, de l’àlbum Blues de la Frontera (1987), de Pata Negra. Suposo que pel vers que diu:

‘Pasa la vida, igual que pasa el río cuando busca el mar’.

Si voleu escoltar la cançó la teniu en
https://www.youtube.com/watch?v=Ckulz6XTXnw



sábado, 1 de junio de 2019

IL BALLO


Il Ballo

Questo scritto vuol essere un modesto esempio di gratitudine verso le persone gentili che ho avuto la fortuna di trovare durante il breve soggiorno ad Andes e a Mantova, patria di Virgilio: vorrei citare esplicitamente Nadia, la proprietaria del B&B dove ho alloggiato, che appare in questo scritto e altre persone di Mantova che non appaiono: Raffy e Giuliano delle crociere fluviali AndiNaves, e il professore Rodolfo Signorini, presidente dell’accademia Virgiliana di Mantova. Ci sono altre persone delle quali non ricordo il nome: camerieri, conservatori di musei, negozianti...
Tutti quegli che hanno reso le mie vacanze a Mantova, ricche, dolci e indimenticabili.
Per deferenza verso di loro ho deciso di mettere il testo prima in italiano e poi in catalano. La traduzione catalano-italiana è merito della mia compagna Bel Sabadí.
Ai Mantovani e a Bel, grazie mille, e che Virgilio vi accompagni.

Le vacanze virgiliane di questo caldo mese di luglio ad Andes-Pietole stanno per finire. Dopo una settimana istruttiva e intensa, la patria del poeta mi  riserva ancora qualche piacevole sorpresa.
Questo fine settimana è la festa estiva di Pietole. Nadia la proprietaria del B&B in cui soggiorno, ad Andes, mi ha menzionato che di notte c'è un menu popolare con risotto mantovano e orchestra da ballo.
Lei, molto modesta, pensa che non sia una festa così bella come quelle di altri paesi vicini, ma dopo tutto, è la festa del suo paese. Non me la perderei per nulla al mondo.
      All'ora di cena mi portò in paese. Il campo da calcio dietro la chiesa è il luogo scelto per le celebrazioni.  Sei o sette tavoli allungati su cavalletti e sedie pieghevoli in legno occupano quasi tutto lo stadio. All'ingresso c'è un gommone dove si svolge un torneo di calcio sull'acqua ghiacciata.
È divertente vedere come i giocatori perdono l’equilibrio continuamente, anche se alcuni riescono a sfidare le leggi della fisica e giocare la palla in modo sicuro.
Scorgo Nadia tra la gente e mi avvicino per salutarla.
-     Finalmente ti sei deciso – sorride.
Ricambio il sorriso e lei mi presenta la sua famiglia: la mamma, i fratelli, i cognati, i nipoti... Mi invitano a sedermi con loro, ringrazio e accetto la proposta.
      Sono arrivato un po'in ritardo, perché quasi tutti hanno finito di mangiare o stanno per farlo. Mi spiegano come fare. Avrei dovuto portare il mio piatto e le mie posate, ma agli stand del risotto hanno pietà di me e mi lasciano gli utensili essenziali. Prendo un buon piatto, abbondante ed economico e lo accompagno con un bicchiere di vino, anch’esso generoso. Tutte le persone sono super amichevoli.
Col mio piatto e un sorriso smagliante, pensando alla festa che mi attende, mi accomodo a tavola con Nadia e la sua famiglia. Parliamo un po'di tutto. Sono impressionato dalla madre di Nadia. Una donna nonagenaria di grande vitalità. Scopro che visse in prima persona, quando era molto giovane, la Seconda Guerra Mondiale e che fu costretta a lavorare per i tedeschi. Mai prima d'ora sono stato così vicino ad un testimone di quella barbarie, ma stiamo festeggiando e quello di cui si parla è di calcio. Mi chiedono del campionato spagnolo, di Cristiano Ronaldo, Messi… A mia volta chiedo degli azzurri, della Juve… I bicchieri di vino finiscono e ne chiediamo altri.
In seguito arrivail momento del gintonic e di ballare.
Un'orchestra inizia a suonare e le persone portano con sé la stessa sedia pieghevole che avevano usato per la cena, si sistemano attorno alla piccola pista da ballo allestita per l'occasione. La musica suonata dall'orchestra è molto "festosa", di festa maggiore in Lombardia, ovviamente. I pezzi che suonano di più mi sono sconosciuti ma hanno un ritmo che mi è familiare. Nadia mi racconta che sono polske, molto simili al valzer.
Sei o sette coppie hanno immediatamente occupato la pista da ballo e ballano "abbracciati", cosa che ormai non è più di moda nelle mie terre dell’Empordà. Constato che l'età media è tra i quaranta e cinquanta anni, con l'eccezione di alcune coppie più giovani. Gli adolescenti non partecipano. Forse sono andati ad ascoltare la loro musica in qualche angolo delle strade adiacenti.
I ballerini prendono la cosa molto sul serio. Adottano una posizione molto accademica, eseguendo accuratamente i passi. Direi che un giorno alla settimana vanno a lezione di ballo e ora sfoggiano la loro arte, anche seil loro modo di ballare, così simile, mi fa pensare che devono avere lo stesso insegnante. Tra polska e polska, suona qualche canzone italiana moderna, che io sfortunatamente, non conosco. In un momento in cui la pista era rimasta senza coppie, i cantanti dando il massimo, cantarono il successo dell'estate: "Despacito". La pista si è riempita.
Un amico della famiglia di Nadia è venuto a salutare. Ci presentano. Si chiama Rigo e ha più di ottanta anni. Chiede a Nadia di ballare con lui, ma lei dice di essere stanca. Quando si allontana, chiedo a Nadia se non le piace ballare. Lei risponde che non balla da tempo. La mamma di Nadia, che non perde dettagli, mi suggerisce di portarla a ballare -Nadia, non lei-. Accetto la proposta, ma Nadia, nonostante la mia discreta insistenza, non si lascia tentare dalla pista da ballo -Non indosso scarpe adatte-. Le basta dire e risolve il problema con eleganza. Quindi ci sediamo a chiacchierare allegramente mentre i ballerini continuano.
Dopo poco Rigo dice qualcosa ai musicisti. Quando finiscono di cantare la canzone successiva, il cantante si rivolge al pubblico. Ora, una richiesta molto speciale, un tango: La Cumparsita.
Rigo si avvicina a una signora seduta tra due amiche. Stende la mano e la conduce al centro della pista, e all'improvviso, magia. Il resto dei ballerini vanno via immediatamente della pista e la lasciano a Rigo e la sua compagna.
Rigo ha ottanta anni, lei forse settanta. E tuttavia si mangiano la pista con passi eleganti e sensuali, con un'energia insospettata. Indicando i ballerini con ammirazione incontrollata, guardo Nadia:
 -Rigo è incredibile quando balla. È la sua vita-.
E i ballerini si bevono la vita su ogni nota della Cumparsita.

