viernes, 30 de noviembre de 2012

Nostalgiar-se




Nostalgiar-se. No busqueu en cap diccionari l’ús reflexiu del verb perquè no el trobareu. Trobareu les expressions “sentir nostàlgia” o “tenir nostàlgia”. Del grec nóstos “retorn” i álgos “dolor”, la nostàlgia és la pena per l’absència dels éssers estimats.  

La nostàlgia sovint, ai, se’ns presenta sense avisar. En una cançó, en una platja, en una foto antiga.
En aquests dies grisos de novembre, sota una pluja fina, entre boires matinals, es fàcil trobar-la en el racons més impensats. Nostàlgia per moments viscuts que no tornaran, per moments somiats que potser mai vindran. Sol venir acompanyada dels seus amics el record i l’evocació. S’instal·len dins nostre cor per un instant i de sobte, a traïció, sentim un nus a la gola, un tel al ulls o un lleu somriure als llavis.
La nostàlgia sovint, ai, se’ns presenta sense avisar.

Però nostalgiar-se, amics, nostalgiar-se és una altra cosa: és buscar conscientment la nostàlgia. Com qui es prepara una tassa de te, cadascú de nosaltres sap on trobar la seva tassa de nostàlgia: en aquella cançó, en aquella platja, en aquella foto.
Escriuria més amics, però avui he vingut a nostalgiar-me i aquesta mar verda sota la pluja ja em reclama.

La imatge és presa des de casa, un arbre de tardor sense fulles i una lluna creixent que riu en el moment màgic de la transició del capvespre. El text ha nascut a Empúries, un dimarts plujós de novembre. La música que acompanya és d’Ennio Morricone, Once Upon a Time in America.

http://www.youtube.com/watch?v=pLXyVwaC5qU&feature=autoplay&list=AL94UKMTqg-9AYGNJc_UpyERlaiFgX1OwW&playnext=2