Navegar

Pobre barquilla mía,

entre peñascos rota,

sin velas desvelada,

y entre las olas sola.

 Una persona que m’estimo m’acaba de dir, tot parlant del seu moment vital, que està “navegant”.  Una altra, fa poc temps, em deia que estava surant: ‘mantenerse a flote’, que no és poca cosa. Jo mateix, fa uns mesos, em notava ‘surfejant’ per la vida, enlairat sobre la onada, amb el sol a la cara i la sal a la pell. Però les bones onades passen i arriba la mar plana, a l’espera d’un nova onada per dansar sobre la seva escuma.

Casualment (o no...), en el post anterior parlàvem del fluir i, com qui no vol la cosa, va sorgir la metàfora del riu com a símbol de la vida que flueix. Avui, en aquesta brevíssima nota, que d’alguna manera pot ser la continuació d’aquella, arribarem a la mar,  però no a la mar “que es el morir” que vam veure en l’altre post, sinó a la mar que és vida i es camí, o com a mínim, "estelas en la mar." I amb les veles i els vents farem "camins dubtosos per la mar".

 Surem, doncs, i surfegem, i naveguem... I en la nostra particular navegació, estel·lada i dubtosa, de vegades tenim clar el rumb que volem prendre i ens hi atansem amb decisió; altres vegades no sabem si volem anar cap al sud o cap al nord; d’altres naveguem perduts sense direcció, o, simplement, ens deixem arrossegar allà on ens porti el corrent.

Aquí, un vaixell gaudeix de bon vent i bona ruta; més enllà, un altre és  enxampat per la tempesta; un tercer s’esberla contra els esculls que amaga una costa falsament amiga; n’hi ha que arriben a bon port, carregats de l’experiència i la saviesa que dóna el viatge; d’altres naufraguen en l’abisme. Alguns prefereixen navegar mar endins i perdre’s en la “immensa mar blava”; d’altres prefereixen no allunyar-se de la costa i buscar refugi, quan venen mal dades, en un port

ab accessu ventorum immotus et ingens

a recer dels vents, quiet i ampli.

La metàfora es podria estendre fins a l’infinit, amb totes les variants que sigueu capaços d’imaginar, o que algun savi o algun poeta ja hagi imaginat per a nosaltres.  

Quant a mi, avui no m’hi estendré més. Dec estar mandrós sota aquest dia gris de novembre, o, simplement, és tot el que sóc capaç de dir ara mateix sobre aquest tema. I ja es fa prou difícil pilotar la pròpia barca, com per atrevir-nos a recomanar a ningú com i cap a on ha de navegar, perquè, sé que estareu d’acord amb mi, perquè cadascú ha de trobar el seu camí ja sigui marítim, terrestre o interestel·lar. No puc, però, deixar de compartir amb vosaltres uns versos d’Horaci que m’han vingut al cap mentre escrivia la nota (si, ja ho sé, Horaci em ve al cap sovint, teniu raó...), on parla de veles, de vents i de vaixells:

Rebus angustis animosus atque

fortis appare; sapienter idem

contrahes uento nimium secundo

turgida uela.

En les dificultats mostra't ben fort

i decidit; tu mateix, si tens seny,

plegaràs les veles que ha inflat un vent

massa propici.

 Nota creativa: Aquesta nota ha nascut a Figueres, un tardoral diumenge de novembre, mentre, també jo, intento navegar la vida de la millor manera possible. Li he pres la “pobre barquilla” a Lope de Vega, les “estelas en la mar” a Machado, els vents i les veles a Àusias March; el port quiet i ampli només podia ser de Virgili, i els versos d’Horaci (Carmina, II, 10), els vaig traduir un llunyà estiu de l’any 2000 en el número 57 de la Revista Senyal (Girona).

La imatge, ho confesso, és baixada d’internet (http://www.uolala.com/); el tema musical que avui us proposo és Que vendrá, de Zaz, extret de l’àlbum Effet miroir (2018).  La noia sembla que vol caminar enlloc de navegar, que per al cas ve a ser el mateix, no trobeu?

https://www.youtube.com/watch?v=6THHrPyZQuQ