El Ball

Aquest escrit vol ser una humil mostra de gratitud envers les persones tan amables que vaig tenir la sort de trobar en el meu camí durant la breu estança en Andes i Manta, pàtria de Virgili: vull citar explícitament Nàdia, la propietària del B&B on vaig sojornar a Andes, que apareix en aquest escrit, i altres persones de Màntua que no hi apareixen aquí:  Raffy i Giuliano dels creuers fluvials AndiNaves, i el professor Rodolfo Signorini, president de l’Acadèmia Virgiliana a Màntua. Hi ha altres persones que em deixo al tinter, el nom de les quals no recordo: cambrers, conservadors de museus, botiguers... Tots ells van fer que les meves vacances a Màntua fossin riques, dolces i inoblidables.
Com a deferència cap a ells he decidit de posar primer el text en italià i després en català. La traducció català-italià és mèrit de la meva companya Bel Sabadí. Als mantuans i a Bel, gràcies de tot cor, i que Virgili us acompanyi.

Les vacances virgilianes d’aquest calorós mes de juliol a Andes-Piètole i Màntua estan arribant a la seva fi. Després d’una setmana enriquidora i intensa, la pàtria del poeta encara em reserva alguna agradable sorpresa.
Aquest cap de setmana són les festes d’estiu de Piètole. Nàdia, la propietària del B&B on sojorno a Andes, m’ha comentat que a la nit fan un sopar popular a base de risotto mantovano i ball amb orquestra. Ella, molt modesta, opina que no és una gran festa com  a d’altres poblacions veïnes més grans, però que, al cap i  la fi, són les festes del seu poble. No me les perdria per res del món.
A l’hora de sopar m’arribo fins al poble. El camp de futbol que hi ha darrera l’església és el lloc escollit per a la festa. Sis o set taules disposades sobre cavallets i les cadires plegables  de fusta ocupen gairebé tot l’estadi. A l’entrada del recinte hi ha un inflable on es disputa un torneig de futbito sobre aigua glaçada. És molt divertit veure com els jugadors perden l’equilibri una i altra vegada, tot i que alguns d’ells aconsegueixen desafiar les lleis de la física i tocar la pilota amb seguretat.
Veig Nàdia entre la gent i m’acosto per saludar-la.
-Finalemente ti ai deciso -Somriu.
Li torno el somriure i ella em presenta la seva família: la mamma, germans, cunyats, néts... em conviden a seure amb ells i jo els hi agraeixo i n’accepto la proposta.
He arribat una mica tarda, perquè gairebé tothom ha acabat de sopar o són a punt de fer-ho. M’expliquen com funciona el tema. Jo hauria d’haver portat el meu plat i coberts, però en els xiringuitos del risotto es compadeixen de mi i em presten els utensilis indispensables. En prenc un bon plat, abundós i barat i l’acompanyo amb un got de vi, també generós. Tota la gent és molt amable.
Amb el meu plat i un gran somriure, tot pensant en el tiberi que m’espera, torno a la  taula amb Nàdia i la seva família. Parlem una mica de tot. M’impressiona la mare de Nàdia, una dóna nonagenària d’una gran vitalitat. Descobreixo que, quan era molt jove, es va veure obligada a treballar pels alemanys. Jo mai abans havia estat tan a prop de ningú que hagués estat testimoni d’aquella barbàrie. Però avui estem de festa i del que més parlem és de futbol. Em pregunten per Messi, per Cristiano.. Jo els corresponc preguntant pels azzurri, per la Juve... Les copes de vi es buiden i en demanem més.
Arriba l’hora del gin-tònic i del ball.
Una orquestra posa la música en directe i la gent, tot prenent les mateixes cadires plegables que havien fet servir per sopar, s’instal·len al voltant de la petita pista de ball muntada per a l’ocasió. La música que toca l’orquestra és mol de “festa major”, de festa major a la Lombardia, és clar. Les peces que més sonen em són desconegudes però tenen un ritme que m’és familiar, Nàdia em diu que són polkes, molt semblants al vals.
Sis o set parelles han ocupat de seguida l’espai i ballen “agafats”, cosa que ja no s’estila per les meves terres empordaneses. Calculo la mitjana d’edat entre els 40 i 50 anys, amb l’excepció d’alguna parella més jove. Els adolescents no fan acte de presència. Segurament han anat a escoltar la seva música en algun racó dels carreres adjacents. Els ballarins s’ho prenen molt seriosament. Adopten un postura molt acadèmica, tot marcant molt els passos. Diria que reben classes de dansa algun dia entre setmana, i ara mostren les seves bones arts, tot i que, per la forma de ballar, tan semblant entre ells, em fa pensar que han de tenir el mateix professor...
Entre polka i polka sona alguna cançó moderna italiana que jo, per desgràcia, desconec. En un moment en què la pista s’havia anat quedant sense parelles dansaires, els cantants treuen les seves millor armes i canten l’èxit de l’estiu: Despacito. La pista es torna a omplir.
Un amic de la família de Nàdia fa una estona que ha vingut a saludar, Me’l presenten. Es diu Rigo i té més de vuitanta anys. Li demana un ball a Nàdia, però ella diu estar cansada. Quan ell s’allunya li pregunto Nàdia si no li agrada ballar; em respon que fa molt que no ho fa. La mamma de Nàdia, que no perd cap detall, em suggereix que la porti a ballar –a la Nàdia, no a ella-. Accepto la proposta, però Nàdia, malgrat la meva discreta insistència, continua resistint-se a assaltar la pista de ball. -No porto calçat apropiat-. Diu, i acaba la qüestió amb elegància. Així que seguim asseguts, tot xerrant alegrement, mentre els dansaires continuen amb el seu ball.
Al cap d’una estona, Rigo li diu alguna cosa als músics. Quan acaben la cançó que estaven tocant, la cantant es dirigeix al públic:
-Ora una domanda molto speciale, un tango: La Cumparsita.
Rigo s’acosta a una senyora asseguda entre dues amigues. Li estén la mà i la porta al centre de la pista,
I de sobte, la màgia. La resta de ballarins abandona aviat la pista i la deixen sencera per a Rigo i la seva parella.
Vuitanta anys té Rigo, ella potser setanta. I tanmateix, conquereixen la pista a cops de passos elegants i sensuals, amb una energia insospitada.
Jo, tot apuntant cap als ballarins amb admiració no continguda, miro a Nàdia:
–Rigo è incredible quando balla. È la sua vita.
Y els ballarins beuen la vida en cada nota de La Cumparsita.

