sábado, 16 de noviembre de 2019

Aurea mediocritas






No sóc poeta. Que més voldria. Malgrat que algun amic o amiga generós en alguna ocasió m’hagi assignat aquest honrós títol, més com a metàfora, crec jo, que com a realitat sostenible.
I tanmateix, no puc dir que no faci versos. Alguns n’he fet de propis, no massa, i ben pocs d’ells han vist la llum, però, m’encanta traduir -ja sabeu que és un dels meus vicis preferits (dels confessables, és clar...)-. I també sabeu que m’encanta traduir, sobre tot poesia, de poetes llatins i grecs, especialment, però també alguna coseta de francès i d’italià.
Per a mi, traduir és una gran repte i, alhora, un gran regal, perquè em permet acostar-me als “grans”, Virgili, Horaci, Safo, Baudelaire...
I com que considero que els versos han de ser traduïts en vers, doncs m’hi entretinc comptant síl·labes, elaborant ritmes binaris i ternaris, buscant sinònims perquè aquí necessito un bisíl·lab i mes enllà un trisíl·lab, perquè aquí correspon un mot pla i allí un mot agut o esdrúixol...
“Benvingudes les cadenes de la mètrica i de la rima”, com el nostre estimat professor i ara també amic, Salvador Oliva, ens recordava,  ja fa una bona colla d’anys, a les classes de Crítica Literària que fèiem a l’Edifici del Seminari de Girona, seu del Col·legi Universitari de Girona, quan encara la actual UdG no podia arribar a ser somiada o imaginada.
Crec recordar que el vers, que cito de memòria i, probablement amb alguna inexactitud, era d’un poeta anglès que ara no situo amb precisió (Thomas S. Eliot o Auden són els que tenen més números, tot i que m’inclino pel primer).
Traduir en vers. Tot un repte i tot un plaer. Avui recupero per a vosaltres una traducció d’un poema molt conegut del poeta Horaci. Forma part d’un mini-recull de cinc poemes que li vaig traduir l’any 2000 per a la Revista Senhal de Girona (núm. 57), una petita edició enriquida amb dos fantàstiques il·lustracions de Dolors Caballero, mare de les meves filles, i que, llavors, era la meva companya de viatge.
Intimitats a part, centrem-nos en Horaci. El poema d’avui és el conegudíssim poema que dóna el mots precisos per al tòpic literari de l’aurea mediocritas, la daurada mitjania (Odes, 2, 10). En aquest versos, el poeta ens recorda que el millor és viure en l’equilibri: ni massa pobres, ni massa rics; ni massa humils, ni massa altius...
El text ve al cas, perquè en la última nota del meu bloc, que porta per títol Navegar, jo citava els últims versos del poema, on Horaci fa una bonica metàfora naval que, de bon segur, alguns de vosaltres recordareu.
Aquí us presento el text sencer, tot esperant que la meva traducció no traeixi l’original més del que és humanament acceptable, i tot esperant, també, que sigui del vostre gust i que us alegri d’alguna manera, benvolguts amics i pacients lectors, aquest empordanès i lluminós dissabte de novembre.

Abans d‘oferir-vos el text, però, permeteu-me dues notes prèvies.

1.   Mètrica:
Estrofa original: sàfica: 3 hendecasíl·labs sàfics i un adònic (5 sil.).
Traducció: 3 decasíl·labs i un tetrasíl·lab adònic.

2.   Comprensió: Els dos primers versos, on el poeta recomana “no buscar el mar” per viure més feliç, fan referència al fet que el comerç marítim era un dels principals mitjans d’enriquiment a la Roma antiga. S’hi podien fer molt diners, però un naufragi també podia provocar grans pèrdues. D’aquí que podem interpretar el text en el sentit de “Viuràs més bé, si no estès sempre amb l’ai al cor, preocupat per fer diners.” O alguna cosa semblant...

I sense més dilació, per a tots vosaltres: Horaci, Aurea mediocritas,  en traducció rítmica d’Antoni Cobos Fajardo

Viuràs millor, Licini, si no busques
sempre el mar, i si, quan les tempestes
t'espantin, prudent, defuges la costa
tan perillosa.

Qui segueix la daurada mitjania
no té, tranquil, teranyines al sostre
atrotinat, no té, sobri, palaus
dignes d'enveja.

Més sovint un pi enorme és sacsejat
pels vents i les torres més fortes cauen
amb més soroll i també els llamps fereixen
altes muntanyes.

Un cor ben preparat espera un canvi
de sort en l'infortuni, però el tem
en la ventura. Júpiter porta els hiverns lletjos,
i els foragita

Si ara no et va bé, no serà per sempre
i també Apol·lo desperta amb la cítara
la Musa callada i no  té tensat
l'arc cada dia.

En les dificultats mostra't ben fort
i decidit; tu mateix, si tens seny,
plegaràs les veles que ha inflat un vent
massa propici.

Si voleu el text original llatí, aquí el teniu:

Rectius uiues, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
litus iniquom.
 
Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret inuidenda
sobrius aula.

Saepius uentis agitatur ingens
pinus et celsae grauiore casu
decidunt turres feriuntque summos
fulgura montis.

Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informis hiemes reducit
Iuppiter, idem

summouet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
tendit Apollo.

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
turgida uela.


Nota creativa: Aquesta nota traductòria ha nascut a Figueres un assoleiat i tardorenc matí de dissabte 16 de novembre. La imatge és un capitell romà que podeu trobar en l’arena de l’amfiteatre de Tarraco. El tema musical d’avui és la versió violinívola que David Garret fa del tema Viva la vida de Cold Play. Preciosa  de debó.


2 comentarios: