martes, 23 de octubre de 2012

Post Nubila Phoebus (Després dels núvols, el Sol)





Empúries. La platja de sempre. Finals d’octubre. Després de les tempestes dels últims dies brilla el sol.
No hi ha ningú a la platja ni a la terrassa de l’hotel. El sol és càlid i tot l’espai s’omple d’un aire indecís de tardor. Un cafè amb llet i uns croissants ocupen la taula de marbre blanc.
No he vingut sol. M’acompanyem els meus inseparables amics: el quadern de notes i un llibre. Avui, l’Eneida de Virgili. Vull traduir-ne uns versos i espero que la dolça cançó del mar besant la platja em doni els ritmes precisos.
No se m’acut millor lloc que aquest per fer-ho. Virgili parla sovint del mar (ell, que era de terra endins) i l’anomena de mil maneres, quina d’elles més sonora i suggerent: pelagus (mar oberta), fluctus (corrent, oneig), undas (onades), salo (salat), pontus (camí).
Precisament, en el passatge d’avui el mar té una presència molt destacada i en un dels versos el Poeta ens regala una meravellosa onomatopeia. Escoltem-la:

                                    Fít sonitús spumánte saló      
(“Es produeix un soroll sobre la mar escumosa”)

Si en la vostra recitació en veu alta us entreteniu en destacar les S, què noteu? Sentiu el xiuleig de dues serps lliscant sobre les ones del mar? Donc sí, aquí les teniu, ja s’acosten a la platja, ja busquen la seva presa…


Il·lustra la nota d’avui el mar que els meus ulls contemplaven mentre escrivia aquests mots dispersos. La música és un tema d’Enya, Post nubila Phoebus (després dels núvols surt el Sol).




jueves, 18 de octubre de 2012

Efímer





Efímer.
M’agrada aquest mot. La seva sonoritat, el seu ritme.
Efímer, del grec epi (sobre) i hemera (dia), literalment és allò que dura només un dia i, per extensió, poèticament, allò que dura a penes un instant, un parpelleig, un sospir.
Efímer, un mot fugisser, que s’esmuny entre els dits com l’aigua que no podem retenir a la mà.
Efímer, “breu, de curta durada”. Però què és breu quan parlem de temps? És breu un dia, un any, la vida?
Efímer és el perfum d’una rosa. Efímer però intens. En la seva fugacitat troba la seva força, la seva grandesa. Sabem que la rosa perdrà la seva olor i per això, justament per això, la volem gaudir amb intensitat, atrapant el moment, atrapant la vida.

Deixeu-me que tanqui aquest nota d’avui tan breu (tan efímera) amb tres textos robats als poetes. Són de condició i època diversa. El primer fragment és de Josep Carner del poema “A la Fortuna”. L’he triat per la sonoritat del vers. El segon és de la cançó “Un violinista en tu tejado” de Melendi. M’agrada la imatge i la referència a Joaquín Sabina. Acabo amb “Todo amor es efímero” del poeta Ángel González, per la percepció subjectiva i, en aparença contradictòria, del temps.



A la Fortuna (Josep Carner)

…..
Oh deessa d'efímera petjada!
Cercant d'estalviar-te els meus retrets,
em feres, amb l'encís de ta mirada,
el cor disseminat, els ulls distrets.


Un violinista en tu tejado (Melendi)

…..
Y no lo entiendo
Fue tan efimero
el caminar de tu dedo en mi espalda
dibujando un corazón

http://www.youtube.com/watch?v=C4yAEjRPE3k


Todo amor es efímero (Ángel González)

Ninguna era tan bella como tú
durante aquel fugaz momento en que te amaba:
mi vida entera.


La imatge que acompanya aquesta nota és prou efímera, en sentit literal: la sortida del sol vista des del balcó de casa aquest dimarts a Figueres. El tema musical d’avui és “Kiss the rain” del compositor Yiruma ( Yiruma – Kiss The Rain ).