Nota: Aquesta nota ha pres forma a Figueres, dos anys després dels fets que s'hi relaten. Ja que no  conssrvo cap foto del ball, he posat una posta de sol al Bar La Zanzara, sobre il Laco Superiore, a Màntua. Si voleu escoltar la Cumparsita, podeu punxar en auqest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=6yoLXINtBwE&list=RD6yoLXINtBwE&start_radio=1

sábado, 27 de abril de 2019

Un poco granuja




El post d’avui, aviso d’entrada, és poc consistent. Ho sé, en sóc ben conscient, però em venia de gust escriure’l i aquí el tenim. A més, penso que no sempre estem en condicions o amb ganes d’escriure textos molt profunds o molt elaborats.
O sigui que com que ara feia força temps que no escrivia, trobo que és una bona manera de reprendre el bloc: la velocitat es demostra caminant, com m’agrada dir.
Fa un parell d’anys vaig penjar en aquest mateix bloc un post sobre Malta. La causa estava en alló que alguns anomenen “espiral de sincronies”, per a definir fets i situacions que la major part dels mortals defineix com a “simples casualitats”.
I jo no crec en les casualitats. M’ho heu sentit dir per activa i per passiva, de viva veu o per escrit.
Una altra cosa ben diferent es interpretar les sincronies, saber què ens estant dient, i, si és el cas, actuar-ne en conseqüència.
Pel que fa a Malta, alguns amics em recomanaven que anés a visitar l’illa, a veure què m’esperava allí. No hi vaig anar, i si m’hi esperava alguna cosa, mai ho sabré.
Ara, l’espiral de sincronies és menys insistent que la de Malta, però em fa una certa gràcia. Té a veure amb una cançó que feia molt que no escoltava i que últimament m’assalta per tot arreu. És una cançó que m’agrada força, i, tot escoltant la seva lletra, trobo que s’adiu força amb el meu estat acutal. Bé... Hi ha una frase que no puc sucriure perquè no me la puc aplicar: Es aquella que diu “El colegio poco me enseñó”, tot i que ja sabem que moltes coses no s’aprenen a l’escola, com ara “coger el cielo con las manos”.
Alguns ja heu endevinat que parlo de Fito Cabrales y Fitipaldis. La cançó, “La casa por el tejado”. Amb ella us deixo. Us passo l’enllaç de Youtube i la transcripció de la lletra.

Post data. No tinc ni idea del que m’està dient aquesta sincronia musical... S’admeten interpretacions... (XD!).

Fito & Fitipaldis,
La casa por el tejado


Ahora sí, parece que ya empiezo a entender.
Las cosas importantes aquí
son las que están detrás de la piel.

Y todo lo demás
empieza donde acaban mis pies.
Después de mucho tiempo aprendí
que hay cosas que es mejor no aprender.

El colegio poco me enseño
Si es por esos libros nunca aprendo
a coger el cielo con las manos,
a reír y a llorar lo que te canto,
a coser mi alma rota,
a perder el miedo a quedar como un idiota,
y a empezar la casa por el tejado,
a poder dormir cuando tú no estás a mi lado.

Menos mal que fui un poco granuja.
Todo lo que sé me lo enseñó una bruja.

Ruinas... ¿no ves que por dentro estoy en ruinas?
Mi cigarro va quemando el tiempo.
Tiempo que se convirtió en cenizas.
¡Raro!... ¡No digo diferente, digo raro!
Ya no sé si el mundo está al revés
o soy yo el que está cabeza abajo.

