Saxa latentia (Esculls amagats)

[ir a la versión en castellano →]

De les moltes figures estilístiques que ens regalen els poetes, una de les que més m'agrada és l'al·literació, la repetició d'una lletra o so per tal de crear un efecte sonor determinat. Quan aquesta repetició vol imitar un so natural (el cantar d'un gall per exemple) o alguna altra seqüència sonora, com les que veurem més avall, llavors els llibres de retòrica parlen d'onomatopeia, paraula derivada dels mots grecs onoma (nom) i poiéo (fer). A l'escola ens parlaven del "susurro de abejas que sonaba" i al pati dèiem que "per la carretera de Roses va un carro carregat de rocs".

L'onomatopeia que us proposo avui, millor dit les onomatopeies, ja que en són dues que

es troben dins d'una mateixa escena, són un xic més complexes, sofisticades i, al meu entendre, especialment aconseguides.

Som al llibre primer de l'Eneida de Virgili. Eneas, derrotat i fugitiu de Troia, solca el Mediterrani en la recerca d'una nova pàtria per al seu poble. El camí no serà fàcil, ja que haurà de suportar la còlera d'alguns déus, especialment de Juno, esposa de Júpiter, encoleritzada amb els troians per molts motius que ara seria llarg d'explicar. Sigui com sigui, el cas és que quan Eneas i els seus són a prop de les costes d'Itàlia (la pàtria promesa), Juno parla amb el déu del vents, Eol, i li demana que provoqui una tempesta per allunyar els vaixells troians d'Itàlia. El resultat és que la flota  amb prou feines se salva del naufragi: tres naus van a petar contra els esculls, tres més contra els bancs de sorra que els romans també anomenaven "sirtes", els altres vaixells es dispersen i tots plegats acabaran a les platges de Cartago, al nord d'Àfrica, com bé sabeu.

En comentar a classe el magnífic passatge de la tempesta virgiliana, jo acostumo a posar en relleu tota la força de la descripció: el cel ennegrit de sobte enmig del mar, els llamps i els trons, el neguit dels homes plegant les veles, els crits, el xerric de les cordes, les onades colpejant contra els vaixells, el perill de les roques...

Evidentment, ho fem tot llegint el text original llatí acompanyat d'una traducció actual al català. "Observeu nois, quins versos tan plàstics, tan sonors, quina onomatopeia tan aconseguida..." I els nois, clar, bon nens, normalment s'ho creuen.

De tota manera, sempre em quedava el dubte de si ho captaven realment o tot venia condicionat per l'explicació del seu professor. Així que un dia vaig decidir fer-ne una prova empírico-literària. I si - em vaig dir - el receptor (aquí no en puc dir lector) sent recitar el text llatí, sense entendre exactament el sentit de la frase, simplement escoltant els  mots del poeta, quina imatge sonora arribarà a captar? Vaig fer-hi la prova amb un grup de nois d'orella fina amb resultats molt interessants i positius.

Si voleu "passar el test" (els que coneixeu l'idioma del Laci jugueu amb un cert avantatge, però no us ha de ser imprescindible), la proposta és la següent. llegirem tot el fragment en traducció catalana per facilitar el context i després tornarem a llegir en veu alta els dos versos onomatopeics marcats en negreta, però ara en l'original llatí,  i ens deixarem sorprende per allò que ens evoca. 

Heus-ne aquí els fragments (Eneida, llibre 1, 83-112):

1.

 ... els vents arrenglerats

es precipiten i bufen amb remolins la terra.                              

S'aboquen sobre el mar i el regiren del tot

el Xaloc i el Garbí i el Migjorn, portador de tempestes,           

i empenyen vastes onades contra la platja.

Esclaten la cridòria i el xerric de les cordes.                                             

Els núvols arrabassen de sobte als ulls dels Teucres

la llum i la claror. Sobre el mar s’ajaça la negra nit.     

Tronen els cels, i l'aire resplendeix pels llamps,

i tot amenaça els homes amb una mort imminent.

                         

                        ...ac venti, velut agmine facto,

qua data porta, ruunt et terras turbine perflant.

Incubuere mari, totumque a sedibus imis

una Eurusque Notusque ruunt creberque procellis               

Africus, et vastos volvunt ad litora fluctus.

Insequitur clamorque virum stridorque rudentum.

Eripiunt subito nubes caelumque diemque

Teucrorum ex oculis; ponto nox incubat atra.

Intonuere poli, et crebris micat ignibus aether,                          

praesentemque viris intentant omnia mortem.

En el vers Insequitur... es dóna una freqüencia de sons oclusivos guturals [K] i líquids vibrants [R], sobretot al final stridorque rudentum, cosa que ens recorda el fregar de les cordes mentre els mariners pleguen la vela. En la traducció catalana he volgut mantenir aquesta alternança de K i R: cridòria, xerric, cordes...

                                  

2.

Mentre parlava així, la Tramuntana

equinça la vela i alça les ones fins als astres.

Es trenquen els rems; gira llavors la proa, i dóna el flanc

al corrent; una muntanya d’aigua el cau al damunt. 

Uns pengen a la cresta; als altres, l’onada, en obrir-se, 

els fa veure la terra al mig del mar; bullen l'aigua i la sorra.

Engega el Migjorn tres vaixells contra el rocam,

esculls a dins de l'aigua que els ítals anomenen "ares",

una immensa carena en alta mar. El Xaloc n'arrossega    

tres contra els baixos i les sirtes, horrible visió!            

Els atrapa en els guals i els envolta de sorra.

Talia iactanti stridens Aquilone procella

velum adversa ferit, fluctusque ad sidera tollit.

Franguntur remi; tum prora avertit, et undis

dat latus; insequitur cumulo praeruptus aquae mons.     

Hi summo in fluctu pendent; his unda dehiscens

terram inter fluctus aperit; furit aestus harenis.

Tris Notus abreptas in saxa latentia torquet—

saxa vocant Itali mediis quae in fluctibus aras—

dorsum immane mari summo; tris Eurus ab alto                        

in brevia et Syrtis urget, miserabile visu,

inliditque vadis atque aggere cingit harenae. 

En el vers Tris Notus... és especialment sonor el mot final torquet, que amb la combinació dels sons K i R recorda el crec-crec de la fusta del vaixell que es trenca en xocar contra els esculls.

En la traducció al català he utillitzat dos mots que també contenen els sons K i R: contra el rocam.

Aquesta nota tan tempestuosa ha vist la llum a Figueres el 24 d'octubre de 2013. El text original de Virgili ha estat traduït per un servidor en alexandrins (espero no haver trahït l'original més de l'imprescindible). La imatge que acompanya és Tempête dans la mer, un oli de Jean Antoine Théodore du Gudin (1832), conservada al museu de l'Hermitage de St. Petesbrug. Per a la música, ja que els vents bufaven amb força en els versos virgilians, m'he decidit per una peça per a òrgan molt clàssica i coneguda, la Tocata i fuga en re menor BWV 565 (1703-1707) de Johan Sebastian Bach: 

 

https://www.youtube.com/watch?v=mu_C_g8VoPE