domingo, 12 de enero de 2014

Torrons




Diuen que gratar i menjar, tot és començar. I és ben cert, i molt més durant les festes de Nadal. Qui més qui menys ha tingut algun dia de repòs per gratar-se la panxa en sentit literal i metafòric. Pel que fa al menjar... Mare de Déu Senyor! Sopars d'empresa, dinars familiars, sopars d'amics, un altre dinar familiar... Un no parar: rostits, canelons, tortells, torrons, més rostits...  I, clar, per facilitar que "baixi" tota aquesta substància sòlida cal regalar-la amb abundància, generositat i varietat.
-Quin vi voleu? Blanc, negre, rosat?
- Porta-les totes!
-Una altra copeta de cava?
-No et diré pas que no...
-Un xupito? Orujo blanc, d'herbes, ratafia?
-Deixa les ampolles a la taula. Alguna cosa farem.
I l'endemà Sant Tornem-hi. Fins que arriba un dia en què et mires aquella panxa que tant t'agradava de gratar i descobreixes que ha crescut de manera monstruosa:
-"Això" no hi era fa deu dies!
Sí. Gratar i menjar tot és començar. Ara bé, tornar a l'estat anterior a la sobresodis alimentària... Això ja són figues d'un altre paner.
Encetem el nou any i amb ell les noves intencions que sabem que no arribaran al mes de febrer.
N'hi ha qui opta per les dietes més curioses i extravagants que l'ésser humà hagi pogut inventar: la dieta de la carxofa, la de la pinya, la de la ceba... (la del torró encara està per descobrir, però tot arribarà).
Jo, amics, que sóc poc amant del dejuni, he optat per l'exercici físic. Posar-se en forma, que diem, baixar uns quilets, recuperar la línia.
Sí, sí, les intencions són molt bones, i -apa!- cap al castell a còrrer, que hi falta gent!
Excercici de manteniment, diuen. Manteniment? Més aviat, "de patiment", que rima.
Corro tres metres i ja començo a suar la cansalada, mai millor dit. Esbufego, m'aturo, esbufego un altre cop. "Madre de Dios hermoso!" com diu un bon amic. Això serà molt més difícil del que pensava. Arrenco de nou, torno a suar, no he fet ni cinquanta metres i ja tinc ganes de tornar-me'n a casa, com els altres corredors torronòfags que em trobo pel cami: cares vermelles, mirada perduda, avançar feixuc... Ens mirem als ulls, un instant fugaç i ens agafa un estrany sentiment de solidartitat "Tu també fill meu!". Et venen els dubtes. Vols dir que això serveix per res? Sé pas que estic fent aquí, tan bé que estaria ajagudet al sofà, ben calentó. Si la única cosa que he de fer és tenir una mica de cura en el menjar. Aquesta setmana amanida i carn a al brasa. Bones intencions.
Arribo a casa vermell com una tomata: "No me siento las piernas", com deia aquell.
Una dutxa. Saps que? -Penses mentre l'aigua s'emporta la suor- Demà hi tornaré una estoneta. NO, millor demà, demà passat i si no, la setmana que ve, que aquesta ho tinc una mica complicat. Bones intencions...


Aquesta nota, més del ventre que no pas del cor, i plena de boens intencions, ha anat prenent forma, entre esbufeg i esbufeg, al castell de Sant Ferran, lloc de penitènica de molts figuerencs.  L'escrit s'ha materialtizat en la terrassa del Breston, tot fent-hi una canyeta, per començar la dieta amb bon peu. He de confesar, però, que m'he permès alguna llicència literària i alguna exageració. En efecte, no vaig començar a esbufegar al cap de cinquanta metres... Era al cap de quinze!
El tema musical d'avui és un cançó de Lesiem, treta de l'album Times (2009):  Fortitudo (Fortalesa), crec que la necessitarem per abaixar aquests quilets recalcitrants.