El colegio poco me enseñó...
Si es por el maestro nunca aprendo
a coger el cielo con las manos,
a reir y a llorar lo que te canto,
a coser mi alma rota,
a perder el miedo a quedar como un idiota,
y a empezar la casa por el tejado,
a poder dormir cuando tu no estás a mi lado.

Menos mal que fui un poco granuja.
Todo lo que sé, me lo enseño una bruja.


Nota: Aquest post ha vist la llum a Figueres, ara que són fires i sona la música. La imatge que encapçala me la van fer les meves filles a Madrid, el dia del meu cumple. No sé si semblo molt “granuja”, però les meves filles diuen que estic guapo (no són imparcials, ja ho sé...).

miércoles, 8 de agosto de 2018

August (bis)



Tot continuant la lectura estiuenca de les Saturnalia de Macrobi, i relligant-ho amb l’últim post que tenia com a personatge principal l’emperador August, avui vull compartir amb vosaltres un dels aspectes menys coneguts sobre l’emperador: la seva ironia i seu sentit de l’humor.

Des les dites (dicta) que Macrobi atribueix a August, us n’he fet una breu selecció. Les podeu trobar al llibre 2 de les Saturnals, capítol 4.


-August havia escrit una tragèdia titulada Àiax, però no satisfet del resultat la va destruir, i un dia que el seu amic, L. Varius, autor de tragèdies, li va preguntar pel seu Àiax, August va respondre:

“In spongiam incumbuit”, S’ha llençat sobre la esponja.

El joc de paraules s’entén si pensem que Àiax es va suïcidar tot llançant-se sobre la pròpia espasa i que els romans utilitzaven una esponja per esborrar la tinta dels papir i pergamins.


-En  certa ocasió un ciutadà li va demanar de feu un donatiu, i, abans que no el fes, ja corria la brama entre la gent que August havia fet un donatiu i no pas petit. August, quan es va tornar a trobar amb el ciutadà li va dir:
“Sed tu, noli credere!”. Però tu, no t’ho creguis pas, eh!


-Un jovenet anomenat Herenni, viciós com pocs, va ser expulsat del campament per August i el noi va lamentar-se:
“I ara com tornaré a casa? Què li diré al meu pare?
I August va respondre:
“Dic me tibi displicuisse”. Digues-li que no t’he agradat.

-Un soldat que, en una escaramussa, havia sofert un cop de roc que li havia deixat un bon trau al front, es vantava sovint d’això, fins que un dia August el va recriminar suaument:
“At tu, cum fugies” numquam post te respexeris”
Però tu, la pròxima vegada que fugis, no miris rere teu.

-L’orador Galba tenia una gepa molt escandalosa. Un dia defensava un judici davant l’emperador i repetia molt sovint la frase
“Corregeix-me si veus alguna cosa per criticar”
I August va dir:
“Ego te monere possum, corrigere non possum”
Jo et puc aconsellar, però no puc corregir-te.

-Vettius havia llaurat la terra del sepulcre del seu pare.
August:
“Hoc est vere monumentum patris colere”
Això si que és tenir cura del sepulcre del pare.

El joc de paraules està en “colere” que significa “tenir cura d’algú o d’alguna cosa, respectar, honorar”, però també conrear el camp, en  sentit literal.

-Certa ocasió va anar a sopar a casa d’altri, perquè rarament rebutjava una invitació. Quan marxava del banquet, molt escàs i amb cap mena d’atencions, quan August s’hi va acostar per dir-li adéu, tan sols li va xiuxiuejar:
“Non putabam me tibi tam familiarem...”
No pensava que fóssim tan amics...

-Un noble romà havia mort deixant amagats deutes per valor de vint milions de sestercis (=dos milions d’Euros, si fa no fa). Quan es van subhastar els seus béns, August va demanar que adquirissin per a ell el coixí d’aquell noble. Davant l’estranyesa d’aquest ordre August va donar la següent explicació:
“Habenda est ad somnum culcita in qua ille, cum tantum deberet, dormire potuit”
S’ha de tenir aquest coixí on ell, malgrat tenir tants deutes, podia dormir tan bé.