sábado, 19 de noviembre de 2011

L'estartit






[ir a la versión en castellano ]

 

L’Estartit. Un diumenge brillant de tardor. He decidit anar a dinar al Nautilus. Mentre suco el pa en la salsa dels peus de porc amb sèpia, boníssims i enganxosos, un petit univers es presenta als meus ulls curiosos. Jugo a imaginar com són les persones que seuen en les taules properes, què senten.

Allà un mar blavíssim, dos velers ancorats al port. En una de les taules tres surfistes: són joves, parlen francès i porten xancletes. Una enorme llagosta brilla en els seus plats.

Acaba d’arribar una parella jove amb dos nens petits, no més de quatre anys. Son casi les tres de la tarda i els nens tenen gana. Hi ha taules lliures a dins del restaurant, però els pares volen una taula d’aquelles de la galeria que tenen una magnífica vista sobre el port. Són pares joves. Potser encara no han après que els ritmes adults, les esperes al restaurants, les sobretaules amb el cafè, no estan pensades per a ells. Els pares saben que a la galeria les vistes són magnífiques (han vingut per això) i que val la pensa esperar. Els nens, que no saben de vistes al mar, que simplement tenen gana a aquelles hores reclamen els seu tribut alimentari i estan inquiets. El pare s’està assegut, absort, mentre la mare juga amb els menuts, els distreu, els consola, els argumenta que ja falta poc i els demana que tinguin paciència (un mot que encara tardaran anys a entendre).

El mar brilla amb petites espurnes de sol.

En una taula a tocar la finestra, una parella que volta la cinquantena. Vi per a ell, cervesa sense alcohol per a ella. Miren el mar disfrutant-lo, compartint-lo amb l’altre.

Just al meu davant una parella una mica més gran que l’anterior. En l’hora que porten dinant no s’ha dirigit més de quatre paraules. Ella mira per la finestra o remena de tant en tant en la seva bossa, potser buscant els migdies que mai més tornaran. És el moment dels cafès. Ell s’amaga darrera d’un diari de color crema. De sobte, l’abisme. Ha arribat a la ultima pàgina. Deixa el diari sobre la taula. Ell mira a la dreta, ella a l’esquerra. Ell torna a agafar el diari, muralla de silenci, més alta que la més alta de les muralles.

Dos velers més entren al port.

Una parella gran, amb aspecte de jubilats, és l’única que no s’està a la terrassa amb vistes al mar. Seuen en una tauleta a l’interior, en un raconet. Les seves vistes són ells mateixos. Parlen, sembla que porten tota la vida parlant i que encara tenen moltes coses a dir-se.

 

Jo em deixo portar per la dèria escriptora, escric de pressa, a batzegades, quan una imatge em capta. El boli llisca veloç i omple de blau els fulls blancs.

 

Probablement el cambrer que fa vint minuts ha dit a la parella jove amb fills “només cinc minuts” comptava que la parella de francesos marxaria de seguida, però ells, atrapats pel blau, demanen un altre cafè. Tampoc marxen els surfistes, que es devien haver quedat amb gana perquè han demanat un altre plat.

Jo m’acabo la copa de vi i demano el compte.

 

 

Aquesta nota ha nascut un 20 de novembre de 2011, mentre dinava al Nautilus.

La imatge és del port de l’Estartit vist des de la taula on prenia una copa de Remy Martin.

La cançó que ens acompanya avui és Souvenir, un tema d'Orchestral Manoeuvres In The Dark, extret de l’àlbum Architecture & Morality (1981). La trobareu en aquest enllaç:

 https://open.spotify.com/track/6ovrxrZnAvJRbUJ5Sscoqk?si=f72289f0e6344fba

 


10 comentarios:

  1. Quin nom de blog més maco, i l'escrit!

    Quedes fitxat. T'enllaço al meu blog!

    Irene.

    ResponderEliminar
  2. Una curiosa descripció de l'amor en diferents edats i persones. M'ha agradat especialment com descrius la parella una mica més gran que la que ronda la cinquantena. I admiro de debò els dos jubilats que en tenen prou l'un amb l'altre, després de tota una vida junts i potser precisament per això.

    Benvingut al món dels blocs!

    Marta

    ResponderEliminar
  3. gracies irene, el nom mha costat una mica, pero crec que reflecteix el que vull que sigui.
    marta, malegro que t'agradi. Son notes preses "al vuelo" i a penes retocades.
    ten iu blocs les dues? magradaria llegri-vos si es aixi

    ResponderEliminar
  4. I tant, Toni, estàs convidat a entrar al meu bloc: www.genetsenlatempesta.blogspot.com
    S'hauria de sentir música quan hi entres, comprova els altaveus ;)

    Fins aviat,

    Marta

    ResponderEliminar
  5. Toni, segur que en aquest cas 'el nom fa la cosa'.

    Aquí va l'adreça del blog: www.lanoiadelpaisdelnord.blogspot.com

    També en tinc un altre (no serà per blogs...), que tracta d'arts i d'educació:
    www.causesiatzarts.blogspot.com

    Salutis!

    ResponderEliminar
  6. Salve Toni! Sóc en Max! Què tal? Com van les classes?
    Jo ara estic gaudint dels grecs, però no els hi faig pas el salt als romans, eh! XD

    Bé, felicitats per la teva inauguració de blog la qual espero que sigui fructífera. El text en si m'ha agradat enormement sobretot per la senzillesa amb què t'expresses, però alhora amb la profunditat del que dius... Aquests petits detalls vitals que relates són els que, a fi de comptes, ens marquen l'existència: ens ho dius tot d'aquestes persones, certament.

    Ja m'he agregat el blog com a preferències! Hi aniré passant, doncs.Felicitats i endavant, Toni!

    Salve Magister!

    ResponderEliminar
  7. Ei Toni m'ha agradat molt "dinar" amb tu :)

    ResponderEliminar
  8. Benvingut a la blogosfera Toni, m'encanta el teu escrit... diu tantes coses... Aniré passant a llegir-te. ;-)

    ResponderEliminar
  9. Ostres Toni aquest escrit m'ha transportat exactament a un restaurant qualsevol davant de mar, mirant al voltant (cosa que també solo fer) i intentant pensar com se sent la gent que veig. Trist veure parelles que estan de costat però no tenen res a dir-se, maco veure una parella gran que fins i tot amb el temps té moltes coses per dir-se i explicar-se.. curiòs l'egoisme d'uns pares joves que primer és el seu propi benefici i no el dels seus fills. Vaja és maco observar la naturalesa humana. M'encanta el teu bloc recient descobert . Ah! una cosa no només deus saber traduir d'escriure en saps un borrall . T'animo a que escriguis pel teu compte a part de traduir... aixo si no t'animaré pas a fer-ho en llatí que no no vaig passar del rosa, rosae, rosa.... Una abraçada

    ResponderEliminar
  10. Val la pena llegir tot aquest comentari d´un entorn quotidià en un resturant qualsevol ( amb vistes concretes, es clar). La descripció de les persones que t´han envoltat i que pot ser ells no s´han fixat en qué feies tu. Vaja tens ànima d´esciptor !

    ResponderEliminar